dijous, 30 de setembre de 2010

Congrés d'exociència a Escaldes

Si al lector li interessa la ufologia, l'egiptologia, la història alternativa, les teories de la conspiració i els fenòmens paranormals, té una cita amb Sàbiens, el primer congrés d'exociència i exopolítica que tindrà lloc el cap de setmana a l'hotel Roc Blanc d'Escaldes.
Vet aquí una iniciativa radicalment inèdita en el panorama acadèmic nacional andorrà i que pretén, en paraules de Ferran Prat -organitzador de la trobada- "anar és enllà del que ens explica la ciència convencional i oferir conceptes i experiències que no acostumen a arribar a la llum pública". Els encarregats d'il.luminar aquests marges de la ciència oficial seran un grapat d'experts com ara l'egiptòleg Josep de Alberto, el Felipe Botaya, el periodista Colin Lander i l'exocientífic Miguel Celades, que encapçala les seves ponències amb una prometedora declaració: "No estem sols, i mai no ho hem estat". La sorpresa salta en veure involucrats en aquesta aventura del (para)coneixement dos personatges que habitualment es mouen pel costat oficial: el traumatòleg Joan-Albert Mijares i l'home del temps d'ATV, Josep Tomàs. El primer, que protagonitzarà la conferència inaugural, va ser ahir taxatiu: "La ciència convencional no ho sap tot, ni ho pot tot". Tomàs, de la seva banda, va recomanar deixar a casa els prejudicis i presentar-se al congrés "com un full en blanc", perquè "el pensament dogmàtic és l'oposat a la mentalitat científica".

El Periòdic d'Andorra, 29 de setembre

TIVISSA: Passaport a una altra dimensió?

 Imatge de Tivissa (Viquipèdia).


Una carretera tortuosa, un poble enigmàtic, paratges on es manifesta l’insòlit... Esferes lluminoses, estranyes desaparicions i suposats casos de teletransport. Des de fa temps la contornada de la localitat tarragonina de Tivissa desperten gran interès entre els investigadors, tal vegada per l’halo que envolten els seus carrers, els seus muntanyes, les seves recòndites coves, i inclús la carretera que uneix la població amb el mar: la coneguda C-44…
La població de Tivissa es troba ancorada prop del Priorat Tarraconense, a escassos divuit quilòmetres del mar, ascendint per la C-44 que, des d’Hospitalet de L’Infant travessa el Coll de Fatges un perillós tram de carretera on es narren històries inquietants referents a una antic llogarret maleït. Es diu que Tivissa es troba en ple centre d’una zona “tel•lúrica” que comprendria des de Pratdip fins Mora d’Ebre passant per la Serra d`Almos a causa de la confluència de plaques itosfèriques -corrents d’aigües subterrànies-. Tal vegada això tingui a veure amb els fenòmens que, suposadament, es manifesten en aquesta àrea: aparició de llums misterioses, pèrdua de la noció del temps, estranyes boires que alguns interpreten com a portes interdimensionals, etc…

Escut de Pratdip (Viquipèdia).


A les tradicionals llegendes que evoquen aquelarres i reunions de bruixes a l’Edat Mitjana, els pobletans narren que els seus muntanyes alberguen coves de laberíntiques grutes l’exploració dels quals serveix d’antesala a un viatge amb destí incert… No menys inquietants són els inversemblants testimonis que, des d’antic, es refereixen als atacs dels anomenats “gossos vampirs” i que curiosament donen nom a la pròxima població de Pratdip, -prat dels llops vampirs”-, i en l’escut de la qual queda immortalitzat el dibuix d’una d’aqueixes feroços feristeles. Narren les velles llegendes que Tivissa es va veure amenaçada antigament per aquestes misterioses criatures que atemorien als pastors matant a les ovelles dels seus ramats absorbint la seva sang.

Encreuament de llegenda i misteris
Han passat més de vint anys des que els investigadors i curiosos del fenomen OVNI deixaren de freqüentar aquests paratges que, en la dècada dels huitanta, es van convertir en un genuí reclam turístic per als aficionats del misteri que anhelaven la busca d’un contacte amb entitats d’altres dimensions. Es va dissipar llavors la suposada fenomenologia paranormal lligada a Tivissa? Inclús a pesar del temps transcorregut, encara es recopilen nous testimonis, increïbles vivències de persones que, sense saber-ho ni voler-ho, van quedar atrapades en un atapeït vel de misteri que els ha marcat per a la resta de les seves vides.
Vencent les seves reticències inicials a contar-nos la seva història, el senyor Joan Pallisé, un ancià veí de Tivissa s’atreveix a confessar-nos el que li va succeir fa més de trenta anys, quan el destí es va encapritxar a convertir-lo en protagonista de l’inexplicable: “Jo es que des de fa anys, es vénen narrant històries estranyes en aquests llocs. El que vos puc assegurar que, el que jo vaig arribar a veure aquella vesprada verdaderament em va impactar, i cada vegada que passo pel lloc des d’on ho vaig veure, em recordo com si fóra ahir…”
Retrocedint la seva memòria en el temps, els cansats ulls del senyor Joan Pallisé semblant estar veient novament el que va presenciar aquella vesprada de fa més de trenta anys: “No se si fa trenta o trenta-cinc anys –recorda-, que vaig albirar per un lloc denominat “Pas de l’ase”, per on passa al seu curs el riu Ebre. Des d’allí, fins a altres pics més alts anomenats La Figuera, vaig veure eixir com una bola de foc ataronjada, que pegava voltes entre si, i que per darrere pareixia desprendre com a fum rogenc. Va passar com una exhalació. L’endemà em vaig trobar amb un veí, ja difunt, que també ho havia vist. Ell deia que es tractava d’un platet volador. Confesso que jo era la primera vegada que els havia sentit anomenar. És l’única cosa que puc dir, però açò, vull dir que és verídic, que no guanyaria res de comptar-vos-ho, sinó, no ho haguera explicat”.
Encara que l’estranya fenomenologia de Tivissa no és quelcom que pertanyi únicament al passat. Artur Altès, ens relata el que li va succeir a ell junt amb el seu fill i a dos companys de treball en una freda nit de febrer de 1996, quan es trobaven fent la tasca rutinària de l’arreplegada de fems recorrent els carrers la població: “Eren sobre les onze de la nit, quan se’ns va presentar per darrere del turó un objecte pla, amb un gran feix de llum encegador que ens va passar molt lentament per damunt dels nostres caps. Després es va allunyar de nosaltres, aconseguint gran velocitat i desapareixent tan ràpid com havia aparegut. Vos asseguro, que açò és per a viure-ho, i no per a comptar-ho, encara que jo des de llavors prefereixo oblidar aquesta història i no comentar-la”

