dimarts, 31 d’agost de 2010

Un llibre recull llegendes de fantasmes de Barcelona

L'escriptora i periodista Sylvia Lagarda-Mata recull en un llibre editat per Angle Editorial les llegendes sobre fantasmes i fenòmens sobrenaturals de la ciutat.

Barcelona espectral
Quan es pensa en els fantasmes i en els esperits, és més fàcil imaginar-los en llocs com un boirós Londres, en el París del segle XIX o a la ruralia gallega. Sembla com si al llarg dels segles els fantasmes haguessin passat de llarg per Barcelona. Potser perquè fins ara no existia una guia de llegendes fantasmagòriques barcelonines, com sí que tenen altres ciutats importants. D'això se'n va adonar la periodista i escriptora Sylvia Lagarda-Mata, que feia temps que col·leccionava guies de fantasmes d'arreu del món, i que en un moment determinat va començar a recollir llegendes de fantasmes barcelonins. El resultat d'aquesta curiosa investigació és el llibre Fantasmes de Barcelona, que ha publicat Angle Editorial.
Exercint de caçafantasmes literària, i sense perdre mai el sentit de l'humor, l'autora proposa diversos itineraris per sengles barris barcelonins a la caça de fantasmes, monstres, vampirs i fenòmens del més enllà. N'hi ha de medievals, de barrocs, del segle XIX (quan el corrent espiritista va fer furor a la ciutat) i fins i tot de contemporanis, com el mediàtic gran ocell que sobrevolava Barcelona el 1990 (us en recordeu?). N'hi ha que, per desgràcia, no són llegenda, sinó una crua realitat com l'anomenada vampira del carrer Ponent, una psicòpata assassina de nens que el 1912 va terroritzar la ciutat.
La majoria de fantasmes barcelonins es concentren al casc antic, ja que aquesta és l'àrea que correspon a les llegendes més velles. Moltes de les històries relatades al llibre tenen un origen medieval, com és el cas del Cavaller de la Blanca Armadura, un misteriós i desconegut genet vestit de blanc com si fos sant Jordi que va ser decisiu per a la victòria de l'exèrcit del comte Borrell contra les tropes sarraïnes. Al final de la batalla, el comte va demanar a l'estrany cavaller que es donés a conèixer, però ell s'hi va negar amb el cap i va desaparèixer fins a fondre's.
L'actual edifici del Museu Picasso també té un fantasma medieval: el comte de Montcada, que cada dissabte apareix per la seva antiga casa i desapareix pel terrat.

Amors impossibles
Altres llegendes tracten sobre ànimes en pena que purguen amors impossibles. Un cas és el del cavaller Pere Pals, un jove acomodat que assistia a missa al monestir de Sant Pere de les Puelles perquè això li permetia veure una novícia de la qual s'havia enamorat bojament. L'atracció era mútua i amb la noia van acordar fugir junts. La nit acordada per a la fugida el jove noble va tenir una visió de si mateix mort dins d'un taüt al monestir i ho va viure com un avís del cel per no cometre el pecat. Però la nit següent el jove s'hi va repensar i va decidir marxar amb la novícia. En el seu intent per pujar a la cel·la de la noia quatre llops ferotges el van atacar i va morir esquarterat pels animals. L'espectre mutilat del cavaller encara volta pel monestir.
Altres fantasmes són més clàssics. Un cas és el de la font de Canaletes, que antigament apareixia a les nits espantant els que anaven a buscar aigua. Ara ja ha desaparegut per sort per als turistes. Al Mercat del Born, també hi havia un aparegut -potser alguna ànima en pena dels morts del barri de la Ribera enterrat sota l'edifici- que a les nits acostumava a destrossar el gènere.

Un paradís a la Mar Bella
El llibre també relata altres llegendes més agradables. Una d'elles és la del paradís submarí, que estaria situat davant per davant de la platja de la Mar Bella. Aquesta llegenda diu que existeix un paradís, tot d'or, al qual s'accedeix després de baixar 7.000 graons. Qui sigui capaç de trobar l'entrada d'aquest lloc meravellós, serà immensament ric, però abans s'haurà d'enfrontar a perillosos monstres marins.

Montse Frisach, Diari Avui, 29 de novembre de 2009

dissabte, 28 d’agost de 2010

Les bruixes i follets de la comarca de la Garrotxa

La societat rural i muntanyenca ha estat propicia a creure i difondre llegendes. Aquest fenomen arrelat la comarca es dona d'una manera especial en la creença de la bruixeria. Son nombroses les llegendes que sobre aquest tema existeixen, moltes de les quals eren contades vora el foc pels mes grans de la casa. Dites populars com «Al Mallol de bruixes n'hi ha: un vol» i «A Sant Privat de bruixes n'hi ha un cabassat» s'han conservat amb el pas del temps.
La majoria d’històries d'aquesta mena eren ambientades en llocs com Riudaura, Oix, la Vall de Bianya, Besalú. D'altres fenòmens, el curanderisme, per exemple, estigueren molt arrelats en la mentalitat rural, i encara avui se'n detecten algunes petjades. En algunes llegendes la víctima era una persona, i d'altres un mas o tot un poble. Així existeix la del fantasma del castell de Sales, conegut com la «por de Sales», culpable de'
múltiples malifetes ais massos i pobles de les rodalies i que, segons la tradició, va ser condemnat a vagar eternament. També eren presents en aquests tipus d’històries les figures dels dimonis i follets, aquestes darreres molt divulgades. El follet esdevenia una mena de geni menor i mentre que alguns el tenien per una bestiola amb mans humanes d'altres el consideraven un tros de plom.

Diari de Girona, 16 d'octubre

Una entrevista a Fernando Jiménez del Oso de 1983

El Diari de Girona va publicar una entrevista amb Jiménez del Oso el 17 de maig de 1983 i que publiquem aquí.


Fa algun temps que el doctor Jiménez del Oso no acudia a la seva cita setmanal amb els telespectadors en el seu programa «Més enllà». La causa no és una altra que estar rodant i preparant nous programes per a tornar a emetre possiblement al gener. «Ara hi ha molt pocs casos d’observacions, la parapsicologia està una mica adormida i el que més interessa són aspectes antropològics o arqueològics. Estic preparant temes sobre bruixeria, guaridors i uns deu programes sobre ovnis, també em vull ocupar de les aparicions marianes però connectant-ho amb el fenomen ovni i la parapsicologia».

L’espiritisme, tema maleït 

— On comença la parapsicologia com a ciència i on l’espiritisme?

— En realitat no hi ha una clara frontera entre ambdós termes, de fet la parapsicologia va començar sent en molts sentits espiritisme, i molts fenòmens paranormals es poden interpretar com a espiritistes si es té el plantejament del transcendent. La parapsicologia, per exemple no vol sentir parlar de l’espiritisme, sobretot la que va a les universitats, aquesta parapsicologia, una mica més seriosa, tracta de buscar un altre tipus d’explicacions, i l’espiritisme també estudia part d’eixos mateixos temes
Però amb aquell altre tipus d’explicacions, i l’espiritisme també estudia part d’aquests mateixos temes però amb aquest altre plantejament del transcendent. És molt difícil separar ambdós conceptes, de fet tots o la majoria dels parapsicòlegs han tingut un contacte més o menys directe amb l’espiritisme, al meu parer el que passa és que ho han fet amb un plantejament apriorístic, amb una sèrie de perjudicis que els ha fet veure una part del fenomen i no fixar-se en altres aspectes. A tots estos temes cal acostar-se amb una tremenda humilitat, sense cap judici previ i després quan es van acumulant experiències és quan es poden començar a construir hipòtesi. En general els parapsicòlegs a l’acostar-se al tema de l’espiritisme ho fan plens de convencionalismes i de judicis previs, i llavors penso que no poden estudiar el fenomen bé.


