dilluns, 27 de setembre de 2010

Camille Flammarion, espiritista (1841-1925)


En el KARMA-7, núm. 31, p. 23, s’insereix una fotografia de Camille Flammarion, amb el peu de “Parapsicòleg C. F.”
A què emmascarar amb el vocable de “parapsicòleg” a persones que han sigut netament espiritistes? Almenys, s’hagués d’indicar: “Flammarion parapsicòleg espiritista”.
Que l’espiritisme de Flammarion distava molt de l’espiritisme de molts, és cert; que a Flammarion l'acusaven alguns espiritistes “exaltats” -com diu en la seva obra La mort i el seu misteri, vol. II, capítol II– “de mostrar-me exigent en les meves interpretacions i de no acceptar amb facilitat l’acció dels esperits”, és veritat; que Flammarion no havia figurat en cap “organització” espiritista, també és cert (potser l’acte “públic” més “espiritista” de Flammarion, va ser el discurs que va pronunciar en la tomba de Kardec, el 1869) (1),
Sí, totes aquestes circumstàncies poden fer semblar, a simple vista, que Flammarion no era espiritista. No obstant això, qualsevol que hagi llegit les seves obres es convencerà en cas contrari.
En la seva primera obra La pluralitat de mons habitats (1862) ja es defineix com –“reencarnacionista”; en efecte, diu (llibre V, capítol III: "La humanitat col·lectiva"): “Com vulgui que sigui i a pesar de la foscor que encara ens rodeja quan intentem visitar en esperit aqueix món misteriós, devem, com a deixebles fidels de la filosofia natural, esforçar-nos a comprendre en la seva senzillesa i en la seva grandesa, l’ensenyança unànime de -la Naturalesa; pluralitat de mons, pluralitat d’existències: heus ací dos termes que es completen .y s’aclareixen mútuament.”
I la “reencarnació” és patrimoni, no exclusiu ni de bon tros, però sí fonamental de l’espiritisme (encara que hi hagi alguns sectors, generalment d’origen anglosaxó, no reencarnacionistes); sent l’espiritisme el que, de fet, va popularitzar aqueixa doctrina a Occident.
I la “reencarnació”,és, dic, doctrina de l’espiritisme, no de la parapsicologia. La parapsicologia no és “doctrina” sinó “analista de fenòmens paranormals”, sobre la qual “causa” hi ha diferents criteris o doctrines; i la tendència del “parapsicòleg” Flammarion era espiritista, agradi o no agradi.
En totes les seves diverses obres i escrits, Flammarion mai ha rebutjat l’espiritisme. En certes ocasions es cuida precisament de desmentir certes al•lusions en aquest sentit que puguin atribuir-se-li; així és com a Investigacions psíquiques (1906) deia (i em permeto repetir un paràgraf ja citat en el meu article “Control Espirita” de maig 1974): “Generalment es fa dir als autors el que ells no han dit mai. Per la meva part, he tingut d’això una prova freqüent, especialment a propòsit de l’espiritisme. No em sorprendria que certes interpretacions de les pàgines que precedeixen es tradueixin en el sentit que jo no admet l’existència dels esperits. No obstant això, no es trobarà en aquesta obra, ni en cap dels llibres que tinc publicats cap afirmació d’aquest gènere ...”
En fi, assenyalaré les conclusions de la seva obra La mort i el seu misteri (1921/23. vol. III, cap. XII).
  1. “Hi ha l’ànima com ser real. Independent del cos.
  2. Està dotada de facultats encara desconegudes per la ciència.
  3. Pot obrar a distància, telepàticament, sense la intervenció dels sentits.
  4. Existeix en la Naturalesa un element psíquic en activitat, l’essència del qual roman encara oculta per a nosaltres.
  5. L’ànima sobreviu a l’organisme físic i pot manifestar-se després de a mort."
Quant a la reencarnació, manifesta en el mateix capítol final: “L’ànima aporta en encarnar-se les aptituds que resulten dels coneixements adquirits anteriorment... D’existència en existència, la vida psíquica ens eleva a una evolució ascendent.”
I també afegeix: “I ja que la telepatia existeix entre els difunts i els vius, no està vedat als astrònoms esperar que tal vegada no està llunyà el dia -açò s’escrivia fa mig segle- en que les comunicacions psíquiques puguin ser establides entre un planeta del nostre sistema i la Terra. No es mesura l’espai eh telepatia.”
I Flammarion acaba el capítol i la seva obra esmentada amb aquestes últimes línies:
“Siguin els que siguin els complements que puguin ser afegits a les observacions precedents, tenim d’ara en avant la certesa científica de la supervivència de l’ànima més enllà de l’últim sospir terrestre. L’ànima és Independent de l’organisme material i continua vivint després de la mort... Clar és que estem lluny de saber-ho tot ... Sigui quin sigui el progrés dels descobriments futurs, la nostra doctrina adquirida es resumeix des d’avui en aquests dos termes: El cos passa, l’ànima viu en l’Infinit i en l’eternitat. -Observatori Juvisy, 26 de febrer de 1922.”
SI totes aquestes “declaracions” no indiquen ser espiritista.... llavors és que han canviat el sentit de les paraules. Però no, el vocable és prou clar... encara que no tots els espiritistes discorren per idèntics vies, conseqüència de la diferent evolució i comprensió de cada u.
En canvi, per a anomenar Flammarion simplement “parapsicòleg” (com es posa al peu de la seva foto a Karma-7, n. 31) caldria afegir el terme “espiritista”; perquè de parapsicòlegs n’hi ha espiritistes, n’hi ha espiritualistes, ... també n’hi ha materialistes. Així és que dir, simplement “parapsicòleg” indica dedicar-se a l’estudi i anàlisi de la fenomenologia paranormal, però no indica per si la tendència.... i Flammarion estava prou definit: “metapsiquista espiritista.

(1) Aquesta “no afiliació” a cap organització espiritista formava part del caràcter independent de Flammarion, independència que mostrava en les seves relacions amb l’espiritisme i amb tota altra “disciplina”. Així és que, per exemple es lliegeix en Enciclopedia Universal Europea Americana H. de J. Espasa, Editores. (la vulgarment anomenada “Enciclopedia Espasa"): ”La seva Independència de caràcter, així com el segell personalíssim dels seus treballs científics, l’han mantingut allunyat dels centres oficials i, no obstant això, pocs homes han arribat a ser tan universalment coneguts com Flammarion.”

Josep Casanovas Llardent, Karma 7 núm. 34, setembre 1975

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada