dijous, 24 de desembre de 2009

Ciutat de fantasmes

La capital britànica no seria la mateixa sense l'aparició d'Anna Bolena a la Torre de Londres. A Nova York li faltaria alguna cosa sense l'edifici Dakota o sense la dona espectral de l'Empire State Building. París perdria part de la seva llegenda sense els apareguts del Louvre o de l'Opera. I a Roma quedarien orfes els cicerones que ensenyen els esperits que ronden el Campo de Fiori o el castell de Sant'Angelo.
Diuen que aquestes festes, Charles Dickens i el Conte de Nadal tornen a ser moda als Estats Units. Aquest clàssic de la literatura de fantasmes va fer reviscolar el Nadal, prohibit a Anglaterra per Oliver Cromwell. Amb aquest esperit, fem un repàs als espectres i apareguts que s'han deixat veure per casa nostra. De tots, n'hi ha un bon grapat que han despertat la curiositat dels barcelonins. Entre els més famosos podem citar el fantasma de Canaletes, que va generar una gran por de sortir de nit per aquells tombants. De cases encantades, va tenir molta anomenada la Casa dels Sorolls, a la ronda Sant Antoni, que va portar de cap les autoritats municipals i la Guàrdia Civil. També es va fer famós el fantasma del Born. Tot i que el cas més espectacular va tenir lloc al carrer Francesc Giner de Gràcia -l'any 1935-, amb un gran seguiment per part de la premsa. Altres llocs coneguts pels seus fenòmens paranormals són el Teatre Romea, o les estranyes presències que es diu que s'han vist al parc de la Ciutadella i al Museu de Zoologia.

Els fantasmes barcelonins

Si s'acosten al Consolat de Mèxic de l'avinguda de la Bonanova els explicaran la història d'un rellotge que hi ha al despatx del cònsol, que es va aturar misteriosament l'any 1939, just en el mateix instant que entraven les tropes franquistes. Aquest edifici fa molt de temps que va ser assenyalat con un dels diversos llocs de la ciutat on s'han vist fantasmes. Palau modernista d'un príncep marroquí perseguit per la desgràcia, orfenat durant la Guerra Civil i edifici en runes durant dècades, exposat a tota mena de rumors i llegendes urbanes. Com diu Albert Sánchez Piñol, només hi ha aparicions on n'hi poden haver; allà on hi han hagut episodis tràgics, als soterranis o a les golfes, al cel o a l'infern.

Com els fantasmes que se li apareixien al malvat mister Scrooge, semblen que ens vulguin donar una lliçó moral que ells no van poder aprendre en vida. De fet, durant molts anys va circular una llegenda molt semblant a la de Dickens, protagonitzada per un fadrí i un ferrer fantasmals, que es deixaven veure al carrer del Portal Nou, a tocar de la Ciutadella. Diu la veu popular que una nit -no especifica si era la de Nadal-, un avar ferrer estava comptant els seus diners al costat de la forja quan va entrar d'improvís l'aprenent. Espantat, el vell va agafar un ferro rogenc i va clavar-li al pit al desconegut. En veure que havia matat el seu empleat, el ferrer va provar de fugir terroritzat, però l'espectre del noi li va barrar el pas i va caure mort de por. De llavors ençà, les àvies deien que, algunes nits, se'ls veia a tots dos rondar per davant del taller. Amor a l'ofici que els catalans de soca-rel semblen no perdre ni morts.

