dijous, 28 d’octubre de 2010

El llegat de Mariló Casals: la seva escola


L'any 2000 la popular tarotista Mariló Casals (1946-2009), juntament amb la seva filla la Maria del Mar Tort, i comptant amb la col·laboració de diversos amics i companys de professió, van decidir muntar una escola d'esoterisme i creixement personal a Barcelona.
Però volien que fos una escola diferent: es tractava d'adaptar el model docent oficial (cursos pautats, programes d'estudis, seguiment personalitzat, avaluació periòdica), que es basés en la qualitat i el rigor. I sobretot, en un sector tant ple "d'intrusisme i parafernàlies", que se centrés en els continguts i posés per davant la serietat i l'ètica personal i professional. I així van sorgir els primer sis cursos.
Des de llavors l'Escola ha tingut 3 seus diferent.
Al carrer Casanova (2000-2003) van ordenar i estructurar els primers cursos, i van crear una metodologia de treball pròpia que ha servit de base fins avui. La realització de dos cursos a distància per al Grup Enciclopèdia Catalana els va permetre incorporar una metodologia docent molt especial, basada en la frescor de les formes, l'estructuració clara dels continguts i la importància de la pedagogia i el seguiment continuat. Aquest primer esforç es va veure reconegut amb el premi de la Fira MAGIC'02 a l'empresa més innovadora del sector.
Al carrer París (2004-2009) van consolidar el funcionament de l'escola, organitzant la secretaria, estructurant el servei de consultes personals i generant cada dia activitats més diverses (fires, viatges, sopars, conferències, etc). També van diversificar la tipologia de cursos (de 3, 6 i 9 mesos, intensius, etc), amb l'objectiu d'adaptar-nos cada cop millor a les necessitats dels seus alumnes.
Al carrer Muntaner (des de 2009), va iniciar la tercera etapa que es va veure sensiblement afectada per la mort aviat farà un any de la seva encantadora fundadora, la Mariló.

Última intervenció de la Mariló a TV3:
Els matins d'estiu, 13 de juny de 2008. Mariló Casals i Jaume Bordas



Mariló Casals
Filla d'un metge, va aprendre d'aquest el treball a partir del rigor, la necessitat de basar-se sempre amb un bon coneixement i sobretot, la importància del tracte amb les persones. Ja de petita destacava per la seva expressó natural i espontània, la seva simpatia i la seva forma de ser, sempre alegre.
Casada als 20 anys i mare de dos fills als 23, treballà durant força temps en un buffet d'advocats, i posteriorment en el ram del comerç, primer com a encarregada d'una sastreria, i posterorment en la direcció d'un restaurant a Senterada (Lleida).
En aquest temps tingué dos fills més.Va començar a llegir el tarot el 1981, quasi per casualitat, a l'entretenir-se amb un joc de tarot que ella mateixa li havia comprat a la seva filla.Durant anys s'hi dedicà intensament, com a hobby, llegint, aprenent i tirant les cartes a amics i coneguts.
La seva experiència durant tot aquest temps la portà a obrir consulta el 1987, i poc després començà a col·laborar en el programa " Les mil i una nits" de Ràdio 4.
Des de llavors, i durant aquest més de 20 anys, Mariló Casals va combinar l'estudi i aprofundiment en el tarot amb la consulta, la docència i els mitjans de comunicació, on sempre ha transmès una imatge seriosa però alhora informal d'aquest art endevinatori
Durant aquests més de 20 anys de professió Mariló Casals també va dedicar molt de temps i esforços a transmetre mitjançant la docència el seu coneixement i forma de llegir el tarot.
Durant molts anys va ser professora de tarot en diversos centres, entre els quals es destaquen l'Institut de Ciències Parapsicològiques Hispano-Americà, el Centre Lluna i l'Escola Quart Creixent.
Fruit d'aquesta tasca edità el 1998 el llibre Apunts de Tarot, en el que es recopilaven els materials que al llarg dels anys havia preparat per a les seves classes, i que durant més de dos mesos es situà entre els cinc llibres de la secció de no ficció més venuts a Catalunya
L'any 2.000, creà l'Escola Mariló Casals, on juntament amb altres destacats professionals d'aquest món ensenya tarot, astrologia, grafologia, parapsicologia, etc, sempre des d'una vessant seriosa i de molt rigor, acompanyat d'una forma de fer oberta i distesa.
El 29 de novembre de 2009, Mariló Casals va morir a Barcelona, a causa d'una llarga malaltia crònica (EPOC).
La seva feina al capdavant de l'Escola va ser assumida per la seva Filla Maria del Mar Tort, que des de feia anys havia agafat la direcció de l'Escola.