—No creu que l’espiritisme al ser considerat per la societat com a obscurantisme i pràctica prohibida hi ha perjudicat la parapsicologia en la seva aparició com a ciència?

—Amb tota seguretat, sí. El fet de que hagin sigut temes que s’han associat, penso que injustament, amb la incultura ha fet que des d’un punt de vista social siguin temes més o menys marginals o més o menys maleïts. El que la parapsicologia entre en les universitats crida l’atenció de la ciència convencional significa haver de prestigiar tota una sèrie de temes que s’han tingut com a pures estupideses o simple superstició; de fet el que està fent la parapsicologia és evidenciar el fenomen tot i que encara no es puguin descobrir les seves arrels, però sempre hi ha hagut científics seriosos interessats per aquests fenòmens encara que el paranormal s’associava, a l’espiritisme o en aquesta zona intermèdia en què es parlava de metapsíquica.


El misteri de les piràmides

‘—Existeix alguna connexió entre ‘el misteri de les piràmides, la piramidologia i l’Apocalipsi? 

—No ho sé, tot té relació perquè forma part d’un conjunt, però eixa relació causa-efecte que plantegen alguns és més discutible. Tot això està molt agafat pels pèls, no crec que la Gran Piràmide tingui a veure amb la fi del món en el sentit que estiguin expressades allí alguna de les profecies. El que sí que sembla clar és que les piràmides són una mica més que un simple fet al llarg de tot el món i, no obstant això, s’utilitzen mesures molt similars, tècniques molt semblants, com si estes hagueren sigut una ensenyança d’algú o una cultura ja desapareguda, no parlo ja dóna extraterrestres que van vindre aquí a ensenyar coses, però sí que això pogués ser part del coneixement antic que tenia l’home en, els molts mil•lennis que porta en aquest planeta.


—S’especula molt amb el fenomen ovni, hi ha: mils, de testimonis sobre la seva existència, per què continua havent-hi reticències per part oficial per a reconèixer aquest fet?

—El que no hi ha és una informació a nivell oficial, ni hi ha un dictamen sobre aquests fenomen. Aquest tema és indiscutible, si estàs dins del fenomen la seva existència és innegable, existeix, la qual cosa no vol dir és que siguin marcianets, això no ho sabem, però jo, ara per exemple, porto entrevistats a més de vuitanta pilots d’Iberia i d’Aviaco que han vist naus i la majoria ‘d’ells t’asseguren que ningú en aquest planeta està preparat per a una tecnologia d’aquest tipus de mantenir estàtica una massa d’una muntanya de tones. Sobre açò s’ha pogut fer un estudi molt complet, el govern ha intervingut oficialment moltes vegades, hi ha molts casos d’avions de l’Exèrcit perseguint, i inclús metrallant ovnis, hi ha pel•lícules sobre això, jo, conec molts militars que han intervingut en accions d’aquest tipus, però el govern a nivell oficial no pot donar una resposta perquè és un fenomen de què no tenen les proves. Per un costat són naus, procedeixin d’on procedeixin que violen l’espai aeri d’un país amb una absoluta impunitat, i d’un altre, es pot arribar a crear, segons ells algun tipus de pànic. Durant molts anys la CIA ha estat investigant ací i molts de què estem ficats en el fenomen hem tingut controlat el telèfon. No sé en aquest moment, però fins fa uns pocs anys la informació que arreplegava la Guàrdia Civil i el Ministeri de l’Aire era informació que crec anava a parar als arxius de la CIA

Hi ha molts baliga-balagues

—Es pot parlar de l’aparició de símptomes en les persones dotades o psíquiques?

—No, perquè no hi ha dades estadístiques prou grans com per a traure conclusions d’aquest nivell. Jo tots els dotats que conec, vidents, mèdiums, etc., és a dir, els que funcionen no els baliga-balagues i picardiosos que n’hi ha molts, sinó gent que funciona bé, el denominador comú de la majoria tenen una habilitat emocional, és gent amb una personalitat més o menys neuròtica, però el primer pas a donar amb tots els vidents és fer-los una bateria de test, tindre un informe psicològic complet, açò no es fa habitualment. Després no hi ha altres característiques comunes, almenys en aparença.


—Ha viscut alguna experiència en particular que li hagi impressionat?

—No he vist fantasmes, he vist ovnis, la qual cosa passa que tampoc això és novetat, a Espanya hi ha més de cent mil persones que els han vist. En els temps en què em dedicava a seguir de prop l’espiritisme he vist coses curioses però no he vist desplaçar-se objectes, ni canvis de la temperatura ambient o fenòmens amb les llums, després el contingut dels missatges he conegut alguns tremendament curiosos. L’última vegada que vaig fer un «ouija», va aparèixer un sociòleg, va donar una sèrie de dades sobre els seus llibres i la seva vida, que després vaig comprovar amb una enciclopèdia i eren certs a pesar que cap dels presents ho coneixia. Però coses d’aquest tipus passen de tant en tant altres vegades la «ouija» et diu coses que succeiran i després ocorre que no.

dijous, 26 d’agost de 2010

VII Jornada Espiritista de Barcelona. 9 de maig de 2009

Els espiritistes catalans van celebrar ahir al Centre de Cultura Contemporània (CCCB) la setena Jornada Espiritista de Barcelona, que va néixer, expliquen els organitzadors, per "donar empenta a un moviment que havia estat molt important a Catalunya a finals del s. XIX i principis del s. XX i va ser molt perseguit pel franquisme, que pràcticament el va fer desaparèixer".
"Hi ha tanta informació negativa sobre l'espiritisme, sobre el que fem nosaltres, que la gent es confon i es pensa una cosa que no és", explica Alfredo Tabueña, un dels responsables del Centre Espiritista Amalia Domingo Soler. Aquest centre, el més important de Barcelona, pren el nom d'una espiritista - que també era mèdium- mítica al món (se l'estudia a tot arreu) que vivia a Barcelona tot i haver nascut a Sevilla i expressava el que li deien els esperits sobretot a través de la poesia. Poesia mediúmica, se'n diu.
Aquesta mèdium va ser molt important a finals del segle XIX i principis del XX a Barcelona, que era, precisament, una de les ciutats del món on l'espiritisme tenia més empenta, més seguidors i on més s'estudiava (fins al punt que s'hi va celebrar el 1888, coincidint amb l'Exposició Universal, el Primer Congrés Espiritista Internacional, i el 1934 se'n va celebrar un altre, consolidant la ciutat espiritista).
La importància dels espiritistes a Barcelona va lligada a la importància de la ciutat industrial amb un port de primera, que té importants moviments socials i intel•lectuals. Va lligada a la revolució obrera. Fins i tot, a l'anarquisme. I és que l'espiritisme com a moviment va néixer amb la modernitat, en el context de la revolució científica i també del positivisme.