Espectres del Nadal passat

Les històries d'aparicions del més enllà són tan antigues com la humanitat. A Barcelona, els més venerables de què tenim notícia surten en narracions de Jaume Roig o Bernat Metge. A l'Edat Mitjana es deia que pel carrer Montcada es passejava l'espectre del comte de Montcada, condemnat a vagarejar pel món per haver assassinat Berenguer de Vilademuls, arquebisbe de Tarragona. Altre lloc amb antigues ànimes en pena era la plaça Garriga Bachs -davant del claustre de la catedral-, que llavors era un cementiri. La gent creia que la nit de Tots Sants era preferible no passar-hi a la vora, ja que els condemnats sortien en processó -en una mena de Santa Companya autòctona-, a recórrer els carrers dels voltants amb gran ciris encesos a la mà. Segles després qui s'apareixia era el comte de Santa Coloma -virrei de Catalunya-, a qui la població enfurismada va linxar i cosir a punyalades durant el Corpus de Sang. Sembla que es passejava pel moll de Sant Beltran, a tocar d'on també s'han explicat aparicions tenebroses -aquesta vegada relacionades amb els mariners nord-americans que van morir aquí al 1977-, on ara hi ha el World Trade Center del Moll de Barcelona.

Durant molts anys es va dir que a la cantonada de la Volta dels Tamborets amb el passeig del Born es veien els espectres dels soldats morts en el setge de 1714, en una desfilada silenciossa i fúnebre. De fet, va córrer la brama que, quan provaven d'enterrar filipistes i austriacistes junts, se sentien grans batusses sota terra; i per aquest motiu els morts catalans van reposar a la part interior del fossar -l'actual Fossar de les Moreres-, mentre castellans i francesos ho feien a la part exterior.

Un altre cementiri que va generar moltes llegendes va ser el d'ajusticiats -on s'enterrava tant als morts per la justícia, com als botxins de la ciutat-, actualment convertit en la plaça Sant Felip Neri. D'aquest lloc, se n'explicava que un estudiant embriac havia decidit passar-hi de nit per fer drecera. Llavors era una mena de fossa comuna de terra, on de tant en tant la pluja feia sortir els ossos dels penjats. El noi va trobar una calavera i -com un Hamlet qualsevol- s'hi va posar a parlar, convidant-la a seguir la conversa a casa seva. Mentre sopava, el noi va sentir que trucaven a la porta. En obrir-la, davant seu hi havia un esquelet que duia el cap sota el braç. No cal ni dir que l'estudiant va morir allí mateix de por.

A l'altre costat de la Rambla també hi havia activitat nocturna i paranormal. Al carrer Riereta hi havia la casa dels Fantasmes, on deien que es passejava cada nit el cadàver turmentat d'un noble francès anomenat Renault. Encara que per entitats de categoria les monges de l'altre món que han estat vistes a la biblioteca del Centre Superior d'Investigacions Científiques, al carrer Egipcíaques; com si hi fossin només per fer pam i pipa als savis i als homes de ciència.

Les grans històries d'aquesta mena van arribar a la segona meitat del segle XIX, quan un fantasma va començar a rondar per la font de Canaletes. Es dedicava a espantar les dones que anaven amb el càntir, provocant fins i tot la formació d'un grup d'homes armats que vigilaven tota la nit aquell indret. Com recollia la premsa de l'època, era freqüent veure cent o dues-centes persones diàriament reunides, a veure si podien ser espectadors d'aquell misteri.

A la mateixa època es va fer molt famosa la casa de les Ànimes -al carrer Carretes, xamfrà amb el de la Cera-, on cada nit se sentia somiquejar una ànima en pena. També va ser molt coneguda la casa dels Esperits del número 7 del carrer Mirallers -davant de Santa Maria del Mar-, on el poeta i sacerdot Jacint Verdaguer practicava exorcismes; i la casa dels Exorcismes del carrer Sant Ramon, on deien que hi havia entitats diabòliques. Malgrat tot, la casa maleïda més important de la ciutat és el Liceu, edificat a sobre d'un terreny on hi havia les forques de la ciutat, i després el convent dels Trinitaris Descalços. Diu la tradició que des de llavors pesa una maledicció a sobre del teatre, que ja va patir un incendi i una posterior inundació l'any 1861; un atemptat amb bomba l'any 1893 -que sembla que va deixar els seus propis fantasmes rondant pels passadissos-; l'esfondrament del sostre l'any 1945 i un altre incendi al 1994.