C-44: Carretera cap a l’inexplicat?
Asseguren els més escèptics que aquestes estranyes lluminàries bé pogueren ser fruit de l’abundància de materials geològics existents en aquest tipus de zones tel•lúriques que, en carregar-se d’energia solar, obtenen la capacitat de produir fenòmens lluminosos en l’atmosfera. Una hipòtesi prou factible si el comportament d’aquestes llums no semblés, de vegades, respondre a un comportament intel•ligent…
Llums que, de sobte i sense pretendre-ho, es presenten davant del viatger o a tot aquell curiós que s’atreveix a indagar en la zona per a trobar-se amb l’insòlit. És el cas, entre altres, del llavors jove biòleg Vicente Pérez Baeza, i el seu company Joaquín Bonilla. Aquests es trobaven una nit de finals dels vuitanta en l’encreuament de la carretera que va cap a Tivissa amb la que es dirigeix a Pratdip, quan els va succeir el següent: “El que va ocórrer va ser molt curiós –ens compten-. Ens trobàvem en la carretera que llavors conduïa des de Tivissa fins a Pratdip quan vam començar a veure llums de la grandària d’estrelles que es van convertir en esferes d’aspecte rogenc. Una d’elles va passar per damunt del cotxe i va succeir quelcom que ens va deixar paralitzats: es van apagar els fars, es va apagar el motor, i el radiocasset va deixar de funcionar”.
L’aparició d’aquestes estranyes luminescències, o efectes lluminosos provocats per la naturalesa sembla manifestar-se amb especial insistència en l’itinerari que recorre la carretera comarcal C-44, al seu pas per Tivissa. És el que ens relata el testimoni d’una dona d’uns cinquanta anys, que, una freda nit de fa uns cinc anys circulava per aquesta carretera junt amb altres quatre persones en el seu automòbil. Des del vehicle van poder observar com dos focus lluminosos, se’ls acostaven cada vegada més, fins a arribar a il•luminar completament l’interior del cotxe. En un primer moment, van pensar que es tractava d’un automòbil que els anava a avançar, però la seva sorpresa va ser majúscula, quan aquelles llums deixen de veure’s, es van esfumar en el no-res en dècimes de segon. Inclús van parar el cotxe, i van inspeccionar la zona. No hi havia ningú, només ells, el seu vehicle, la naturalesa… i la foscor de la nit. D’on provenien aquestes misterioses llums? Fenòmens atmosfèrics o percepcions de la pròpia suggestió?
Passat més d’un any d’allò que s’ha ocorregut, la dona es va atrevir novament a circular per la zona quan, de sobte, va tornar a convertir-se en inesperada protagonista de l’inexplicable: “Quan surts de Tivissa –ens compte-, travesses dos revolts per a continuar per un tram de carril lent, perquè des del principi del primer tram, fins al final del segon, no recordo absolutament res… Només sé que em vaig trobar d’un lloc a un altre sense saber com. Només recordo que llavors em vaig trobar a la carretera, però desconcertada, no sàvia si anava bé per la dreta, o pel carril contrari… Jo no vaig veure res, encara que vaig arribar a passar d’un tram a un altre sense saber com… Ho vaig passar verdaderament malament, amb molta angoixa i nerviosisme”.
Aparicions d’OVNIs… o manifestacions d’infreqüents efectes atmosfèrics? Carreteres on succeeixen suposats fenòmens de teletransport… o zones on circulen determinades freqüències electromagnètiques capaces d’alterar el sentit de l’orientació dels conductors? En tot cas, Tivissa sembla un paratge la contornada del qual es mostra com  recoberts d’una energia estranya, la inmensa fenomenologia de la qual nodreix des de fa anys els quaderns de la casuística paranormal dels investigadors i aficionats del misteri. 

David Tenorio i German Tenorio, Enigmas núm. 143,  octubre 2007

dimecres, 29 de setembre de 2010

Bisbes luterans adverteixen la princesa noruega sobre les seves pràctiques espiritistes

Diuen que la princesa Marta Lluïsa de Noruega posseeix qualitats que li permeten comunicar-se amb el més enllà, amb els àngels –esperem que amb els bons– i amb els difunts. Així començava recentment un article el sacerdot espanyol Guillermo Juan Morat, professor de Teologia, en el seu bloc “La porta de Damasc”, allotjat en el portal d’informació religiosa InfoCatólica.
En la segona dècada del segle XIX i al començament del XX, l’espiritisme, com a comunicació directa entre els vius i els esperits dels difunts, causava furor. Un entusiasme que no va agradar al llavors anomenat Sant Ofici. El 24 d’abril de 1917, el Sant Ofici va respondre “No a tot” a la pregunta següent: “Si és lícit pel que anomenen ‘mèdium’, o sense el ‘mèdium’, emprat o no l’hipnotisme, assistir a qualssevol al•locucions o manifestacions espiritistes, ni tan sols a les que presenten aparença d’honestedat o de pietat, ara interrogant a les ànimes o esperits, ara sentint les seves respostes, ara només mirant, inclús amb protesta tàcita o expressa de no voler tenir cap part amb els esperits malignes”.
La resposta del Sant Ofici és semblant a la que, segons la premsa, han donat durant aquests dies els i les bisbes luterans noruecs. El bisbe Erling Johan Pettersen ha advertit que “contactar als morts pot conduir a un tipus de religiositat molt poc sana” i la bisbe Laila Riksaasen Dahl ha assenyalat que els morts pertanyen a Déu i han de descansar en pau, i tractar d’alterar això “pot alliberar forces ocultes que desconeixem".

FONT: InfoCatólica

dilluns, 27 de setembre de 2010

Camille Flammarion, espiritista (1841-1925)