No és fer moure taules
L'espiritisme no és, com molta gent es pensa, fer moure taules o fer moure un got per posar-se en contacte amb el més enllà, fer les ouijas famoses. No. Els espiritistes no van ni amb amulets ni amb boles de vidre ("als centres espiritistes catalans no trobarà ni espelmes, ni pràctiques endevinatòries",expliquen). Les seves creences són profundes i es basen en l'existència dels esperits, en la llibertat individual i, sobretot, en la reencarnació.
"Partint d'una base cristiana, els espiritistes creuen que les persones no naixem ni morim sinó que Déu ens ha creat com a ànimes, o esperits, i el que fem és reencarnar-nos. Quan naixem estem vius i quan morim continuem vius tot i que hem deixat el cos material, que tornem a adquirir quan ens reencarnem", explica Jordi Puig i Martín, sociòleg expert en religions que ha estudiat extensament la creença. Segons Puig, "pels espiritistes, els esperits poden quedar-se sense reencarnar i, mentre no es reencarnen, poden mantenir contacte amb els humans. I aquí és on entren els mèdiums, que són els qui aconsegueixen posar-se en contacte amb els esperits". El Centre Espiritista Amalia Domingo Soler especifica que la mediumnitat és una eina de comunicació amb els esperits però no un mitjà de subsistència i, en cap cas, un modus vivendi per als que es diuen espiritistes. Puig no té cap dubte que l'espiritisme és una religió i argumenta que, entre altres coses, "tenen un cos doctrinal i s'agrupen col•lectivament".
En tot cas, però, no seria una religió emmarcada en el concepte tradicional, precisament perquè va néixer quan les religions tradicionals van començar a ser qüestionades. "No tenen sacerdots ni objectes religiosos i quan es troben, debaten i reflexionen sobre els textos espiritistes", explica Jordi Puig.

'El llibre dels esperits'
L'espiritisme com a moviment en si va néixer a principis del convuls segle XIX quan Allan Kardec, un intel•lectual francès, mestre i pedagog, a partir de l'observació de fenòmens aparentment inexplicables va començar a estudiar la relació entre les persones i el món espiritual i a determinar tècniques per contactar amb aquestes formes espirituals desconegudes. L'abril del 1857 va publicar El llibre dels esperits, que, sobre una base cristiana, recull les revelacions que els esperits li van fer. Aquí neix l'espiritisme com a doctrina.
L'aposta per l'espiritualitat lliure i l'antijerarquia van posar la religió espiritista al punt de mira de la dictadura franquista, que els va voler aniquilar. La repressió va ser tan dura que recuperar-se ha costat uns anys de democràcia. Però el pes de la història a Barcelona mana.

Mireia Rouera, 'La Barcelona' que creu en l'existència d'esperits'. Diari Avui, 10 de maig de 2009