Encara que la que tindria més nom seria la casa de l'Avemaria o de la Por, anomenada així pels crits que s'hi sentien cada nit. Abandonada durant molt de temps, la va comprar l'industrial Joan Güell i va manar refer-la de nou a l'arquitecte Antoni Gaudí; coneguda des de llavors com el Palau Güell del carrer Nou de la Rambla. Per cert, diuen que Gaudí encara volta per l'escola Massana, lloc on va morir quan allò era l'Hospital de la Santa Creu.

L'espiritisme va tenir un gran èxit a Catalunya i va deixar la seva empremta a la ciutat, com l'esperit burleta del número 9 del carrer de la Palma de Sant Just, a la casa on hi havia hagut la redacció de la Revista Espiritista ; o als voltants de la tomba d'Amalia Domingo (al cementiri de Montjuïc), vident coneguda de final del XIX, on es diu que s'han produït diversos fenòmens paranormals.

També va tenir fama l'espai on hi ha el Mercat de Sant Antoni (abans una de les cinc forques de la ciutat), que, com el Liceu, també es creia maleït pel veïnat. Quan es va dir d'urbanitzar-lo ningú va voler anar-hi a viure, i finalment es va decidir edificar-hi l'actual mercat. Altres aparicions conegudes van ser el frare blanc que passejava per on avui hi ha l'avinguda del Tibidabo; el poltergeist de la casa dels Follets, que feia de les seves en una ebenisteria que hi havia davant del restaurant Diagonal; o les històries que rondaven el pou infernal de la plaça de l'Oli (molt a prop del carrer de l'Infern), actualment ocupats per la Via Laietana.


Espectres del Nadal present

Al segle XX els fantasmes deixen les rondalles i els contes per a nens, i passen a la premsa. L'any 1908 esclata el primer cas amb impacte mediàtic, a la casa dels Sorolls, al número 9 de la ronda Sant Antoni, que va arribar a aplegar una multitud de tafaners cada capvespre, havent-hi d'intervenir la Guàrdia Civil per fer-los fora. Segons deien pels voltants, cada nit se sentien forts cops a les parets sense cap explicació racional, que tenien al barri mort de por. Poc després, al 1912, va ser notícia l'anomenat fantasma del Born; identificat com l'esperit de la vídua d'un pres executat a la veïna Ciutadella, que cada nit creuava el passeig en direcció a l'actual parc, on deien que anava a plorar on hi havia hagut la forca del seu marit. De fet, tant la Ciutadella com el museu de Zoologia, situats on van ser penjats milers de barcelonins, han estat llocs on s'han vist espectres i figures boiroses que s'esvaïen sense deixar rastre.

La segona dècada del segle passat es va parlar molt de fantasmes a Barcelona. Llavors es deia que passaven coses estranyes en una vaqueria del carrer Elisabets, cantonada amb el passatge del mateix nom. Allí els testimonis explicaven que el propietari i la seva família eren atacats cada nit per entitats malignes. El vaquer es va comprar un gos llop per protegir-se, però tant l'animal com ell van morir misteriosament; la resta de la família va emmalaltir, i la botiga va restar buida, fins que va ser enrunada i s'hi va aixecar l'edifici actual. Per les mateixes dates, en un pis del carrer Laforja, els mobles i els objectes sortien volant, mentre les veïnes mormolaven que aquella finca era just a sobre d'on hi havia hagut el cementiri rural de Gràcia; una d'aquelles circumstàncies que semblen planejar per sempre al damunt de certs llocs.

L'any 1928 va ser famosa la casa Encantada del carrer Mallorca amb la Diagonal, on diversos joves van ser detinguts per la policia per entrar-hi amb bastons, a la recerca dels fantasmes, amb intencions no gaire amistoses.