En el KARMA-7, núm. 31, p. 23, s’insereix una fotografia de Camille Flammarion, amb el peu de “Parapsicòleg C. F.”
A què emmascarar amb el vocable de “parapsicòleg” a persones que han sigut netament espiritistes? Almenys, s’hagués d’indicar: “Flammarion parapsicòleg espiritista”.
Que l’espiritisme de Flammarion distava molt de l’espiritisme de molts, és cert; que a Flammarion l'acusaven alguns espiritistes “exaltats” -com diu en la seva obra La mort i el seu misteri, vol. II, capítol II– “de mostrar-me exigent en les meves interpretacions i de no acceptar amb facilitat l’acció dels esperits”, és veritat; que Flammarion no havia figurat en cap “organització” espiritista, també és cert (potser l’acte “públic” més “espiritista” de Flammarion, va ser el discurs que va pronunciar en la tomba de Kardec, el 1869) (1),
Sí, totes aquestes circumstàncies poden fer semblar, a simple vista, que Flammarion no era espiritista. No obstant això, qualsevol que hagi llegit les seves obres es convencerà en cas contrari.
En la seva primera obra La pluralitat de mons habitats (1862) ja es defineix com –“reencarnacionista”; en efecte, diu (llibre V, capítol III: "La humanitat col·lectiva"): “Com vulgui que sigui i a pesar de la foscor que encara ens rodeja quan intentem visitar en esperit aqueix món misteriós, devem, com a deixebles fidels de la filosofia natural, esforçar-nos a comprendre en la seva senzillesa i en la seva grandesa, l’ensenyança unànime de -la Naturalesa; pluralitat de mons, pluralitat d’existències: heus ací dos termes que es completen .y s’aclareixen mútuament.”
I la “reencarnació” és patrimoni, no exclusiu ni de bon tros, però sí fonamental de l’espiritisme (encara que hi hagi alguns sectors, generalment d’origen anglosaxó, no reencarnacionistes); sent l’espiritisme el que, de fet, va popularitzar aqueixa doctrina a Occident.
I la “reencarnació”,és, dic, doctrina de l’espiritisme, no de la parapsicologia. La parapsicologia no és “doctrina” sinó “analista de fenòmens paranormals”, sobre la qual “causa” hi ha diferents criteris o doctrines; i la tendència del “parapsicòleg” Flammarion era espiritista, agradi o no agradi.
En totes les seves diverses obres i escrits, Flammarion mai ha rebutjat l’espiritisme. En certes ocasions es cuida precisament de desmentir certes al•lusions en aquest sentit que puguin atribuir-se-li; així és com a Investigacions psíquiques (1906) deia (i em permeto repetir un paràgraf ja citat en el meu article “Control Espirita” de maig 1974): “Generalment es fa dir als autors el que ells no han dit mai. Per la meva part, he tingut d’això una prova freqüent, especialment a propòsit de l’espiritisme. No em sorprendria que certes interpretacions de les pàgines que precedeixen es tradueixin en el sentit que jo no admet l’existència dels esperits. No obstant això, no es trobarà en aquesta obra, ni en cap dels llibres que tinc publicats cap afirmació d’aquest gènere ...”
En fi, assenyalaré les conclusions de la seva obra La mort i el seu misteri (1921/23. vol. III, cap. XII).
  1. “Hi ha l’ànima com ser real. Independent del cos.
  2. Està dotada de facultats encara desconegudes per la ciència.
  3. Pot obrar a distància, telepàticament, sense la intervenció dels sentits.
  4. Existeix en la Naturalesa un element psíquic en activitat, l’essència del qual roman encara oculta per a nosaltres.
  5. L’ànima sobreviu a l’organisme físic i pot manifestar-se després de a mort."
Quant a la reencarnació, manifesta en el mateix capítol final: “L’ànima aporta en encarnar-se les aptituds que resulten dels coneixements adquirits anteriorment... D’existència en existència, la vida psíquica ens eleva a una evolució ascendent.”
I també afegeix: “I ja que la telepatia existeix entre els difunts i els vius, no està vedat als astrònoms esperar que tal vegada no està llunyà el dia -açò s’escrivia fa mig segle- en que les comunicacions psíquiques puguin ser establides entre un planeta del nostre sistema i la Terra. No es mesura l’espai eh telepatia.”
I Flammarion acaba el capítol i la seva obra esmentada amb aquestes últimes línies:
“Siguin els que siguin els complements que puguin ser afegits a les observacions precedents, tenim d’ara en avant la certesa científica de la supervivència de l’ànima més enllà de l’últim sospir terrestre. L’ànima és Independent de l’organisme material i continua vivint després de la mort... Clar és que estem lluny de saber-ho tot ... Sigui quin sigui el progrés dels descobriments futurs, la nostra doctrina adquirida es resumeix des d’avui en aquests dos termes: El cos passa, l’ànima viu en l’Infinit i en l’eternitat. -Observatori Juvisy, 26 de febrer de 1922.”
SI totes aquestes “declaracions” no indiquen ser espiritista.... llavors és que han canviat el sentit de les paraules. Però no, el vocable és prou clar... encara que no tots els espiritistes discorren per idèntics vies, conseqüència de la diferent evolució i comprensió de cada u.
En canvi, per a anomenar Flammarion simplement “parapsicòleg” (com es posa al peu de la seva foto a Karma-7, n. 31) caldria afegir el terme “espiritista”; perquè de parapsicòlegs n’hi ha espiritistes, n’hi ha espiritualistes, ... també n’hi ha materialistes. Així és que dir, simplement “parapsicòleg” indica dedicar-se a l’estudi i anàlisi de la fenomenologia paranormal, però no indica per si la tendència.... i Flammarion estava prou definit: “metapsiquista espiritista.

(1) Aquesta “no afiliació” a cap organització espiritista formava part del caràcter independent de Flammarion, independència que mostrava en les seves relacions amb l’espiritisme i amb tota altra “disciplina”. Així és que, per exemple es lliegeix en Enciclopedia Universal Europea Americana H. de J. Espasa, Editores. (la vulgarment anomenada “Enciclopedia Espasa"): ”La seva Independència de caràcter, així com el segell personalíssim dels seus treballs científics, l’han mantingut allunyat dels centres oficials i, no obstant això, pocs homes han arribat a ser tan universalment coneguts com Flammarion.”