Edifici de la seva actual seu al carrer Muntaner.


L'escola Mariló ofereix
  • Més de 20 cursos diferents, estructurats en dues grans àrees: L'esoterisme i el creixement personal. I una àmplia oferta de seminaris i tallers.
  • Les consultes personals en tarot, astrologia, grafologia, quiromància i runes, ateses pels professors i professores de l'Escola, amb la garantia de qualitat i rigor de l'Escola. També disposa del servei de Tarot per Telefon.
  • La botiga: On comprar en persona o a través d'internet els materials relacionats amb els cursos que ofereix
  • Les activitats: Ja siguin obertes a tothom, com les jornades de portes obertes i les conferències, o adreçades específicament als alumnes i ex-alumnes de l'Escola, com els viatges, els sopars, etc.
  • La comunicació: Des de l'Escola els agrada explicar què fem i per a què pot servir. Per això procuren donar a conèixer totes les seves propostes i activitats als mitjans de comunicació, amb els quals col·laboren habitualment.
Entre el professorat hi figura el prestigiós hipòleg Jaume Bordas,  així com l'astròleg Tito Macià o la grafòloga Francina Alsina, entre d'altres.

    dimarts, 26 d’octubre de 2010

    Les ruïnes de l'horror: Santa Maria de Valldonzella

    Hem llegit en un bloc una entrada sobre un indret proper a Sant Felu de Llobregat que sembla que disposa -o disposava, perquè el text té uns dos anys- de gran activitat paranormal. Hem traduït el text i donen els enllaços a un seguit de psicofonies, però no els hem comprobat tots. Totes són en castellà i semblen correspondre a les formes i maneres de qui les enregistra.



    "Aquest lloc, són unes ruïnes perdudes, enmig del bosc de Collserola, molt prop de Sant Feliu de Llobregat. Aquesta masia conserva, encara que molt reformada, una antiga església de monges del Cister coneguda com a Santa Maria de la Valldonzella, documentada en el 1175. És un edifici molt auster, de planta rectangular, acabada en un mur recte, sense absis. Hi ha un tram cobert amb volta i la resta amb un embigat pla sobre arcs diafragmàtics. Les parets laterals van ser modificades en els segles XVII i XVIII, quan funcionava una premsa de vi.


    La primera vegada que vaig visitar aquest lloc va ser en una acampada de cap de setmana a la qual ma mare em va apuntar, amb tal de perdre’m de vista, un parell de dies. Llavors només tènia 11 anys. Allí vaig passar el cap de setmana, sense que passes res fora del normal. I va ser un lloc que amb el temps va caure en l’oblit.
    Però un dia fa poc mas de dos anys, [2006] la nit d’un divendres jo i un col•lega no teníem plans i vam pensar en algun lloc proper on intentar gravar algunes psicofonies. Després de pensar i pensar vaig començar a recordar aquelles ruïnes enmig del bosc on vaig acampar de petit i, sense dubtar-ho, allí vam anar. I els resultats van ser sorprenents. Des de llavors, visito aquest lloc prou sovint. Ja són moltes les tardes i nits que allí he passat i sempre aconsegueixo alguna veu sigui de dia o de nit.