Tot i que el cas amb més ressò va arribar al 1935, quan tota una finca del carrer Francesc Giner es va veure afectada per un conjunt de fenòmens estranys, que van durar tota una setmana, i que van originar un bon grapat d'articles als diaris. Tot va començar el febrer d'aquell any, quan es van sentir un cops secs a les parets d'un dels habitatges del número 43 d'aquell carrer, perfectament audibles a la resta de l'escala. Molt aviat, aquells sorolls van ser acompanyats de mobles que es movien i calaixos que volaven. Els inquilins, espaordits, van denunciar el cas a la Guàrdia Urbana, que va fer una inspecció sense veure-hi res d'estrany. Però poc després de sortir els agents de l'edifici, els cops van tornar amb més força; aquesta vegada seguits d'una granissada de gel al pati de veïns, de culleres i forquilles que flotaven pels aires i d'una cadira que ballava sola. Atesa la por que això va despertar al barri de Gràcia, es va posar una parella de Guàrdies d'Assalt a la porta, per impedir que s'hi aturessin els curiosos. Mentre, la premsa de l'època -com les revistes Crónica i Estampa -, recollia la notícia amb tota mena de detalls. Sembla que alguns dels testimonis van preferir traslladar-se a una altra casa, i no se sap que hi hagi passat res d'especial des de llavors. Tot i que aquest cas ha quedat fixat en la memòria de la ciutat de manera perdurable.

A la postguerra les aparicions també van ser freqüents, com les del Casino de l'Aliança del Poblenou, on els veïns veien ombres estranyes rondant pels voltants. Aquest fantasma es va fer molt popular al barri, i es van fer moltes juguesques per trobar qui els tingués tan ben posats de passar-hi una nit.

Mentrestant, al Poble Sec, la vident més famosa d'aquells anys, anomenada Doña Elvira, es passejava amb el Germà Coixeta; l'espectre d'un mariner republicà, mort al port durant un bombardeig de la Guerra Civil. Aquesta medium , tan popular en els anys del franquisme, vivia en una modesta caseta, al passeig de Montjuïc; i pels voltants van ser diverses les persones que van dir que havien vist l'esperit del pobre Coixeta, a qui es va deixar de veure a principi dels anys vuitanta.

Al Palau de Pedralbes s'han sentit pianos fantasmals, i grans quadres s'han mogut sols. Al Museu Picasso, on residia el comte de Montcada, expliquen que s'ha vist una dona etèria, a qui alguns han identificat amb la mare del pintor malagueny. I al Centre de Cultura Contemporània, que anteriorment era un orfenat, diuen que les dones de la neteja s'han trobat sovint amb una entitat burleta que no les deixa treballar tranquil·les. Molt més pacífic és el suposat fantasma de Margarita Xirgú, que molts actors catalans afirmen que han vist als camerinos del Teatre Romea.

Malgrat tot, la gran fantasma dels nostres temps encara és la noia de l'Arrabassada; ultraconeguda llegenda urbana, que de tant en tant torna a posar-se de moda, sobre l'autostopista que és recollida per algú, que després s'adona que ha desaparegut i que, més tard, acaba trobant una fotografia de la noia, morta molts anys enrere en aquell mateix lloc.

El darrer cas de què tinc notícia data de principi dels anys 90, quan les obres d'enrunament de l'antic Cinema Provenza (entre els carrers Viladomat i Provença) va provocar una certa expectació, ja que treballadors i veïns afirmaven que es veien i se sentien coses estranyes cada nit. El cas va ser recollit per la premsa, però no se n'ha tornat a sentir a parlar.


Espectres del Nadal futur

Dickens i el Conte de Nadal s'han posat de moda a Nova York gràcies a l'exposició que se n'ha fet de l'original, al museu de la família Morgan. La història ha tornat a captivar els nord-americans de l'etapa Obama, amb el seu atac cap a l'avarícia i la mesquinesa dels milers de mister Scrooge que, per diners, han estat capaços d'oblidar els patiments dels seus veïns. Tal com estan les coses, no deixa de ser un gran pensament per aquest Nadal. Qui sap si els fantasmes no són més que una expressió de la nostra consciència.