Josep Casanovas Llardent, Karma 7 núm. 34, setembre 1975

dimarts, 14 de setembre de 2010

Cas Tivissa: més que una llegenda

Un aterratge OVNI, un testimoni que no apareix, un informe que desapareix, un lloc ple de misteris i, preguntes, moltes preguntes per resoldre. Són els ingredients del cas Tivissa, cridat a ser un dels grans mites de la ufologia espanyola, aquest “incident” OVNI ha marcat un abans i un després en la memòria de molts. Vint-i-cinc anys més tard continua sent un gran enigma pendent en els nostres arxius.
Una “llegenda urbana” és, per definició, un relat d’origen inescrutable, de difícil verificació i el contingut del qual és xocant. La història que ens ocupa s’emmotlla com a anell al dit a aquesta enunciació. Va estar en boca de tots però mai va poder ser comprovada, a pesar que legions d’investigadors i curiosos van visitar en els anys setanta la contornada de Tivissa, en la província de Tarragona, a la cerca de les proves materials del que ocorre. I, per descomptat, com les bones llegendes urbanes, té una història i un desenllaç xocant…, molt xocant, sinó jutja per tu mateix.
Tot va començar el 27 d’agost de 1968. Aqueix dia el desaparegut rotatiu barceloní Tele Express publicava en les seves pàgines una extensa carta al director en què es donava compte de l’observació i posterior aterratge d’un Objecte No identificat a la zona de la conca de Tivissa. Fins ací res extraordinari per als lectors, acostumats llavors a veure quasi diàriament en els mitjans de comunicació nous incidents OVNI.
No obstant això el remitent, que deia ser el cunyat del testimoni, descrivia en la seva missiva a dos sers amb forma de “pop”, però amb quatre extremitats en compte de vuit, que havien descendit a plena llum del dia d’un misteriós objecte semicircular, com una “mitja síndria” que es trobava suspès a poc menys d’un metre del sòl. Això era ja més cridaner.
El firmant de la carta, Sebastià Mateu, assegurava que el seu cunyat Joan s’havia desmaiat de la impressió i que ell mateix havia pogut comprovar l’endemà com en el lloc de l’incident, situat en la Serra d’Almos, des d’on era visible el mar, havien aparegut dues circumferències negres al terra, així com restes d’herba cremada. No era un incendi convencional perquè segons explica Mateu, “quan vaig tornar de veure les taques cremades, el rellotge se m’havia aturat”.
Sorprès, l’home va informar d’aquells estranys incidents a una parella d’alemanys que descansava en una tenda de campanya propera al lloc que no sols van escoltar amb atenció el seu relat sinó que, inclús, van experimentar en les seves carns la misteriosa parada dels rellotges. Després d’advertir-li que aquells “pops” podien ser éssers d’origen extraterrestre, Hans Volkert –així deia anomenar-se el campista- va prendre fotos del rellotge amb objecte –segons va dir- de publicar la notícia en “Wien”, Àustria, on es troba domiciliat. Mai més es va saber d’ell ni de la seva esposa… ni tampoc de Sebastià Mateu… M’explico.
No és estrany que enfront de la publicació d’una notícia tan cridanera els investigadors del fenomen OVNI es mobilitzessin i tractessin de corroborar la història visitant el lloc del succés i entrevistant als testimonis. Però just aquí van començar a complicar-se les coses.
L’històric CEI (Centre d’Estudis Interplanetaris) de Barcelona es va posar en contacte amb la redacció del rotatiu Tele Express i va aconseguir la carta original. Allí no van saber donar-li raó d’on localitzar l’autor de l’escrit, tan sols posseïen la missiva en què no hi figurava el remitent. L’única pista es trobava al principi i al final del text quan el seu autor donava compte que vivia en la Serra d’Almos, en una masia situada a 7 quilòmetres de Tivissa. I, al final, quan firmava com “Sebastià Mateu - Caseriu de Darmós, Tivissa, Tarragona”.
Amb aquestes dades, a finals d’agost d’aquell any, diversos investigadors del CEI es van desplaçar a la zona a la cerca del caseriu, però res. Ni rastre. Tampoc cap veí va saber reconèixer a Mateu algun. I el que era més desolador. Des del lloc on –presumptament- havia ocorregut l’experiència i al que havien acudit nombrosos curiosos, no era visible el mar. Podia ser allò una faula, un sainet, la broma pesada d’algun malvat?
Amb la intenció de resoldre-ho el 13 de setembre de 1968 Tele Express va publicar en la seva secció de cartes una crida de Vallès Tuset, en nom del CEI, a fi de demanar informació sobre Sebastià Mateu i els fets que van tenir lloc en la Serra d’Almos. Per a llavors l’assumpte ja havia transcendit a més mitjans i agències de premsa ocasionant que una legió de curiosos es desplacés els caps de setmana a Tivissa a la cerca d’extraterrestres i altres fenòmens singulars.
Però la crida va tenir resposta. I quina resposta! El 25 de setembre, contrariat pel comunicat del CEI Mateu va donar novament senyals de vida. Però en aquesta carta, visiblement molest, no va facilitar dades de contacte. Es va limitar a dir que era comptable d’una empresa metal•lúrgica i que, pel fet de no haver donat amb ell no podien negar ni la seva existència ni la seva experiència. Amb ironia narrava que ell mateix havia preguntat en els l'escala del CEI i ningú li havia sabut dir res del “famós Centre d’Estudis Interplanetaris” i que tampoc constava en la Guia Telefònica. I, no obstant això, no negava la seva existència. Però cabia preguntar-se: Era el verdader testimoni o, a la llum de l’escàndol, algun oportunista va tercerejar en l’assumpte per a confondre més? No hi ha res clar.
L’única cosa cert és que gràcies a aquesta rocambolesca història molta gent es va interessar per l’assumpte de Tivissa, inclosos els suïcides de Terrassa, dels que donàvem compte en la nostra passada edició. Un dels investigadors que es va involucrar notablement en l’assumpte va ser l’investigador valencià Vicente Juan Ballester Olmos. Avui renega de l’assumpte. En la seva Enciclopedia de los encuentros cercanos con OVNIs (Plaça & Janés, 1987) es limita a titllar-lo de frau però els que van viure prop d’ell en aquells anys van conèixer el seu interès desmesurat per l’assumpte. Avui en dia és l’únic que posseeix còpia completa dels informes perquè l’expedient original va desaparèixer de l’arxiu del CEI en 1972. “És l’únic que ha sigut robat d’aquesta institució” –em confessa Vicente Pérez que va ocupar càrrec directiu d’aquest centre fa alguns anys i qui va afegir que només 15 persones posseïen clau del local. El pany mai va ser forçat. Qui podia estar, llavors, interessat en aquest informe? I el que és més important: Què volia ocultar?
Segons consta en l’arxiu restituït del CEI (del que tinc còpia) les expedicions a Tivissa es van succeir pertot arreu sense trobar més detalls de Mateu o del succés. Bé, a mitges, perquè Mateu va continuar enviant cartes –almenys dos- en una d’elles, a més, va adjuntar una postal segellada a Txecoslovàquia, en la ciutat de Prerov en la que un misteriós V. Azvhik li comunica en anglès que li va a enviar les “pel•lícules dels Ovnis com més aviat millor: les mostro al nostre govern”. A quin OVNI es referia? Al de Tivissa? Va arribar verdaderament el govern Txec a interessar-se per l’assumpte? La postal sembla autèntica però no demostra res. Com les anteriors, la carta de Mateu havia sigut franquejada a Barcelona i no a Tivissa com seria normal i, a més, Qui era Azvhik? Tal vegada el campista austríac? Per si les coses no estaven encara prou complicades, un periodista, Alex Botins, no sols va assegurar haver entrevistat personalment a Mateu en un bar de la localitat sinó que va assegurar haver xafat, inclús, el lloc de l’aterratge deixant els investigadors del CEI a l’altura del betum. No obstant això mai van ser publicades les fotografies que va dir haver pres i quan anys més tard els investigadors del CEI van anar a la seva trobada no va saber dir si el testimoni s’anomenava Mateu o no. Del que no hi havia dubte és que des del lloc del presumpte aterratge el més aquàtic que es veia era l’Ebre i es tractava d’un paratge molt àrid sense herba que pogués “cremar-se”.
Poc després entraria en escena el parapsicòleg català Juli Roca Muntañola qui considerava verídic el succés en un 85%. Roca deia que en la conca “va succeir quelcom estrany dos cops, especialment en ‘El cap de l’indi’” però es mostrava molt caut a explicar quines evidències havia rescatat durant les seves perquisicions. Sempre es va mostrar molt obscurantista, desconfiat, “obeint ordes” de silenci però sense especificar de qui ni per què. Sí que va aportar nombrosos nous casos ocorreguts en la zona i que es relacionaven amb el “magnetisme” que presumptament va parar el rellotge de Mateu i dels turistes austríacs. És el cas, per exemple, d’un pilot d’avioneta que va haver d’aterrar d’emergència en els terrenys d’un enginyer agrònom de la localitat de Ginesta, en la zona de Tivissa. La raó adduïda és que “un camp de forces desconegut li va llevar l’electricitat” a l’avioneta Piper en la que volava. I és que el cèlebre parapsicòleg estava convençut de que Tivissa era una zona especial que, per alguna raó atreia als visitants del cosmos. Va caminar per aquelles àrides llars durant anys a la cerca d’una cova que creia el pas a altres dimensions.
I molts van seguir la seva solc vivint espectaculars experiències. Alguns investigadors, inclús, van tenir allí el seu “baptisme” ufològic, com els biòlegs Miguel Vaig seguir o l’al•ludit Vicente Pérez. Aquest últim es va despertar sobtadament una nit de la Setmana Santa de 1984 quan va creure notar una presència estranya mentre pernoctava molt prop de la desviació que condueix a Pratdip. Alguns veïns manifestaven que en aquella zona havien vist a unes estranyes “monges” acompanyats per uns nens “capgrossos”. Seguí, que va freqüentar la zona a finals dels setanta, va tenir també diverses experiències prop de l’ermita de Sant Blai. Llums que efectuaven maniobres “impossibles”, movent-se en angles rectes.
Hi ha moltes contradiccions en el cas Tivissa, moltes preguntes per resoldre, però no hi ha dubte que l’experiència narrada per l’evanescent Sebastià Mateu va servir d’espoleta per a disparar un fenomen sociològic. Van ser cents els que van visitar la zona a la cerca de la “base extraterrestre” o la màgica cova on Muntañola creia haver trobat el pas a altres Universos. L’escassa vegetació, l’aridesa d’aquelles terres assotades pels incendis, el silenci sepulcral que es percep i l’abundant mitologia local fan de la zona un escenari fantasmagòric.
La llegenda de Tivissa s’ha estès en el temps encara que estan llunyanes aquells pelegrinatges diumengeres a la cerca de nous casos, de nous testimonis, de noves sensacions. Un dels últims incidents va tenir lloc en 1996. Arturo Altés i el seu fill Jordi es van veure sorpresos el 3 de febrer de 1996 per un espectacular fenomen lluminós
mentre arreplegaven els fems del poble.
De Sebastià Mateu mai més es va saber. En el CEI es van convèncer que el personatge mai va existir. És més en el seu informe asseguren que el frau –si finalment ho va ser- es va perpetrar per algú de Barcelona i des de Barcelona, la qual cosa explicaria per què les cartes van ser sempre franquejades en la Ciutat comtal. Mai va haver-hi en les proximitats de Tivissa cap indústria metal•lúrgica, tampoc és visible el mar des de la Serra de Nodridors i quant als turistes alemanys… bo, no hi ha cap ciutat germànica anomenada “Wien” el més paregut és Viena, la capital d’Àustria.
Tal vegada, només tal vegada, algun dels investigadors que van prendre part en l’assumpte tenia interès a activar la zona per algun motiu i va inventar el succés amb ànim de rescatar nous casos o potser amb la intenció d’atraure l’interès del públic per aquesta zona catalana. Però és només una hipòtesi, la Veritat espera ser desvelada algun dia.