    Que tenen aquestes ruïnes? Perquè tants de què m’acompanyen, passen tanta por i inseguretat? Aquest és el lloc, que mes he investigat, que mes sorpreses he tingut, sorpreses mes allà de la gravadora. Sorolls, passos, estranyes presències...
    No fa molt, vaig ser allí amb un amic, cap a les 4 de la matinada. Tot estava tranquil, fins que vaig començar a fer les proves pertinents. Quan vaig traure el gravador i vaig començar amb la ronda de preguntes, va ser com si tots els fenòmens, s’activessin manifestant-se en forma de passos, sorolls i psicofonies. Aquest amic, mai havia tingut, cap experiència paranormal. Estava tan espantat, que l’únic que desitjava era anar-se’n d’allà. Estava gairebé plorant. Vam començar a discutir-nos, perquè el volia anar-se i jo volia quedar-m’hi una estona mes. El to de veu pujava en la nostra discussió, mentre el gravador ho estava registrant tot. Curiosament, la causa paranormal, era conscient que anàvem a acabar barallant-nos i ens va deixar la seva veu demanant-nos que no ens enfadéssim

    "No se enfaden" (No s’enfadin)
    http://www.goear.com/listen.php?v=66dd2fd

    En un altra ocasió m’acompanyava el meu Toni. Aquesta psicofonia, demostra que el fenomen, té intel•intel·ligència i és capaç d’interactuar...


    Més enllaços a psicofonies: 

    "Ayudame"
    http://www.goear.com/listen.php?v=7c3032c

    "No lo se"
    http://www.goear.com/listen.php?v=6b79170

    "Eres malo"
    http://www.goear.com/listen.php?v=873ebd9

    "Mamon de siempre"
    http://www.goear.com/listen.php?v=fd1b244

    "Que huyen"
    http://www.goear.com/listen.php?v=9c8ca6d

    "Pedo pedo pedo"
    http://www.goear.com/listen.php?v=09bbc3e

    "Mas bien tarde"
    http://www.goear.com/listen.php?v=4021d4e

    "Venid por aqui"
    http://www.goear.com/listen.php?v=a0cd50f

    "Ha llegado"
    http://www.goear.com/listen.php?v=57ced41

    "Tolerat poc" (Tolerado poco, en catalan)
    http://www.goear.com/listen.php?v=c34f8f8

    "Yo no se que hacer"
    http://www.goear.com/listen.php?v=4c58467

    "Vete"
    http://www.goear.com/listen.php?v=7bb93ff

    Voz de hombre. Incomprensible
    http://www.goear.com/listen.php?v=e0aacb7

    Voz de mujer (parece inglés)
    http://www.goear.com/listen.php?v=89f233c

    "Juaaaan"
    http://www.goear.com/listen.php?v=8f6b7c3

    Le has visto la gracia?
    http://www.goear.com/listen.php?v=953a225

    "Mirala"
    http://www.goear.com/listen.php?v=10e3c04

    "Fuera de aqui"
    http://www.goear.com/listen.php?v=2394235

    "Va mal"
    http://www.goear.com/listen.php?v=22c2d6b

    "Puede que no"
    http://www.goear.com/listen.php?v=e9b7ada

    Com ja he comentat en aquest lloc l’única activitat paranormal no són les psicofonies. Aquí vaig tenir les meves primeres experiències, mes allà del gravador. I com ja he comentat se senten passos proper, quan allà no hi ha ningú. Però en una ocasió, allò va ser brutal. Una nit que vaig anar-hi. a l’hora d’arreplegar per a anar-nos-en, serien les 3:20 de la matinada mes o menys. Vaig anar a arreplegar un dels gravadors, que tènia en una de les cases de la zona, mentre el meu company m’esperava en el refugi. Quan tornava al refugi, després de recollir el gravador, vaig notar una sensació molt estranya, era com si notés una presència. Vaig mirar cap a enredera i vaig veure una nena d’uns vuit anys amb un vestit blanc molt brut, com si s’hagués estat arrossegant-se ves a saber on, que em va mirar durant uns 2 segons i es va esvair sobtadament."