diumenge, 22 d’agost de 2010

Verdaguer i els espiritistes

L'arribada del 2002 ha acollit l'edició de Sant Francesc, la qual abraça una part de l'àmplia recerca d'Isidor Cònsul sobre Jacint Verdaguer, i l'edició d'En defensa pròpia a cura de Narcís Garolera, que n'ha fet la presentació. D'aquest aplec se'n coneixia l'edició de Lluïsa Plans i, òbviament, diverses reedicions, entre d'altres, que en féu Illustració Catalana (amb la ela sense geminar) el 1898, el 1911 o 1912 i el 1930, les quals seguiren l'edició inicial de L'Avenç del 1895.
Verdaguer fou reprovat per practicar exorcismes i de mantenir contactes amb visionaris. I també fou acusat, no podia ser d'una altra manera, de fer costat als espiritistes. Sobre aquesta acusació continuem esperant que es publiquin per escrit les afirmacions exactes que s'efectuaren (què, qui, com, quan) i que el barrejaren amb els membres d'aquest moviment, arrelat profundament entre les classes subalternes dels Països Catalans a l'últim terç del segle XIX i els primers 39 anys del segle XX (i que comprengué també la presència d'algunes persones de classe mitjana i alta que possibilitaren en termes financers la traducció, escriptura, edició i distribució dels textos). Ha estat un altre magnífic poeta, l'Enric Casasses, qui ens ha facilitat els textos aplegats dins l'Epistolari de Jacint Verdaguer (vol. IX, pàg. 178-182; a cura de J.M. Casacuberta i J. Torrent, 1986) en què hom llegeix la correspondència mantinguda entre Verdaguer i un dels capdavanters de la barcelonina Revista de Estudios Psicológicos, Josep C. Fernández.
Abans de continuar, i en vista de l'absolut silenciament mediàtic i historiogràfic d'un moviment social de l'abast de l'espiritisme català, vinculat indissolublement amb l'anarquisme, val la pena situar el lector per recordar-li que els espiritistes que donen suport a Verdaguer en el seu conflicte amb la jerarquia catòlica i l'establishment són els mateixos que el 1888, en el marc del Primer Congrés Espiritista Internacional celebrat a Barcelona, amb delegacions d'una bona part d'Europa i l'Amèrica del Sud, advoquen en les resolucions finals de les trobades per qüestions tan terrenals com la igualtat entre gèneres i l'alliberament de la dona; l'ensenyament laic per transformar la societat des de la caritat, la raó, la justícia i el dret; l'assumpció de l'espiritisme com a ciència positiva, psicològica i social (és a dir, reivindiquen el mètode empíric com a mitjà de coneixement amb vista a demostrar la pertinència d'integrar la raó i la fe, seguint la tradició quàquera i la més llunyana del gnosticisme dels inicis del cristianisme); la necessitat de la reforma penitenciària de cara a la integració social dels presos; el rebuig frontal de la indústria militar; "una revolució social, política i cultural que ha de partir de l'interior de l'individu, pel cooperativisme com a manera d'organitzar la producció econòmica i l'associacionisme i les societats de socors per afavorir el benestar material i moral col·lectius"; l'abolició completa de l'esclavatge al conjunt del planeta; la supressió gradual de les fronteres polítiques i el desarmament gradual dels exèrcits permanents mitjançant la utilització de la paraula i la premsa (bé, aquella premsa no és la d'ara, és clar); la secularització dels cementiris; l'establiment d'un registre civil de naixement únic i obligatori; el matrimoni civil; la prohibició de la pena de mort i les cadenes perpètues; el cosmopolitisme com a principi que regeixi les relacions socials; la comunió universal i la solidaritat entre els éssers; la interpretació de l'espiritisme en qualitat de "religió laica, antiautoritària, igualitarista i socialitzadora de l'ideal superior de bé col·lectiu"... Fins i tot s'hi aprova el projecte d'estatuts per crear l'Associació Internacional per l'Arbitratge i la Pau per prevenir i resoldre els conflictes entre els pobles. Cal continuar?
Suposo que ara molts lectors entendran el perquè de les acusacions sobre Verdaguer. No cal ser gaire espavilat per reconèixer que la immensa majoria de sistemes de pensament i moviments socioreligiosos epigrafiats sota el terme d'heterodòxies són estigmatitzats a causa del seu rebuig frontal del catolicisme i de la imposició de la propietat privada. Hi trobem l'energia motriu pròpia de corrents racionalitzadors i modernitzadors des d'una avantguarda que, si tenim en compte l'assumpció espiritista del 1888 i l'estat de les coses al cap de més d'un segle, hauria de fer avergonyir els qui es presenten públicament com els representants de la ciutadania.
Maurice Lachâtre (Issondum, 1814-París, 1900) és un escriptor (Histoire des Papes, publicada el 1843 en deu volums i destruïda el 1869 per manament judicial, La Republique Démocratique et Sociale, publicada el 1849, i el Noveau Dictionaire Française Illustré, 1865-1870, una enciclopèdia considerada la més àmplia del seu temps) i filòleg que s'estableix a París com a editor. El 1855 és multat i condemnat a un any de presó per publicar Les mystères de Peuple, d'Eugène Sué; l'any següent el tornen a condemnar a cinc anys de presó per publicar el Dictionaire Française Illustré. Lachâtre eludeix l'acció de la llei i fuig a Barcelona, on s'estableix com a llibreter (no retorna a París fins al 1871 per l'aixecament de La Comuna, i s'hi queda definitivament en ser amnistiat).
A Barcelona, Lachâtre hi coneix a José María de Fernández Colavida (Tortosa, 1819- Barcelona, 1888), pioner de l'espiritisme a la península Ibèrica. Fernández fa la carrera de notari, si bé no n'exerceix; forma part en qualitat de membre honorari de diverses acadèmies científiques europees i funda la Sociedad Amigos de los Pobres i la Sociedad de Socorros Mutuos. Igual que el sistematitzador de la pràctica espiritista contemporània, el vertiginós Léon Hippolyte Denizart Rivail (1804-1896), conegut per Allan Kardec (filòleg que escrigué llibres sobre gramàtica francesa i teoria d'aritmètica refrendats per l'acadèmia com a material obligatori per a escoles i universitats, deixeble de J.E. Pestalozzi [1746 1827], que fou al seu torn un pedagog reconegut internacionalment com a creador de l'escola activa o escola moderna influït per les idees de Rousseau -arran d'això fou empresonat el 1766-, i que refusà d'ocupar càrrecs públics a fi de treballar en la docència i continuar investigant des de la pràctica pedagògica -pedagogs com ara Fichte, Herbert, Fröbel i Cappeni n'esdevingueren deixebles-), igual que Kardec, doncs, Fernández estudia el magnetisme i esdevé un dels primers investigadors moderns a experimentar sobre les pràctiques de regressió de la memòria, en companyia de la seva dona, Ana Campos, que més endavant practica la mediumnitat. Fernández coneix l'obra de Kardec el 1857, a continuació hi entaula correspondència, el tradueix al castellà (fins als anys 1863 o 1864 no apareix la traducció castellana del Livre des Esprits de Kardec, obra cabdal de l'espiritisme, elaborada per Fernández mateix, molt i molt probablement una edició clandestina de la Imprenta Espiritista de Barcelona, la primera espiritista a l'Estat espanyol), comença a escriure i, amb el pas dels anys, va publicant diversos llibres espiritistes d'autors catalans, francesos i belgues.
La coincidència entre Fernández i Lachâtre a la fi dels anys cinquanta els du a fer diverses comandes de publicacions espiritistes franceses fins que el 1861, amb la intenció de regularitzar-ne la distribució atès el gran creixement de la demanda, encarreguen una partida de 300 llibres, fullets i periòdics a la Revue Spirite parisenca. La partida és intervinguda a la duana de la frontera administrativa franco-espanyola, els funcionaris de la qual, complint les severes disposicions imperants, n'adverteixen la diòcesi. La magnitud de la comanda desferma la ira del bisbe de Barcelona, Antoni Palau i Térmens (Valls, 1806-Barcelona, 1862), el qual, amb el suport del poder polític i militar (el capità general de l'exèrcit espanyol amb jurisdicció a Catalunya, l'intendent civil de la província de Barcelona, el director de l'administració pública i un ministre del regne), organitza la incineració dels llibres, l'últim acte de fe de l'església catòlica a l'Estat espanyol, que té lloc el 9 de setembre del 1861 a la Ciutadella de Barcelona. El bisbe Palau afirma llavors que "la Iglesia católica es universal, y siendo estos libros contrarios a la fe católica, el gobierno no puede consentir que vayan a pervertir la moral y la religión de otros países".
Ja fa uns quants anys, però, que els textos d'Allan Kardec arriben al port barceloní amagats dins les bodegues d'un vaixell anomenat Le Monarch, capitanejat pel valencià Ramon Lagier Pomares (nascut a Alacant i mort a Elx), el qual, junt amb Fernández Colavida i Lachâtre, n'organitza la distribució primerenca per Catalunya, el País Valencià i més endavant per les Illes. Al seu vaixell Lagier oculta i divulga la bibliografia espiritista, i hi amaga un bon nombre de fugitius del règim. En abandonar la marina es casa amb una pagesa valenciana i compra una granja que transforma en escola popular, on s'imparteixen classes d'aritmètica, geografia, astronomia i espiritisme. A Elx, hi funda el Centro de Estudios Psicológicos, i escriu en diverses revistes espiritistes.
És al juny del 1869 que es funda, sota la direcció de José María de Fernández Colavida, la Revista Espiritista. Diario de Estudios Psicológicos a Barcelona, òrgan de la Sociedad Barcelonesa Propagadora del Espiritismo. A partir del 1888 la dirigeix Antoni de Torres Solanot, i, després de la direcció de Josep C. Fernández, a partir del 1897 se n'ocupa Manuel Navarro Murillo. La redacció era al carrer de la Palma de Sant Just, núm. 9, i junt amb La Luz del Porvenir, és la revista espiritista catalana més coneguda arreu del món, ja que al llarg d'una pila de dècades aquesta fou la publicació de referència de l'espiritisme català i l'espanyol. A mitjan dècada dels setanta, el seu nom esdevé Revista de Estudios Psicológicos.


Relacions epistolars
El context és veritablement apassionant i els referents espiritistes, sens dubte, no responen precisament a l'acció d'uns desequilibrats (de la dèria psicopatologitzadora de Delfí Abella respecte a Verdaguer en tractarem en un proper article, si hi ha ocasió): els continguts que hi estan implícits van molt més enllà del mer qüestionament del monopoli eclesiàstic del camp de la mística. El que hi ha en joc és un model radicalment distint de relacionar-se amb el sagrat, és a dir, un model altre d'organitzar les relacions socials.
Així doncs, ens plantem al novembre del 1895, en què el director de la Revista de Estudios Psicológicos, Josep C. Fernández, hi publica un text titulat El asunto Verdaguer: [Traduït del castellà]: "El dictamen mèdic, firmat per alienistes de tanta vàlua com els doctors Giné, Rodríguez Méndez i Galcerán i pel catedràtic de Medicina legal doctor Valentí, ha vingut a malbaratar les maquinacions de què pretenen tirar la nota de boig sobre el genial cap del poeta català [Verdaguer]. Immensa ha sigut la nostra sorpresa quan hem llegit que un dels càrrecs que es fan a Mossén Verdaguer és haver 'practicat l’espiritisme'... Declarem categòricament que mai Mossén Jacinto Verdaguer ha pres part en les nostres reunions, ni manifestat directa ni indirectament la seva simpatia a les nostres doctrines, ni hi ha un sol espiritista a Barcelona que el conegui com a correligionari nostre. I quant als diaris que han parlat de l’assumpte, suposant que és una prova de bogeria l’admetre la realitat dels fenòmens espiritistes, prenguin-se la molèstia de llegir L’espiritisme, pel pare Franc; El satanisme, per Manterola; els fullets de Salva i Sardany [...]".