Josep Guijarro. Extret de www.aluzinformacion.com, actualment sense funcionament. Sembla un article d'una revista.

dilluns, 13 de setembre de 2010

Camps magnètics responsables d'accidents?

El 1 d’agost d’enguany, a Saint-Martin-du-Mont, a la Borgonya, França, van resultar morts dos ciclistes en un accident de trànsit, curiosament en el mateix sector de la carretera departamental 1075 on havien mort 11 persones més en el passat. Laurent Paucod, alcalde de la població i president de la comunitat de municipis Bresse-Dombes-sud Revermont, ha alertat la prefectura sobre aquests “nombrosos accidents inexplicats”. Sospita que l'oleoducte del sud d'Europa, que transporta petroli cru i que travessa la D1075, crea ones magnètiques que estan enl'origen d'aquests drames. La seva suposició es basa en els treballs del prestigiós físic Yves Rocard (1903-1992) que van precisar que la presència d'un mantell freàtic sota una canonada podria tenir influències magnètiques. El 16 d'octubre de 2009, un saurí va indica la presència dels camp magnètics “de 4 a 8 GHz a la dreta de la canonada”. Ja amb anterioritat un agricultor ara retirat havia petit de somnolències quan treballava en el lloc.
Els negativistes francesos diuen que la culpa és de la llarga línia recta de la carretera i critiquen la validesa de la radioestèsia i, molt concretament, dels treballs de Yves Rocard.

dissabte, 11 de setembre de 2010

Nou programa de misteri de D'Arbó


El pròxim dilluns dia 13 de setembre comença en la primera programació del nou canal del Grup Godo ESTIL 9, un programa diari temàtic d’una hora de duració titulat Misteris, amb Sebastià d’Arbó, que s’emetrà per a tota Catalunya i Andorra totes les nits de les 23h a les 24h hores. El programa com el seu nom indica aquesta dirigit i presentat per aquest periodista d’investigació Sebastiá d’Arbó i aquesta destinat a tots els amics del misteri, els amants del món ocult i els interessats en les teràpies alternatives, per on desfilaren tots els personatges del món esotèric, màgic i el fantàstic en general.
El programa està conformat per tres espais temàtics especialitzats, un sobre temes i personatges de misteris del món, un altre sobre esoterisme, màgia, ocultisme, etc, i l’últim sobre filosofies i teràpies alternatives. La seva finalitat és senzilla: donar a conèixer el món ocult que ens rodeja i en el que vivim. A més pretén donar a conèixer als professionals del sector i els seus personatges: investigadors, escriptors, sensitius, terapeutes i periodistes d’investigació,
Sebastià d’Arbó és el pioner d’aquestes temàtiques en els mitjans de comunicació a Espanya, que dónes de 1966 va començar a divulgar-los a través de TVE , després la Ser, Antena 3 Tv, Andorra Tv, Mil•Lennium Tv, Telemagik, Catalunya Ràdio, Rac1, etc, a més de fer-ho també a través de mítiques publicacions temàtiques que ell mateix fundà i va dirigir com a Karma 7, La Magia, Telepsiquia, La Puerta del Misterio, Nuevos Horitzontes, etc, sense oblidar-nos de les dues úniques Enciclopèdies de les ciències ocultes i de la parapsicologia publicades a Espanya per editorial Planeta i Salvat, sent a més l’assessor de la primigènia i llegendària col•lecció de llibres especialitzats Otros Mundos de Plaça & Janés. I capítol a banda mereixen la seva obres cinematogràfiques amb la pel•lícules Viatge al mes enllà, L’Ésser i Mes enllà de la mort entre altres, sent el precursor del cine parapsicològic espanyol. Actualment d’Arbó també dirigeix la fira Màgic Internacional que enguany celebrarà els dies 10, 11 i 12 de desembre en la ciutat de Barcelona, i que és l’esdeveniment especialitzats en aquestes temàtiques més gran que se celebra en el continents europeu.
Com va manifestar Jordi Margarit, el veterà periodista radiofònic president de Ràdio Associació de Catalunya: "Si no existís d’Arbó en aquest país, caldria inventar-lo". 