Apareguts de llibre
Tot i no ser un tema gaire tocat, hi ha uns quants llibres on es pot trobar informació sobre els diferents esperits que han rondat per la ciutat. Entre els més coneguts hi ha els articles sobre tradicions macabres d'Apel·les Mestres, o els clàssics de l'etnologia i la curiositat local Històries i Llegendes de Barcelona i Guia llegendària de Barcelona de Joan Amades, on apareixen un munt d'històries sobre supersticions, espectres retornats i esdeveniments sobrenaturals de la Barcelona antiga. Altres llibres on surten notícies d'aparicions i esperits són Los viejos rincones de mi ciudad , de Lluís Aymerich o la Nueva guía secreta de Barcelona , de J. M. Carandell, que recullen la memòria d'algunes de les cases encantades més famoses del segle XX, com la del carrer Laforja o la vaqueria del carrer Elisabets. Darrerament han aparegut nous títols en aquesta llista, com per exemple Curiosidades y leyendas de Barcelona de José María de Mena o Leyendas de Barcelona de Joan de Déu Prats, més interessats per les tradicions populars, els llocs assenyalats com maleïts o la tradició esotèrica de la ciutat. El conegut periodista Ernesto Milà també va signar els llibres Misterios de Barcelona i Guía de la Barcelona mágica , on repassa un grapat d'anècdotes i curiositats locals entorn de les sectes secretes, teosòfiques o espiritistes que han establert les seves seus a la capital catalana. Més acurat al tema és el ja clàssic Catalunya misteriosa de Sebastià d'Arbó, en la línia habitual d'aquest autor, escrit a partir del programa de televisió del mateix nom. Una altra aproximació al món dels apareguts és La Barcelona insòlita i heterodoxa de Miguel Aracil, on els fantasmes es barregen amb les llegendes de la muntanya de Montjuïc, els càtars, els alquimistes o la Inquisició. La última que completa, per ara, la llista és Fantasmes de Barcelona de Sylvia Lagarda-Mata, l'únic llibre de tots els citats dedicat exclusivament a aquest tema, i on es pot trobar un recorregut molt amè i acurat de les diverses entitats del més enllà que han fet fortuna en l'imaginari popular dels barcelonins.

Xavier Theros
El País

dijous, 17 de desembre de 2009

Montilla es reuneix amb la maçoneria

El president català va assistir fa uns dies a un dinar a la Fundació Arús. Lluís Companys, Josep Irla o Francesc Ferrer i Guàrdia, alguns dels il·lustres del país que eren maçons. 

 Una de les plaques maçòniques que s'han incorporat els darrers anys a la Biblioteca Arús

La història contemporània de Catalunya no es pot explicar sense la intervenció decidida, i molt desconeguda, de destacats francmaçons. Des del general Prim fins al fotògraf Agustí Centelles, tan d’actualitat, són moltíssimes les personalitats catalanes que, en l’avantugarda de les lluites federals, independentistes i obreres, han estat i s’han format a les lògies maçòniques.
Una breu relació de noms ens dóna idea de la gran influència de la maçoneria en el nostre país: els presidents Lluís Companys i Josep Irla, Francesc Ferrer i Guàrdia, Valentí Almirall, Víctor Balagué, Francesc Pi i Margall, Estanislao Figueras, Josep Anselm Clavé, Jaume Aiguader, Antoni M. Sbert, Marcel·lí Domingo, Andreu Nin, Martí Barrera (el pare d’Heribert Barrera), Manuel Serra i Moret, “Met” Miravitlles, Rafael Vidiella.., en formaven part. La tradició i la força de la maçoneria a Catalunya explica, en bona mesura, el tarannà progressista i obert de la nostra societat.
En aquest context, és molt rellevant el dinar celebrat fa uns dies a la Fundació Arús del president de la Generalitat, José Montilla, amb els màxims representants de les diferents organitzacions maçòniques implantades a Catalunya. Es va tractar d’una trobada sense precedents en els trenta anys de la Generalitat restaurada i que va estar marcada per la cordialitat i la voluntat de col·laboració. Hi van assistir els grans mestres de la Gran Lògia d’Espanya, la Gran Lògia Simbòlica, el Gran Orient de Catalunya i la Gran Lògia Femenina d’Espanya. La Fundació Arús, creada pel filàntrop i maçó Rossend Arús al passeig de Sant Joan de Barcelona, s’ha convertit en els últims anys, sota la direcció de Josep Brunet, en la “Casa Gran de la maçoneria” a Catalunya. 