Comunicació amb el més enllà
Segons els textos d'aquests personatges catòlics, la viabilitat de la comunicació amb els esperits dels difunts és completament real, hi addueixen, però, que la comunicació s'estableix amb forces demoníaques (els espiritistes, al seu torn, els repliquen que en tot cas es pot tractar, en determinades ocasions, d'esperits de "baix grau evolutiu", lligats al "baix astral"). Entorn de la polèmica sobre si als nostres dies el Vaticà manté o no en plantilla uns quants exorcistes, bé, d'això ens n'haurien d'informar!
Verdaguer respon immediatament a Josep C. Fernández, el 30 de novembre del 1895: "Molt respectable Sr.: Gracies mil per la correspondencia y valenta defensa que fa V. de mi, en la Revista de Estudios Psicológicos, vindicantme del carrech que m fan d haver practicat l'espiritisme.

"Mon estimadíssim Jesus á qui enmanlleva V. L preciós lema «Benaventurats los que patexen persecució perqué d ells es lo regne del cel», li pague á V. Ab aquexa eterna paga que desitjo per tothom, fins per mos perseguidors.

"Disposi V. D aquest inutil sacerdot, agrahit s. S.".

Al cap de nou dies, el 9 de desembre, Josep C. Fernández envia una altra missiva a Verdaguer: [Traduït del castellà] "Molt Sr. Meu i Rvd. capellà: Em complau acusar rebut de la seva grata carta de data 30 del passat mes, la que m’ha servit d’immensa satisfacció, si bé crec que no valia la pena que V. es molestés a donar-nos les gràcies, primer, perquè el compliment d’un deure no mereix gratitud, i segon, perquè la 'Revista' que dirigeixo i administro és molt dèbil eco per a poder per si sola restituir les coses al lloc que els correspon.
"No obstant això, impertèrrits sempre en el propòsit de «donar al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu» en publicar el periòdic de propaganda 'Rayo de Luz', de què em complac a acompanyar-li un exemplar [que el 1986 no és trobava entre els papers de Verdaguer de la Biblioteca de Catalunya, i desconeixem si s'hi troba avui], hem volgut reproduir l’articlet de la 'Revista', perquè les 6.000 persones a les mans de les quals vagi a parar, a Barcelona, el susdit periòdic, i les 14.000 que rebut a províncies i en l’estranger, sàpiguen que nosaltres, amants de la veritat i de la justícia sobre totes les coses, refusem amb noblesa considerar-lo com a correligionari nostre, no perquè amb això no ens consideràrem honrats, sinó perquè veiem la perfídia que ha guiat la intenció de què li apliquen l’epítet d’espiritista.
"Amb açò, respectabilíssim Sr., complim amb un deure que ens imposa la consciència; si V. ho aprecia així, es veuran omplerts els desitjos de s. s. s. q. b. s. M”.


Redefinir dinàmiques socials
Tant de bo l'esperit de Verdaguer obtingui més reconeixement que el càstig que han merescut els nostres avantpassats espiritistes, culpables de plantejar amb agosarament la necessitat de redefinir les dinàmiques socials en un context de miserabilització del poble com el de la fi del XIX. D'aquestes dinàmiques, les relacions entre la terra i el cel en són una expressió. Fins i tot ara, encara ara, la utopia social espiritista continua sent massa avançada per als qui ens l'haurien de recuperar públicament. Ja se sap, però, que l'exercici de la memòria i la dignificació de certes esferes del nostre passat col·lectiu no estan gens en voga: no debades sobrevivim sota l'imperi de la frivolització i el manteniment de l'estat de les coses, del qual Verdaguer esdevingué una víctima més.

Font:
Gerard Horta. Diari Avui, 28 de març de 2002.

Nota sobre la II Jornada Espiritista de Barcelona. 18 abril de 2004

La II Jornada Espiritista de Barcelona que es va celebrar el 18 d’abril de 2004. A pesar de començar amb un retard d’una hora en la programació establida, tot va anar encadenat i organitzat, tenint temps suficient perquè tots els ponents pogueren desenrotllar els seus temes amb absoluta normalitat.
La II Jornada Espiritista de Barcelona tenia uns dedicatòria per a Salvador Sanchís del Centre Fraternitat Espirita Cristiana de Barcelona. Salvador Sanchís va morir el mes de juliol de l’any 2003, a l’edat de 91 anys havent-hi tota la seva vida a la divulgació de l’Espiritisme.
L’homenatge el va presentar el seu fill Salvador Sanchís - com el seu pare- recordant anècdotes molt significatives de la fortalesa del iaio de l’espiritisme català del segle XX.
A continuació es va comptar amb la presència de David Santamaría del Centre Barceloní de Cultura Espirita de Barcelona, presentant en castellà el tema El llibre dels Esperits: introducció a l’estudi de la Doctrina Espirita. Alfredo Tabueña del Centre Espirita Amalia Domingo Soler va oferir una afectiva presentació titulada en castellà Espiritisme: Com jo et sento. Posteriorment i en dos actes dividits pel dinar, la Dra. Lígia Almeida de la SECA de Portugal ens va oferir un seminari en castellà sobre Fisiologia del Periespíritu que va ser el plat fort de la Jornada. Amb absoluta claredat i utilitzant un estil molt gràfic, la Dra. Almeida va incentivar els espiritistes a continuar estudiant l’espiritisme, corroborant que la ciència continuaria confirmant i demostrant el que els esperits estarien dient des de fa 147 anys.
L’últim va ser la conferència del Dr. Gerard Horta titulada Diàleg i violència. El posicionament de l'Espiritisme català respecte a la violència a finals del segle XIX. El Dr. Horta va oferir un documentat treball, amb molts detalls desconeguts per a la història de l’espiritisme català.
El Dr. Horta, doctor en Antropologia per la Universitat de Barcelona que, a pesar de no ser espiritista, va realitzar la seva tesi doctoral sobre els espiritistes catalans en el segle XIX fruit del seu treball de més de 10 anys d’investigació en aquest camp. El Dr. Gerard Horta s’ha convertit en un dels experts en el tema, gaudint d’una meravellosa documentació històrica del moviment espiritista català i espanyol. El seu director de tesi, el professor Manel Delgado, va ser qui va intercedir per l’organització de la Jornada i no va obrir la possibilitat que l’acte se celebrés al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB).