    El rincón de Alarico, 2 de desembre de 2008

    Conferència negativista a Barcelona sobre els fenòmns paranormals



    Sota el títol 'El Paranormal. La zetètica, una formació per a l'esperit crític', Richard Monvoisin, professor de didàctica de les ciències a la Universitat de Grenoble a França, impartirà una conferència dins d'"El Mes de la Ciència a L'Institut Francès" de Barcelona
    La Zététique és un terme francès per definir l'escepticisme negador Segons els seus defensor busca explicacions racionals a temes com els somnis premonitoris, les aparicions, les cures no explicades, etc.
    Segons la propaganda de la conferència es presentaran diversos exemples amb un objectiu metodològic: distingir entre la ciència i la pseudociència, les teràpies i les pseudoteràpies. Però, sobretot, tindria un objectiu ciutadà: la transmissió dels instruments necessaris per a conèixer els riscs de desviacions, per a evitar estafes, manipulacions i mecàniques sectàries.

    Data: 11 de novembre de 2010. 19.30 hores
    Institut francès de Barcelona Carrer Moià, 8 (Diagonal amb Aribau) Barcelona
    Telèfon: 935677777


    Activitat gratuïta. Conferència en francès amb traducció simultània en català.

    Parapsicologia a Barcelona?

    Sembla que sí que es fan a Barcelona investigacions o activitats parapsicològiques més enllà de les psicofonies de cementiri. Llegim això en l’E-Boletín Psi de maig de 2006 de la ploma de l'argentí Dr. Alejandro Parra. 

    'El dia dissabte primer [de març de 2006] em vaig desplaçar a Barcelona, on vaig impartir un seminari sobre "Psicologia Paranormal: Com orientar persones que tenen experiències paranormals" organitzat per la Facultat Lliure d’Alts Estudis Paracientífics (FLAEPA) a l’Open Hotel de Barcelona el dia 2, i al que va assistir un concorregut auditori d’interessats en temes de parapsicologia i teràpies complementàries.
    Els dies 3 i 4 a la tarda vaig impartir un Taller de Somnis en la seu mateixa de la FLAEPA, organitzat per Pedro Carrasco Muros. També vaig tenir ocasió de visitar el Laboratori d’Investigacions Parapsicològiques de Barcelona, coordinat per Joan Tintó, Joan Borrell i Jaume Esteve Pérez, els que actualment estan desenvolupant investigació en telepatia emprant la tècnica Ganzfeld. Aquests tres investigadors estan activament interessats en el camp de la investigació experimental, i Tintó junt amb Alfonso Galeano han progressat en el camp de la TCI, amb resultats francament excepcionals.
    Conduït per Tintó i Galeano, vaig tenir l’honor de ser invitat a un programa de TV per a l’emissora TeleMagik on el tema central de l’entrevista van ser els més recents avanços en parapsicologia. Finalment, a Barcelona, el Departament de Personalitat de la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona va patrocinar la conferència titulada "Les experiències al•lucinatòries i experiències paranormals: poden conduir a la psicosi?" que va ser presentada per la psicòloga Esther Álvarez López en el Campus Mundet del Passeig de la Vall d'Hebron, davant de la imponent vista muntanyosa de Barcelona'. 

    Joan Tinto és un investigador força conegut en el camp de la hipnosi, les TCI. i tot allò paranormal. Alfonso Galeano era un investigador molt actiu fa una anys en el tema de la psicoimatges, però que sembla haver-se difuminat. De Jaume Esteve Pérez només hem pogut esbrinar que és un psicòleg, autor de Proceso cognitivo anómalo de transferencia de información y dimensiones de la personalidad (2005) que coordina un laboratori d'assaig de parapsicologia a la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona. Pedro Carrasco té un centre d'ensenyança d'astrologia, tarot, radiònica, etc., però no es dedica a cap tipus de recerca. De Joan Borrell només sabem que és un professional de la informàtica.

    dissabte, 23 d’octubre de 2010

    Tocats del bolet

    Catalunya és una societat micòfila, amb 2,5 milions de boletaires una afició amb un origen que embriaga.