El Triangle

divendres, 16 d’octubre de 2009

Polònia: L’Església catòlica investiga un suposat miracle

Una comissió especial de l’Església Catòlica investiga un suposat miracle ocorregut a la parròquia rural de Sokolka, a l’est de Polònia, on en el recipient que contenia la sagrada forma va aparèixer sang d’un cor humà.
El fet va tenir lloc fa alguns mesos, encara que la investigació oberta pels experts eclesiàstics s’ha donat a conèixer el passat dilluns dia 12, segons va informar la ràdio pública polonesa. 
L’Església va decidir intervenir quan va conèixer el resultat de les anàlisis practicades per diversos metges, que van determinar que el líquid trobat junt amb l’hòstia era sang i teixit humà, probablement del cor. "Hem d’estar moralment segurs que ningú ha canviat el contingut del recipient i de que tots els testimonis diuen la veritat", va explicar el portaveu de la cúria de Bialystok, pare Andrzej Debski.
Si els resultats d’aquesta investigació permeten parlar d’un miracle, la cúria remetrà els fets al Vaticà per a realitzar un estudi més profund del que succeeix. Mentrestant, un grup escèptic de Polònia, assegura que la sang prové d’una persona recentment difunta i va ser posada en el recipient per algú, per la qual cosa han demanat a la fiscalia que intervingui per a determinar l’origen de les restes humanes.

Agència EFE

diumenge, 11 d’octubre de 2009

Trobat un nou jaciment a prop de Stonehenge que manté expectant la comunitat científica

Fer que les pedres parlin forma part del treball dels arqueòlegs. I els equips que treballen a la riba del riu Avon, al comtat anglès de Wiltshire, confien que el seu últim descobriment sigui capaç d’explicar-los moltes coses.
La localització d’un petit cercle prehistòric a prop de Stonehenge, un dels monuments megalítics més espectaculars del món, manté expectant la comunitat científica. La troballa, que ha estat batejada com a Bluestonehenge (Stonehenge blau, pel color que al seu dia van tenir allà les pedres), es troba a menys de tres quilòmetres de la famosa estructura catalogada com a Patrimoni de la Humanitat.
La primera impressió dels científics que treballen a l’Avon és que els dos llocs estan relacionats. La germana petita de Stonehenge, com alguns anomenen l’últim descobriment, pot confirmar la teoria que el paratge, situat al sud-oest d’Anglaterra, va ser en la prehistòria un enorme complex funerari. “No ho sap gaire gent, però Stonehenge era el principal cementiri de l’època”, afirma Mike Parker Pearson, director de l’Stonehenge Riverside Project, un programa d’excavacions a la ribera occidental del riu en què treballen arqueòlegs de les universitats de Sheffield, Manchester, Bournemouth, Bristol, Preston i Birmingham.
Bluestonehenge és un cercle de 10 metres de diàmetre i es calcula que devia ser construït ara fa uns 5.000 anys. Al complex en l’actualitat no hi ha pedres, però, pels senyals trobats, al seu temps n’hi devia haver unes 25 de color blau i mida colossal, arribades de les muntanyes de Gal·les. Els natius van tenir la capacitat de transportar aquelles pesadíssimes moles al llarg de 240 quilòmetres per mètodes que de moment es desconeixen.