Nota de premsa de Sebastià D'Arbó

dimarts, 7 de setembre de 2010

El grotequisme universalista de Charles Fort


Fins a principis de la passada dècada, tant el nom com l’obra de Charles Hoy Fort van romandre injustament ignorats pel públic de parla hispana.
El fet de que els francesos Pauwels i Bergier li dedicaren tot un capitul del seu controvertit Retorn dels Bruixots [Le Matin des Sorciers], un dels llibres més impactants dels últims anys, reconeixent-lo com un mestre del Realisme Fantàstic, va ser prou perquè milers de milions de lectors de tot el món conegueren la seva existència.
Incomprensiblement, la seva obra principal EI Llibre dels Condemnats [Book of the Damned] no va ser editat en castellà fins a nou anys més tard (Rumeu Ed.; Barcelona. 1970). I, si bé la seva acollida no ha sigut dolenta per part dels amants del desconegut i del fantàstic, no ha tingut la repercussió que mereix.
De Fort (1874-1932), com a individu no hi ha molt que dir. Nascut en Albany (Nova York), després de treballar diversos anys en la botiga d’ultramarins dels seus pares es va dedicar a simultaniejar el periodisme amb la taxidèrmia, escrivint algunes novel•les [The Outcast Manufacturers (El manufacturers proscrits, 1906)].
Als 34 anys, morts els seus pares, va vendre la botiga per a entregar-se de ple a la seva autèntica vocació. Compilador de l’insòlit, crític de l’establiment científic, comentarista de realitats ignorades. Un intent per a compensar la monotonia provinciana de la seva existència? Tota una sèrie d’esforços per a superar la comprensió de la seva pròpia subjectivitat? Va reunir milers de notes sobre fets publicats i després olímpicament depreciats per la Ciència:
Pluges insòlites comprenent una gamma inimaginable de possibilitats: des de sofre o escòries de ferro fins a peixos i granotes, passant per objectes manufacturats; marques i empremtes insòlites; estranyes desaparicions; manifestacions de poders desconeguts; estranyes naus aèries; indicis de l’existència de civilitzacions tan avançades com remotes: cataclismes inexplicables...
En vuit anys va intentar aprendre quantes arts i ciències coneixia i inventar una altra mitja dotzena.
Després, va escriure el seu primer llibre, l’aparició del qual va produir una autèntica revolució en els mitjans intel•lectuals nord-americans. En ell arreplega 1.001 d’aquells fenòmens inconcebibles. I agafa la pólvora que contenen amb els seus mordaços comentaris.
Però com va escriure Domingo Santos en la seva introducció a la versió espanyola: “El mèrit d’El Llibre dels Condemnats és molt més profund que la simple recopilació d’uns fets maleïts: m’atreviria a dir que és, inclús, el del plantejament d’una nova filosofia.”
Un intent d’exposar la seva visió personal i antidogmàtica de l’Univers.
“Vivim una pseudoexistència – afirma - i tota les seves aparences participen de la seva irrealitat essencial. Però certes aparences s’aproximen més que altres a l’estat positiu. Considera que les "coses" ocupen gradacions, etapes serials entre la positivitat i la negativitat, entre la realitat i la irrealitat.
“No sóc realista ni tampoc idealista. Sóc intermediarista.”
Aquest intermediarisme seu és “una rabiosa reacció contra el conservadorisme d’una ciència oficial que només accepta els fets que li convenen a ella, una reacció contra l’exclusionisme que exerceixen unes determinades disciplines científiques que, des de tots els temps. han practicat una severa segregació entre els fets que li acomoden i els que no se li acomoden, acceptant sense més els primers i ignorant completament, rebutjant i suprimint sense escrúpols tots els que li molesten.”
“La gran desgràcia d’aquesta obra - escriu l’autor- és que farà de nosaltres una colla de cínics: serem incapaços de meravellar-nos davant de cap cosa. Sabíem al principi que la ciència i la imbecil•litat eren un continu, però tan nombroses expressions dels seus punts de contacte acaben per sorprendre.”
El seu sarcasme li porta a assegurar: “Sóc intel•ligent i així contrasto fortament amb els ortodoxos”. I també: “En la topografia de la intel•ligència el coneixement podria definir-se com a Ignorància embolicada en rialles.”
L'anima un monisme objetivitzant, una convicció que “tot està en tot”, que coincideix amb la base primordial de la saviesa hermètica:
“Em guardaria de traçar una línia divisòria possible entre l'objectiu i el subjectiu: tots els fenòmens, coses o persones són subjectius en l’interior d’un tot i de fet els pensaments del que es denomina comunament "persones" són subjectius.”
“Tot el que ens rodeja és una part d’alguna cosa que al seu torn és part d’una altra cosa: en aquest món res és bell, només les aparences són intermediàries entre la bellesa i la lletjor. Només la universitat és completa; només ho complet és bell.”
“Estic persuadit de que el material i l’immaterial no formen més que una sola cosa, fusionant-se en un pensament continu de l’acció física: tot això no pot ser explicat, perquè el procés d’explicació vol que s’interpreti qualsevol cosa en termes d’una altra cosa que no s’ha pres per base.”
Medita sobre el convencionalisme dels esquemes mentals imposats per l’educació i l’herència. “Sempre he trobat interessant recórrer un carrer, mirar el que em rodeja i preguntar-me a què s’assemblarien totes aquestes coses si no se m’hagués ensenyat a veure cavalls, arbres i cases allí on hi ha cavalls, arbres i cases. Estic persuadit de que, per a una visió superior, els objectes no són més que constrenyiments locals fonent-se instintivament els uns amb els altres en un gran tot global.”
“Les meves conclusions són intermediaristes: demà altres les rebatran, igual que avui sometent jo les conclusions positivistes, i estaré content per això.” Un autèntic reconeixement de la llei Universal del Ritme de l’Hermetisme.
Es pregunta també per què els éssers d’altres mons, que segons ell ens han visitat, no estableixen relacions amb nosaltres. i es contesta opinant que “som béns immobiliaris, accessoris, bestiar per als Super-Senyors de l’Espai.
Pensa, en fi. “que la lògica, la ciència, l’art i la religió no són, en el corrent de la nostra ‘existència’, més que premonicions d’un despertar que ha de venir, com la consciència nebulosa de la realitat exterior en la ment d’una persona que dorm.”.
A El Llibre dels Condemnats (aparegut en 1919) el seguiran Noves Terres ([New Lands] 1923), Lo! ([Mira!, 1931), Talents Salvatges ([Wild Talents], 1932, [pòstuma]), en els que parla dels fets més diversos amb un humor admirable, unint-los l’esperit de controvèrsia que l'animava (hi ha una edició de butxaca dels quatre a: Ace Books Inc.-Dept. MM; 1120 Avenue of the Americas; New York: N. I. 10036: USA).
El 1931 es va crear la Fortean Society (Box 192; Gran Central Annex; New York) amb el propòsit de donar continuïtat als intents de dissident combat de Fort. Arreplega quants fets maleïts li són comunicats pels seus corresponsals de 52 països en la seva revista trimestral Doubt.

Enrique de Vicente, Karma 7 núm. 0, juny 1972

diumenge, 5 de setembre de 2010

Entrevista amb Bikram Choudhury, iogui

Mai recordo la meva edat. Vaig nàixer a Calcuta i viu Beverly Hills. Casat, tinc dos fills. He tingut com a alumnes a Nixon, Reagan, Kennedy, Clinton, Indira Gandhi, Nehru. Estic amb els demòcrates. La religió és control, no crec en ella. El cos és el temple de l’esperit

Quan era petit el meu guru em soterrava sota terra durant deu dies. 


I què més!

He sostingut sobre el meu pit a un elefant. I he levitat, hi ha vídeos sobre això.

En tot cas, per a què feia això?

L’objectiu era recaptar fons per a l’obra de la mare Teresa, a la que vaig conèixer de petit. Vaig començar a practicar ioga als tres anys.

Així i tot...