Font: 
Centre Espirita Amalia Domingo Soler, Barcelona.

divendres, 13 d’agost de 2010

El frau de l’home de Piltdown

Des de principis del segle XX, la recerca de fòssils d'avantpassats humans mobilitzà a un infinitat de científics. En els inicis d’aquesta contalla tingué lloc un episodi en l'Anglaterra victoriana amb l’anunci que s'havien trobat al país els ossos d'un homínid que presentava un gran neurocrani: l'home de Piltdown. L’any 1954, no obstant, es reconegué a partir d'estudis més detallats que es tractà d'un frau, avui un dels més famosos i escandalosos en la història de la ciència.
Quan Raymond Dart (1893-1988) trobà en 1924 el primer fòssil d'un australopitecus, l'avui coneguda base de l'evolució humana, un pràcticament desconegut metge australià caigut a Sud-Àfrica entropessà amb enormes dificultats per a convèncer a la comunitat d'antropòlegs de l'època que el crani infantil trobat prop de la població de Taung pertanyia en realitat a un homínid i no a un gran pròcer. L’evidència acabà de ser acceptada a finals dels anys 40 i inicis dels 50. L'obstacle principal per a aquella confirmació, així com també la d’altres fòssils d'homínids trobats a Àfrica en les primeres quatre dècades del segle XX, tenia un nom: l'home de Piltdown!
Aqueix nom havia sigut adjudicat a un conjunt d'ossos fòssils (fragments d'un crani i part d'una mandíbula) suposadament trobats entre 1908 i 1911 prop de Piltdown, a l’East Sussex, al sud d’Anglaterra, pel geòleg aficionat i advocat Charles Dawson (1864-1916). Els responsables del muntatge d'aquell conjunt anunciaren haver descobert un avantpassat humà a qui batejaren com a “Eoanthropus dawsoni”. Aquells ossos estaven destinats a deixar una marca indeleble en la història de la paleoantropologia i en la mateixa comunitat científica britànica que, en ple auge del victorianisme, dominava l'estudi de l'evolució humana a Europa.
La farsa de Piltdown acabat d'anar denunciada públicament i reconeguda per tots a partir dels articles científics publicats a finals de 1953 e inicis de 1954. Anteriorment, gairebé no es dubtava de l'antiguitat pleistocènica dels ossos, ja que havien sigut ‘trobats’ associats a Una sèrie d'animals extints a Anglaterra. Però alguns detalls incòmodes als ulls de qualsevol antropòleg cridaren l'atenció de la comunitat científica des del principi, en especial de la Nord-americana. Algunes coses no encaixaven... Com podia una mandíbula tan simiesca estar associada a un enorme cervell de 1100cm3 ?
Cap recordar que ja es coneixien, provinents de Java (en el Sud-est asiàtic) com a Sud-àfrica, restes fòssils que semblaven ser molt antics i mostraven exactament la tendència inversa: una antropomorfitzación de la regió masticatòria (inclosos allí la mandíbula i les dents canines) associada a un cervell de la grandària d'una mandarina, digne de qualsevol ximpanzé.
D'altra banda, la troballa de Piltdown calçava com un guant amb l’expectativa respecte del procés evolutiu humà, que estava en voga a finsls del segle XIX i inicis del segle XX, principalment a Anglaterra: la que el nostre cervell, avui tan gran i fantàstic, encara que no sapiguem bé per què, hauria de ser la primera regió anatòmica que es modifiqués en l'evolució dels homínids. En plena època victoriana, no era ‘políticament correcte’ admetre que els nostres avantpassats no presentaven una diferència intel·lectual significativa en relació amb els grans simis. Dit d'una altra forma, si les grans conquestes humanes, l'Imperi Britànic i tot el altres es devien a la nostra intel·ligència diferenciada, aqueix havia de ser el factor primordial de la nostra evolució.
Després d'estudis precisos sobre el contingut de fluor en la mandíbula i els fragments del crani, realitzats pel geòleg i paleontòleg anglès Kenneth Oakley (1911-1981), es desmantellà el frau: el cèlebre home de Piltdown no era més que un “collage” fet amb parts d'un crani humà recent (de prop de 600 anys) i una porció, també recent (de 500 anys), d'una mandíbula d'orangutan!
Tal vegada això expliqui el fet que, quan el gran paleoantropòleg de Kenya Louis Leakey (1903-1972) aconseguí veure el material, els conservadors del Museu d'Història Natural de Londres no li permeteren tocar les peces: El pobre Leakey hagué d'acontentar-se amb examinar-les dins dels seus capsetes, cobertes per paper cel·lofana.


Autoria del frau

D'allí en endavant, com era d'esperar-se, el focus canvià del ‘fòssil’ a l'autor del frau. Qui li havia posat tal trampa a la comunitat científica? Es tractà simplement d'una broma que acabà eixint-se del control de l'autor (o autors)? O hagué dol des del principi?
Probablement mai abans en la història de la paleoantropologia un assumpte havia estatinvestigat tan minuciosament com el cas de l'home de Piltdown. Molts investigadors van ser acusats de complicitat o al menys de tolerància, entre ells Pierre Teilhard de Chardin (1881-1955), celebrat paleoantropòleg i teòleg francès que, entre altres coses, aconseguí acostar al Vaticà a la teoria darwiniana i que s'acceptés com fet inqüestionable que l'home també és un producte de la evolució (cosa que els paleoantropòlegs d'avui en dia agraeixen molt).
Només recentment el misteri s'aclarí. En la dècada dels setanta del segle passat, durant una neteja general als soterranis del Museu de Història Natural de Londres, es trobà un bagul amb diversos fragments d'ossos esculpits artificialment i pigmentats químicament que pertanyeren a Martin Hinton (1886-1961), conservador de zoologia de la institució en l'època del frau. En 1996, el paleontòleg Brian Gardiner, del King’s College de Londres, examinà aqueixos ossos químicament i conclogué que el tractament que els va ser donat era exactament igual a l'aplicat als ossos de l'home de Piltdown. Per tant, tot el frau es muntà segurament dins del propi Museu de Història Natural. Resta saber qui més, a més de Hinton, participà de la conspiració i per què es féu. El dany irreversible a la credibilitat de la investigació científica estava fet.

Font:
xenologia.blogspot.com (12 de març 2005)

El primer ovni de les Illes Balears

La toponímia és la memòria fossilitzada dels pobles. A vegades, sembla increïble que un succés succeït fa segles sobrevisqui encara en el mapa com un nom. Una referència exacta, una geografia del passat. Encara que els seus protagonistes o fins i tot la crònica oficial que havia d'explicar-la hagin desaparegut.
Així ocorre amb la petita cala de Sant Esteve, en el part sud-est del port de Maó. És un racó amb un encant immòbil. Aigües verdes, llaüts balancejant-se amarrats a la vora, algunes cases blanques. Tot fa la impressió d'un lloc tranquil i una mica secret. Enfrontat als vells carreus del castell de Sant Felip. Com un paisatge tret de d’un gravat del XVIII.
Però el seu nom guarda una història. I una gran curiositat: la d'haver servit d'escenari per al primer ovni de la història balear.

Una forta llegenda
L'element que caracteritza a la cala de Sant Esteve és el Fort Marlborough, que després de molt de temps de penós abandonament ha estat finalment rehabilitat. És una construcció molt original del temps dels britànics, els quals, per a cobrir el flanc oriental del castell de Sant Felip, van construir un fort excavat a la roca. Té forma poligonal, rodejat per un fossat i nombroses galeries subterrànies. El recinte va prendre el nom de sir John Churchill, Duc de Marlborough, un dels militars britànics que van prendre part en la Guerra de Successió en favor de l'arxiduc Carles I que va passar al cançoner popular amb la cèlebre tonada “Mambrú se'n va anar a la guerra”.
Quan Menorca va tornar a les mans espanyoles, el fort va deixar d'utilitzar-se. Es va omplir de rates i fems. Algunes de les seves estances subterrànies es van emprar com a simples habitatges. I altres, per a conrear xampinyons.
La impressió que oferia l'edifici era sinistra. Com la descripció de Lorenzo Lafuente: “Se sent l'aclaparament de les ruïnes, dels penyals massa pròxims, de la cala sobradament angosta, de l'abandonament, de la soledat, de les covetes negres i de les galeries insondables amb la seva foscor paorosa. Flota en l'ambient la invisible boirina del tètric, l'històric, el tràgic”.
Les llegendes, com les teranyines, niuen als llocs solitaris. Del Fort Marlborough es va dir que estava comunicat amb el castell de Sant Felip per mitjà d'una mina subterrània, que travessava el fons de la cala. En un dels mapes britànics del XVIII es contempla, efectivament, una espècie de canal dibuixat entre l'entrada del fort i l'altra vora. Com un conducte o passadís impossible.
Amb les tasques de recuperació, el fort ha recuperat el seu millor aspecte, encara que per a això hagi perdut part del seu patrimoni llegendari. Però així i tot, tot just entrar a el fossat, s'albira un recinte tallat a la roca amb el sostre en volta de canó, un absis i un arc de ferradura. Alguns autors creuen que es tracta d'un antic temple mossàrab, que va sobreviure durant la dominació islàmica. I que estaria relacionat directament amb els fets que van donar nom a la cala.