Signes d'activitat domèstica
El cercle es completava amb 80 pedres locals. Els arqueòlegs han trobat clars indicis que les pedres gegants van ser remogudes més tard, per a la reconstrucció de Stonehenge, cap a l’any 2500 abans de Crist. “El cercle descobert ha de ser considerat com una part integral de Stonehenge, més que no pas com un monument separat, i ofereix una informació molt important de la història del seu famós veí”, afirma Josh Pollar, de la Universitat de Bristol. Noves proves hauran d’aclarir si les pedres que hi ha al cercle intern de Stonehenge havien estat anteriorment a Bluestonehenge.
Un detall molt revelador és que en cap dels dos jaciments hi havia signes d’activitat domèstica, com ara restes de ceràmica, ossos d’animals, eines o residus de menjar. Els investigadors creuen que tots dos pertanyen al que els seus habitants consideraven “el regne de la mort”, el lloc destinat a acomiadar els difunts.
“Bluestonehenge hauria pogut ser l’enclavament on la gent era incinerada i d’on partien les desfilades funeràries cap a Stonehenge, per enterrar-hi les cendres”, sospesa Pearson. Els que celebraven aquests rituals freqüentaven el que seria “el regne de la vida”, segons el professor Julian Thomas, un altre enclavament del període neolític situat aigües amunt del riu Avon i conegut com a Durrington Wells. Allà s’han trobat nombrosos signes d’activitat humana i de celebració de cerimònies.

¿Observatori o recinte religiós?
“Aquesta nova troballa confirma la idea que teníem que el riu Avon és d’una importància fonamental i ho vincula tot”, ha explicat Thomas. “Les implicacions d’aquest descobriment són immenses. Les velles teories sobre Stonehenge, que no tenen en compte l’evident significat del riu, hauran de ser revisades”.
I les teories sobre la fascinant estructura megalítica abunden. Molts creuen que es tractava d’un observatori astronòmic, mentre que altres pensen que era un recinte de caràcter religiós. N’hi ha que fins i tot atribueixen la seva construcció a forces sobrenaturals i atribueixen a les pedres poders màgics.
Stonehenge atrau els més excèntrics pelegrinatges de tribus contemporànies, que inclouen neodruides, neopagans i seguidors del moviment new age. Els científics, que mesuren, analitzen i escolten el missatge de les pedres, estan convençuts que les últimes anàlisis confirmaran el caràcter funerari del paratge.

Begoña Arce, El Periódico de Catalunya

dimecres, 15 d’abril de 2009

Seminari a Girona sobre la màgia i l´esoterisme del primer cinema

Un art d'espectres és el títol del setè seminari sobre precinema que organitzen conjuntament el Museu del Cinema i la Universitat de Girona, i que es durà a terme entre avui i demà a l'Auditori Narcís de Carreras de Girona. Enguany s'ha volgut escollir un tema com la màgia i l'esoterisme en el cinema de fins a 1915, que com explica Montse Puigdevall, responsable del seminari, "és un tema molt atraient, que s'allunya de la visió que sovint es té del cinema com a pura tècnica o avenç científic".
Així doncs, s'oferiran conferències amb títols tan suggerents com El plaer de la por: Méliès, màgia, llanterna i cinema.
Es comptarà amb la presència de quatre experts reputats en l'àmbit del precinema, d'entre els quals Puigdevall ha volgut destacar Laurent Mannoni, "que és el conservador de la Cinémathèque Française i ens fa especial il·lusió que sigui aquí". De moment hi ha 65 inscrits, "bàsicament universitaris, així com doctorats o doctorands que vénen a presentar comunicacions", tot i que encara hi hauria possibilitat d'apuntar-s'hi. A més avui, de manera gratuïta i oberta a tothom, el cinema Truffaut projectarà Mites, mags i prestidigitadors de la Filmoteca de Catalunya; una selecció fílmica acompanyada al piano per Joan Pineda. 

M. Pallarès. Diari de Girona