    Uns 350.000 catalans surten als boscs a la caça dels bolets almenys dues vegades al mes
    Catalunya és una societat micòfila. La passió pels bolets té xifres. S’estima que quasi dos milions i mig de catalans han anat a buscar bolets alguna vegada en la seva vida. Un autèntic exèrcit de boletaires que queda reduït a 350.000 quan es compta a aquells que surten almenys dues vegades al mes al bosc. Aqueixes xifres, extretes d’una consulta feta per l’empresa d’investigació sociològica i de mercats Ceres, indueixen a una conclusió: Catalunya està tocada del bolet.
    Aquesta expressió popular té història. I tota gira al voltant de la vistosa Amanita muscària, el bolet de cap roig, tacat amb puntets blancs, present en els contes que protagonitzen follets i gnoms. Les seves propietats embriagadors i al•lucinògenes, exalçades i documentades ja en textos sagrats, segons sembla tenen molt a veure en l’origen de l’afició boletaire. Així ho afirma, almenys, en alguns dels seus articles, Josep Maria Fericgla, antropòleg i autor del llibre El bolet i la gènesi de les cultures.
    Aquest professor sosté que hi ha "una relació directa entre les societats micòfiles i els territoris on creix l’Amanita muscària ,abundant en els Pirineus o els Alps. Al contrari, "en les zones europees on no creix aquest fong enteogen, excepte algunes excepcions, l’actitud tradicional dels seus habitants és micòfoba i de menyspreu i ignorància cap als bolets".
    L’expressió tocat del bolet té un significat simpàtic, de complicitat i usat principalment per a l’enamorat que fa petites bogeries. El seu origen cal buscar-lo, sosté aquest antropòleg, en l’experiència viscuda pels avantpassats que ingerien Amanita muscaria. Els bolets proporcionaven felicitat i aquesta percepció ha sobreviscut al pas del temps en els territoris on es venera tot allò que s’ha relacionat amb la micologia. Encara avui, escriu Fericgla, hi ha persones en els Pirineus que "s’entreguen alguna vegada a l’any als efectes embriagadors d’aqueix fong". Cal pressuposar, segons aquesta teoria, que el plaer amagat en la pell i carn d’aquesta espècie, considerada verinosa però, al mateix temps, usada com a icona en els contes del menuts, té una relació directa, per tradició i cultura micològica, amb la febre característica dels territoris que estimen els bolets.
    Conèixer les espècies i haver tastat les seves propietats propicia, per tant, el respecte i simpatia cap aquestes. Alguns experts situen a Catalunya, després de Rússia, com un dels països més micòfils d’Europa. Una passió que no sempre s’entén des dels territoris amb fòbia als bolets. Allí on no agraden els bolets costa entendre la passió que senten aquells buscadors capaços de recórrer centenars de quilòmetres i robar hores al son per a escapar-se al bosc. "Els bolets se les mengen els catalans i les cabres", diuen els llauradors castellans. La cultura dels bolets - "a Catalunya hi ha quasi 1.500 espècies, però només es consumeix un centenar" -es transmet oralment, de generació en generació. Però ara és un món reduït als àmbits gastronòmics i comercials, quan temps arrere - al marge de la història de l’Amanita- els bolets eren usats com a medicines, insecticides o calmants per a atordir abelles. 

    Havier Rocou, La Vanguardia, 23 d'octubre de 2010

    Maçoneria i satanisme: Vincles, màrquèting comercial o obsessió?