Que es desploma el sol
Un dels documents més apassionants de l'antiguitat en les nostres illes és l'anomenada “Epístola del bisbe Sever”. Datat l'any 418, molt poc abans de la invasió dels vàndals, relata uns fets extraordinaris. L'arribada a Menorca de les relíquies de Sant Esteve i els tumults que es van ocasionar entre les comunitats cristianes d'Iamona (Ciutadella) i la jueva de Magona (Maó). El bisbe Severo, que apareix com un fervent seguidor de Sant Agustí, encapçala l'ofensiva cristiana, que acaba amb nombrosos prodigis i conversions en massa entre els jueus.
Hi ha qui dubte de L'existència real de Sever, i considera aquesta epístola com un pamflet apologètic atribuït falsament a aquest personatge. Però sigui com sigui, el document és extraordinari. Està ple de petits detalls d'una vivor increïble, com per exemple la paraula d'origen Indígena que s'emprava a Menorca per a descriure la pedra: abbigistinum.
L'epístola afirma que les relíquies de Sant Esteve es trobaven “a l'església que es troba situada un tant als afores de la ciutat”. I que per tant podria correspondre perfectament a la cala que encara avui coneixem amb el nom del primer màrtir cristià.
Però, a més, al magma de somnis profètics, miracles i discursos religiosos que omplen l'obra, destaca una referència divertidament ufològica. És, sens dubte, la notícia més antiga d'un objecte volador no identificat en les Balears. I a més ben explícita.
Diu el text que “al voltant de l'hora setena el poble començava la missa a l'església en la qual descansen les relíquies del sant màrtir Esteve, recentment descobertes. Dos monjos que descansaven sobre l'herba del camp que hi ha enfront de l'església van ser triats pel Senyor com a testimonis dels seus miracles (...) Es tractava d'un globus resplendent amb llum claríssima l'envergadura del qual igualava en alçària a la d'un home i s'assemblava a uns recipients que nosaltres anomenem gerres. Tan gran era la seva claredat i resplendor que el germà que el va veure primer, segons sabem pel seu relat, va creure que es desplomava el sol”.
El presumpte bisbe Sever canta les alabances de tan extraordinari fet. Però fins i tot amb tota la seva fe i voluntat evangelitzadora, resulta molt més prudent a l'hora de les seves conclusions que molts dels ufòlegs d'avui en dia: “De totes maneres, si allò vist era el mateix Sant Esteve o un àngel queda encara fosc”.
Avui, aquest episodi roman quasi desconegut. I, sense saber-ho, cada vegada que anomenem a la cala de Sant Esteve rescatem per uns moments aquesta història de les ombres.

Font:
El Dia de Baleares (2000)

dijous, 12 d’agost de 2010

El fabulós bosc màgic de Savassona

Savassona és un enclavament mistèric de gran força, i que deixa sense respiració a qui el visita, especialment durant un matí de boira tardorenca. Savassona es troba entre Vic i el pantà de Sau, a la comarca d'Osona. En arribar a l'indret, després de caminar per un caminet iniciàtic, de colp, entre una espessa vegetació, apareix la pedra dels sacrificis, un ara sagrada celta, amb les seves estries en la superfície superior, evidenciant la canalització de la sang dels animals allí immolats a les divinitats fa uns 2.500 anys. Al tossal superior, a la que s’accedeix a través d’una escalinata oberta en temps visigots, s’alça l’ermita de Sant Feliuet, d’absis rectangular; entorn del qual, nombroses tombes antropomorfes, i un centre de culte als astres d’època antiga, per a predir els solsticis i equinoccis, garants d’una cultura agrària i ramadera; el costat de ponent d’esta ermita està protegit contra les forces de l’ocàs solar amb signes primitius cristians. I de nou en el pla, un bosc de roures, en l’espessor del qual, fins fa un parell de dècades, es van celebrar sorollosos i esgarrifosos aquelarres.
En el castell de Savassona va patir presó el cèlebre bandoler català Joan de Serrallonga; encara es conserva la masmorra.

 Pedra dels sacrificis. Google Earth - ID: 27001739

Font;
Jesús Ávila Granados. Enclaves mágicos de España

El misteriós riu subterrani de Montserrat


Existeix un suposat riu subterrani que travessa per sota de Montserrat i que hauria estat descobert per el pare Gerard Joana a principis del segle XIX explorant les coves del Salnitre a Collbató. Alguns periodistes i divulgadors com Josep Maria Armengou i Sebastià D'Arbó van donar credibilitat a la història.
El conegut investigador català Jordi Ardanuy en col·laboració amb Antoni Ardanuy van publicar en el seu llibre El misteriós riu subterrani de Montserrat (1995) amb els resultats de la seva interessant recerca que demostraria que el pare Joana no va trobar cap riu. El llibre es apassionant i les conclusions estan perfectament fonamentades tot i que treguin part del misteri.



Font imatges:
magica-en-catala.blogspot.com (11 abril 2010)

 

Les bruixes i els bandolers seran un dels reclams turístics de Sant Feliu Sasserra

El municipi bagenc s'ha ajuntat amb quatre més per crear l'associació que ha de tirar endavant el projecte.

Els ajuntaments de Sant Feliu Sasserra, al Bages, Olost i Viladrau, a Osona, i Arbúcies i Sant Hilari Sacalm, a la Selva, han constituït l'associació d'ens locals Associació de Municipis pel Desenvolupament del Pla de Competitivitat Turística Boscos de Bruixes i Bandolers. L'entitat ha de tirar endavant el Pla de Competitivitat Turística Boscos de Bruixes i Bandolers, una iniciativa destinada a posar en valor la història i les llegendes relacionades amb aquestes dues temàtiques que tenen com a escenaris boscos del Montseny, les Guilleries i el Lluçanès i com a protagonistes personatges com Serrallonga i Rocaguinarda. El programa s'emmarca en el projecte estatal Horizonte 2010 i té un pressupost de 2,5 milions d'euros.
L'associació s'ha constituït recentment a Arbúcies. Segons ha explicat el regidor de Cultura de Sant Feliu Sasserra, Josep Romero, l'entitat és la que ha de planificar, coordinar i tirar endavant la iniciativa. A banda de les bruixes i dels bandolers, la naturalesa també hi tindrà un paper destacat. De fet, el programa s'estructura en cinc boscos que hi ha en aquest territori. D'una banda, el bosc de les Forques, a Sant Feliu Sasserra, com a escenari de la caça de bruixes. Segons ha explicat Romero, un dels projectes inclosos en el pla és l'adequació d'aquest espai per fer-lo accessible a les visites. Era en aquest indret on es penjaven les dones condemnades per bruixeria.
Altres espais inclosos en el projecte són el bosc de Rocaguinarda a Olost, dedicat a aquest cavaller, que va acompanyar el Quixot en la seva estada barcelonina; el bosc de l'aquelarre a Viladrau, escenari de trobades de bruixes, i el bosc de Serrallonga, a Viladrau i Sant Hilari de Sacalm, entre altres.