Els ioguis tenim poders que la gent normal no ha desenvolupat. Es pot viure durant un temps sense respirar, menjar ni beure. El meu mestre era Bishnu Ghosh, el culturista més cèlebre d’aquella època. Metge, enginyer, atleta, poeta, filòsof i advocat; el germà menut de Paramhansa Yogananda, autor d’Autobiografia d’un iogui.

Així i tot...

Em va colpejar com un martell tota la meva vida perquè ningú pogués fer-me ni una arrapada en el cos, la ment o l’ànima. Va fer que em tornés resistent a tot: al fred, a la calor, a les emocions, al sexe i als diners.

... Dons té un garatge ple de Bentley i Rolls-Royce.

Cert, em fascinen els cotxes, però es tracta de vehicles de segona mà que he comprat com a ferralla i que he arreglat amb les meues pròpies mans. Dirigia la meva primera escola de ioga i simultàniament treballava en un garatge de reparacions.

És vostè mecànic?

Sí, de cotxes i de cossos. La pràctica del Hatha ioga, de la meva sèrie de 26 postures i dos exercicis de respiració, converteix un humà ferralla en un Rolls-Royce: arregla el xassís, recarrega les bateries, equilibra els transmissors i afina els motors.

Com va arribar a aquesta sèrie?

Als 13 anys vaig ser l’atleta més jove que mai va guanyar el Campionat Indi d’Asanas de Ioga, i ho vaig guanyar durant tres anys consecutius. També vaig aconseguir rècords com a alçador de pesos fins al dia que un pes de 200 kg em va polvoritzar un genoll. Els metges em van dir que no tornaria a caminar.

Miracle?

Efectivament. Me vaig anar coixejant fins al meu guru i ell em va recuperar. Va ser tal el miracle que vaig decidir ser professor de ioga, ja no em vaig moure del seu costat. Quan el meu mestre tractava un pacient, li deia el que havia de menjar i les postures que havia d’exercitar per curar la seva malaltia: ronyons, columna, diabetis, cor, tiroide, artritis. Era la tradició.

Tradició que vostè va canviar?

El meu guru em va enviar a Bombai a tractar pacients i vaig pensar que si podia ensenyar en grup les postures correctes en l’orde correcte, podria tractar molta gent. Així vaig crear el meu mètode. Em vaig fer famosíssim. El 1959 va venir George Harrison, el 1960 Shirley MacLaine, per demanar-me que fos a Hollywood.

I se’n va anar.

Encara no. En 1970 el meu mestre em va enviar a obrir una escola a Tòquio, treballava els set dies de la setmana i em vaig convertir ràpidament en una superestrela. Ensenyava ioga a la família imperial.

No me’ls imagino fent la postura del conill a 40 graus.

Vaig tractar la neboda de Hirohito, que tenia un càncer d’ossos, s’havia sotmès a dues operacions i va estar 16 anys en el llit. Després de vuit mesos ja havia abandonat la cadira de rodes. Amb ella vaig ser a Honolulu.

Bon indret...

Allí vaig curar d’una trombosi cerebral al primer ministre, Kakuei Tanaka, que li va parlar de mi al president Richard Nixon. Nixon patia una trombosi en la cama esquerra. Ho vaig conèixer en el llit amb un dolor atroç.

Explica’m què li va fer.

El vaig ficar en la Banyera amb sals d’Epsom, li vaig subministrar un tractament hidropàtic, és a dir: ioga en una Banyera. Al quart dia estava bé. En acomiadar-se, em va donar un sobre que va canviar la meva vida.

Què hi havia en el sobre?

El permís que mai havia sol•licitat per residir als EE. UU. El 1973 vaig obrir la meva escola en Los Ángeles amb l’ajuda de Shirley Mac-Laine. Al principi no volia cobrar als meus alumnes, ja que un verdader iogui no rep diners dels seus alumnes. Jo mai vaig pagar al meu mestre, però li vaig fregar el terra.

Ja s’ha tornat occidental?

Va ser ella la que em va informar i em va convèncer de que allí no funcionaven les coses d’aquesta manera. Actualment hi ha més de dos mil escoles de Bikram ioga al món. He col•laborat en un projecte de la Universitat de Tòquio, patrocinat per l’ONU, que demostra que el ioga regenera els teixits i cura malalties cròniques.

I és necessari fer-ho a 40 graus?

Això com a mínim; com més calor, millor. I sap per què infligeixo aquesta tortura?

Prefereixo no especular.

Perquè siguin més feliços. Per convertir un tros de ferro en una bella espasa, un ferrer utilitza la calor: així forjo ments i cossos d’acer.

Be, be ...

El ioga modifica el cos de l’interior a l’exterior, des dels ossos fins a la pell. Per aconseguir-ho, primer has de calfar el cos, ablanir-ho: un cos calent és un cos flexible. A més, la calor permet fer flexions i estirades amb el menor risc de dany i elimina toxines. Però deixi’m advertir-li:

Fer quelcom correcte al 99% significa fer-ho malament al 100%.

___________________________________________________________________


Guapos i feliços

És el venedor ambulant de miracles més descarat que he conegut: "Amb el Bikram ioga els alumnes són més guapos, es troben millor i viuen una vida més feliç i satisfactòria", escriu en el pròleg de Bikram ioga (editorial Obelisc, en castellà). Em presenta a una de les seves professores, una dona octogenària que es retorç en postures impossibles. Nacho Cano li va confessar Buenafuente que el Bikram ioga, que es practica a més de 40 graus, no sols li va curar una hèrnia en la columna, sinó que li va canviar la vida. Bikram assegura que la seva sèrie de 26 postures i dos exercicis de respiració curen el cos. "Cada postura beneficia a un o més òrgans, i la respiració correcta és el secret de la joventut."

Text: Ima Sanchis. Foto: Roser Villalonga. La Contra, La Vanguardia, 19 de juliol de 2010

divendres, 3 de setembre de 2010

Andreas Faber-Kaiser

A un quart de deu del matí, el 14 de març del 1994, Andreas Faber-Kaiser va traspassar a l'hospital de Can Ruti de Badalona. Per al gran públic –o el públic en general, o qualsevol d'aquestes simplificadores categories amb què es pretén conceptualitzar una cosa tan heterogènia i inclassificable com la complexa realitat de tota societat– l'Andreas (Barcelona, 1944), llicenciat en filosofia i lletres i rigorós investigador de camp, era conegut arran de dos programes de Catalunya Ràdio, estendards a la mitjanit dels diumenges del 1988 al 1994: Què volen aquesta gent i Sintonia Alfa. Paradoxalment, el títol del primer remetia no a la policia, sinó a éssers vinguts de lluny, ja que un dels eixos centrals de la seva passió recercadora consistí a capbussar-se en l'origen de la humanitat terrestre (sostenia que és un enginy biogenètic creat per éssers d'altres galàxies, igual que ho féu el bioquímic Francis H.C. Crick, guanyador del premi Nobel el 1962 i descobridor de l'estructura de l'ADN el 1953, al llibre Life itself el 1981).
Entre altres llibres, Faber-Kaiser publicà Sacerdotes o cosmonautas (1971), Cosmos-cronología general de la astronáutica (1972, premi estatal de cosmonàutica Julio Marial), Grandes enigmas del cielo y la tierra (1973), Jesús vivió y murió en Cachemira (1976), OVNIS: el archivo de la CIA (1980), La caverna de los tesoros, Las nubes del engaño i Fuera de control (tots tres el 1984), Sobre el secreto (1985) i el darrer i més maleït, Pacto de silencio (1988).
Fundà i dirigí la revista Mundo Desconocido (1976-1982), pionera a l'Estat en aquest camp, amb col·laboracions d'articles i material gràfic internacionals exclusius, la qual obtingué el 1980 el premi Secinter a la millor revista especialitzada. Se centrà a pensar i argumentar les relacions no gaire tangibles entre el visible i l'invisible, i la distància que separa les narracions dominants del món a Occident amb les nombroses peces que no encaixen en un trencaclosques descriptiu, al capdavall frustrant quant a les nostres expectatives de saber què caram fem aquí, per què això i no allò, i quins fils mouen elits econòmiques distants les decisions de les quals resten sistemàticament fora de la nostre abast. 
Mundo Desconocido fou censurada a l'Argentina per l'Ente Calificador, ateses les consideracions que s'hi feien sobre la CIA en diversos aspectes. Un dels seus col·laboradors i company de l'Andreas, el veneçolà Alberto Vignati, morí intoxicat en estranyes circumstàncies als 80 al continent sudamericà (llavors la seva recerca principal abraçava les experimentacions d'armament bioquímic per part de l'OTAN, en concret el tractament de conreus de pebrots amb una de les variants del pesticida organofosforat Nemacur de la companyia Bayer a Puerto Rico). 
El pare de l'Andreas, Will Faber (1901-1987), fugí del nazisme primerenc i s'establí a Barcelona el 1932, per treballar amb l'Associació de Cartellistes. Residí durant cinquanta anys al carrer d'Homer, on cap placa municipal recorda el seu pas ni el del seu fill. El genocidi franquista i la seva continuació perversa durant la Transició arrasaren els murals i vitralls de Will Faber, autor de gravats igualment increïbles i de grafismes magnífics per a publicacions diverses, reclosos al mateix pou de l'anestesiament col·lectiu a què s'han marginat tant de temps obres com les de Joan Ponç (molt influent sobre l'obra de Will) i de l'altre gran avantguardista Francesc Garcia Vilella. Antoni Ribera, ufòleg referencial a l'Estat espanyol (honorat el 1979 a Londres per la Cambra dels Lords), va ser un dels bons companys de Will, i tingué força a veure amb el fet que l'Andreas s'aboqués a les escletxes fràgils de la ufologia i la criptopolítica.
L'any 2000, Ignasi Puig Alemán escrigué un llibre en què homenatjà en Will i l'Andreas ( Los Faber. Will Faber, el suprapintor. El enigma, Andreas Faber-Kaiser, Edicions EPIC), enmig d'un desinterès mediàtic generalitzat. S'hi recull el trajecte de Faber-Kaiser com a crític sistemàtic de la frivolitat i la mercantilització associada als tripijocs i els abusos implícits en els àmbits de les paraciències, i dels usos aprofitats per part d 'il·luminats de tota mena i de poders instituïts. A casa seva havia hostatjat més d'una persona que ho necessitava, inclosos militants anarquistes (sempre acabava els editorials de Mundo Desconocido escrivint-hi "Salut"). Dins Pacto de Silencio (amb greus problemes de distribució, si bé els exemplars comercialitzats s'esgotaren) denuncià la incúria del ministeri de Sanitat espanyol i l'Organització Mundial de la Salut amb relació al paper exercit per una multinacional alemanya quimicofarmacèutica i els serveis d'intel·ligència nord-americans entorn de tomàquets de molt baix preu comercialitzats a Roquetas de Mar dins el context de l'esclat i l'expansió de la síndrome tòxica (allò dels "bichitos en el aceite"), de la qual resultaren 650 morts, 25.000 afectats (molts, crònics) i un silenciament pesant com una llosa.
Segons ell, l'oli de colza era innocu, i la clau de l'afer raïa en els tomàquets tractats amb organofosforats aplicats a la guerra bioquímica de baixa intensitat. Els consumidors dels tomàquets de l'especialitat Lucy –poc selectes, venuts en mercats ambulants i consumits per persones amb magres ingressos econòmics– n'haurien esdevingut víctimes involuntàries, a tall literalment d'experimentació humana.
Faber-Kaiser rebé nombroses amenaces de mort –ho reafirmà més d'un cop en públic– i tant ell com el seu entorn més proper –A. Ribera, André Malby– mantingueren que la malaltia que acabà matant-lo li fou inoculada. Cambio 16 titulà, a la portada del núm. 681 del desembre del 1984: "Escándalo colza. Un producto Bayer envenenó a España". Al cap de dos mesos el director, J. Oneto, plegà del càrrec. Bayer guanyaria la querella contra el setmanari.
Com digué el 1985 el doctor Antonio Muro, militant del PSOE i investigador oficial del ministeri de Sanitat, "tothom qui toca aquest tema s'hi crema". Muro trobà un antídot del pesticida Nemacur-10 –prohibit en diversos països europeus per la seva perillositat, de venda lliure a Espanya als 80– i fou despatxat de la feina. Morí al cap de molt poc temps.
Catalunya Ràdio anuncià el traspàs de l'Andreas al butlletí informatiu de les 11 del matí del 14 de març del 1994. Segons Ignasi Puig a les 12 del migdia, però, la notícia ja havia estat esborrada. Potser algú, algun dia, historiarà el paper de la major part del periodisme públic català als darrers 25 anys, ja no tant pel que ha dit, sinó per tot el que obscenament ha deixat de dir.
No el vaig conèixer –jo era un adolescent quan llegia Mundo Desconocido –, però vull significar un record sincer i fratern d'Andreas Faber-Kaiser –i del pare Will, la mare Emma Kaiser, i dels fills de l'Andreas, en Sergi i la Mònika, perquè mantinguin sempre a recer del vent el llegat que deixà–, per l'anhel de llibertat que compartí amb tantes persones i pel seu rebuig constant de les maneres com els més alts poders econòmics i militars (com ara la Comissió Trilateral i el Pentàgon) instrumentalitzen el desconegut en qualitat de mitjà per sotmetre les societats. En paraules seves: "La nostra llibertat física i mental ha estat sempre, i com més va més, condicionada [...]. Ningú no ha de ser esclau de cap senyor". Lluny del present i despullats de futur solem lluitar i perdre. De vegades, la vida. No és ni de bon tros el tipus de món en què un voldria ser, però som aquí, com l'Andreas. Encara.

Gerard Horta.  Diari Avui, 27 de maig de 2004

dimecres, 1 de setembre de 2010

Alacant acull les IV Jornades de divulgació astrològica

El dissabte 2 d’octubre la Societat espanyola d’astrologia, amb seu a Barcelona, organitza una nova edició de les jornades, aquesta vegada a la seu de la Universitat d’Alacant al carrer Ramon y Cajal . Entre els ponent es trobaran Juan Trigo, Francisco Verdú, Elvira Usón, Helia Ramos, Pepa Sanchís i Claudio Cannistra. Cal inscripció prèvia.