Font:
ACN (4 abril 2010) 

Jafra: molta fama i poca llana


S’han celebrat misses negres, s’han fet psicofonies en què es diu haver arreplegat la veu d’un xiquet mort de forma tràgica. Ha sigut punt de trobada de concentracions d’observacions d’ovnis i hi ha un cert pelegrinatge parapsicològic a les nits. Potser perquè els nuclis abandonats no abunden prop de Barcelona. És Jafra, a l’àrea de la Capella. Restes d’un castell amagat a la mala herba, d’una església que va nàixer entorn del segle X i d’un petit conjunt de cases l’últim habitant de la qual es va anar l’any 1964. Encara que no se’n va anar per cap maledicció, simplement perquè l’època de la pagesia s’havia acabat. El seu accés no és difícil, a través d’una pista forestal del Garraf.
"Molta gent ve a fer espiritisme...", diu Santi Llacuna, director del parc natural del Garraf. El seu atractiu es deu, en part, a la relació de Jafra amb la parapsicologia, amb l'oculte. Fa uns mesos es va tancar tot el recinte. "L’estat és ruïnós i pot ser perillós", apunta Llacuna. Es va posar la tanca. Algú va fer forats. S’arreglen. I l’endemà tornen a aparèixer. Els fan els que volen entrar dins d’una gran casa noble, que alguns mantenen que està maleïda. O els que volen entrar en l’església, dedicada a santa Maria, testimoni de la gran pesta que va assolar Europa al segle XIV i que també va arribar a Jafra. Des d’aquell succés l’edifici es va quedar sense rector. Després de tres centúries va ser recuperat, però només fins després de 1936, quan va quedar abandonat definitivament.
El 1980 tot el cementeri estava destrossat, i els ossos dels difunts –encara es poden trobar xicotets fragments ossis– van quedar escampats pel poble. Eixa imatge macabra va desaparèixer gràcies a la intervenció del rector d’Olivella, però va començar a revestir el poble d’un halo d’obscurantisme. "Jo no he vist mai cap fantasma, però ni ací ni en cap lloc", puntualitza Llacuna. Però Jafra és famós gràcies a Internet i a la llegenda negra que fa que algunes persones afirmen que allí s’han comés assassinats, encara que no estiguin documentats.

Font:
Raül Montilla. La Vanguardia (9 d'agost). 

dilluns, 9 d’agost de 2010

L´obsessió de Churchill amb els ovnis

El primer ministre britànic va prohibir divulgar els albiraments de plats voladors

El govern britànic es va prendre tan seriosament als anys 50 la possible amenaça dels objectes voladors no identificats que els serveis d'intel·ligència es van reunir per parlar de l'assumpte i fins i tot es va establir una comissió setmanal de l'Executiu per estudiar els informes sobre possibles casos. Entre els documents desclassificats recentment hi ha una ordre de Churchill d'ocultar un albirament d'un ovni per un pilot militar durant la Segona Guerra Mundial
El govern britànic del primer ministre Winston Churcill es va prendre tan seriosament l'"amenaça" dels ovnis (objectes voladors no identificats) l'any 1950 que els caps de serveis d'intel·ligència del Regne Unit es van reunir per discutir aquest assumpte, segons indiquen els arxius d'aquest tema que han estat desclassificats. Els ministres fins i tot van mantenir una comissió setmanal per estudiar els informes sobre els albiraments d'ovnis d'un comitè d'experts en intel·ligència.
Els documents inclouen també una petició de declaració de temps de guerra al primer ministre Churchill i posen de manifest que aquest va ordenar que els albiraments d'ovnis es mantinguessin en secret per evitar el "pànic massiu". A més, s'observa que els informes d'ovnis van arribar al seu punt màxim el 1996, quan els Expedients X van ser més populars.
Aquests informes formen part dels milers de documents interns que Regne Unit ha desclassificat recentment, entre els quals s'inclou una ordre del llavors primer ministre d'ocultar el presumpte albirament d'un ovni portat a terme per un pilot militar durant els anys de la Segona Guerra Mundial.
Els documents, desclassificats per l'organisme públic National Arxives, fan referència a diverses dècades, i inclouen testimonis de persones que van dir haver vist ovnis, dibuixos i documents classificats que expliquen misteriosos albiraments de plats voladors al llarg de tot el Regne Unit.
Hi ha una nota que es refereix a un succés ocorregut durant la Segona Guerra Mundial, quan suposadament va passar prop d'un aparell de la Força Aèria de la seva Majestat un "ovni metàl·lic". Aquesta nota data de 1999, i el seu autor, la identitat del qual no ha transcendit, afirma que el seu avi li va explicar que havia estat present en una reunió entre Churchill i el general i posteriorment president nord-americà, Dwight Eisenhower, en la qual el primer havia revelat el succés. Segons aquest testimoni, els dos mandataris haurien decidit mantenir l'incident en secret. Entre els arxius desclassificats no hi ha cap document que certifiqui per escrit l'existència d'aquest encontre.
"El Ministeri de Defensa del Regne Unit no compta amb coneixements o amb alguna línia d'actuació definida respecte els ovnis o plats voladors. Tampoc en allò relatiu a l'existència de formes de vida ?extraterrestre, una possibilitat davant la qual aquest ministeri posseeix una mentalitat oberta", es pot llegir en aquest document de 1999.
Durant les últimes dècades el Regne Unit ha anat desclassificant lentament documents interns que feien referència a albiraments d'objectes no identificats sobrevolant ciutats del país. Així, mentre que alguns casos es poden explicar racionalment, ja que allò observat al cel no era una altra cosa que meteorits, existeixen episodis que semblen resistir-se a explicacions racionals.
Un exemple és la misteriosa desaparició d'un avió al nord d'Anglaterra el 1997, les restes del qual mai van ser trobades pels equips de rescat. Un altre exemple ocorregut també a finals dels noranta és la suposada presència del que va ser definit com "un ovni fosc i triangular" sobre el comtat de Kent. Una investigació posterior va determinar que no s'havia produït cap violació de l'espai aeri en el moment en què l'esmentada presència va ser suposadament albirada.

Contacte a Manchester
Per altra banda, el 1995 el pilot d'un avió que s'acostava a l'aeroport de Manchester va declarar haver vist un "objecte no identificat". Un altre testimoni que suposadament va veure aquell mateix objecte des de terra va dibuixar un esbós d'un ovni que va afirmar "tenia la mida de 20 camps de futbol".
Els documents també expliquen que durant alguns anys de la Guerra Freda la Força Aèria britànica va arribar a detectar fins a 200 incursions aèries d'avions soviètics. De fet, una nota de 1996 afirma que els misteriosos albiraments realitzats per radar durant aquells anys van resultar ser en tots els casos avions de reconeixement o antisubmarins de Rússia.

Diari de Girona