    L’historiador espanyol Ricardo de la Cerva, suposat expert en la maçoneria, sobre la qual ha escrit diversos llibres, té un nou bloc en el portal catòlic Religión en Llibertad.. Recentment hi hem llegit la seva primera entrada del 13 de setembre i en ella hi anuncia la publicació d’un llibre sobre la maçoneria i el satanisme.
    ‘Estic preparant per a impremta un dels llibres que més m’han apassionat en tota la meva vida: Masonería y satanismo, hoy (Maçoneria i satanisme, avui). M’ha impressionat comprovar que molts sacerdots i alguns bisbes catòlics no creuen en Satanàs i he decidit aprofundir en el problema. He trobat successos increïbles i els he comprovat a fons. He tingut relació profunda amb els primers exorcistes del món.
    Recentment, en 1990, la Santa Seu ha decidit canviar el ritual romà de l’exorcisme, que s’usava en els tres últims segles. Els grans exorcistes que conec van elevar a Roma una duríssima protesta contra el nou ritual, que van qualificar com a farsa. Era llavors papa Joan Pau II i aquest ritual no és l’únic error que algú va inspirar aquest sant pontífex en els seus últims anys. La protesta dels exorcistes va ser tan dura i enèrgica que el Papa va autoritzar que es continués usant el ritual anterior i quasi ningú usa el més recent. El principal impulsor per a poder utilitzar l’antic va ser el cardenal Ratzinger que és el papa actual.
    Vaig esbrinar quelcom igualment greu. En el llibre que preparo ofereixo proves segures de que a Roma i en algunes dependències del Vaticà se celebren misses negres i cultes satànics i dono els noms dels que han denunciat aquests horribles desbarats. Un escriptor francès que va estudiar a fons l’origen del Mal, Baudelaire, va ser qui primer va pronunciar en el segle XIX una frase famosa: El principal objectiu de Satanàs és convèncer-nos de que no existeix.
    Quan algú va denunciar al papa Joan Pau II que alguns bisbes no creien en Satanàs aquest va replicar indignat: “Aquestos bisbes no són catòlics si es donen compte del que diuen”. Anys després m’arriben notícies segures de què són molts els bisbes que es comporten d’esta manera. L’Antic i el Nou Testament ofereixen mostres definitives de l’existència de Satanàs. Jesucrist va combatre personalment contra el dimoni com es reflecteix en nombroses citacions de l’Evangeli. El primer llibre de la Bíblia, La Gènesi, uneix misteriosament la caiguda de Satanàs i dels seus àngels negres i el pecat dels nostres primers pares que els va valdre la mort i l’expulsió del Paradís Terrenal.
    He escoltat moltes vegades que Satanàs està profundament interessat en que la humanitat no reconegui la seva existència, que és un claríssim dogma de fe. En aquest llibre que està a punt de ser enviat a la impremta analitzaré a fons la realitat de Satanàs i la seva forma d’actuar entre els homes. El Maligne es va atrevir a temptar el propi Jesucrist, Fill de Déu, al principi de la seva vida pública i quan estava clavat a la Creu a punt de morir. L’existència de Satanàs des del principi dels temps és un fet clau de la nostra fe.
    Jo sempre he sostingut que no tots els maçons són satànics però sí al revés. Acabo de descobrir un document inquietant que estic analitzant referent a la relació entre maçoneria i satanisme. En ell s’afirma i es tracta de demostrar que estic equivocat en la primera asseveració d’aquest paràgraf. Segons l’informe tots els maçons són satànics. Però encara no puc afirmar-ho amb rotunditat perquè estic estudiant-lo. El que sí que puc expressar és que la relació entre els uns i els altres existeix, en major o menor mesura'.

    dilluns, 18 d’octubre de 2010

    El primer caça vampirs de la història era valencià

     Javier Arries

    L’escriptor i investigador de l'ocult Javier Arries descobreix el què es pot considerar com el primer caçador oficial de "xuclasangs". El militar i comte de Cabrera es va guanyar aquesta fama en enfrontar-se a diversos casos en el segle XVIII.

    La figura del caça vampirs ha sigut al llarg dels anys font d’inspiració per a relats literaris i audiovisuals en la petita i gran pantalla. La sèrie televisiva Buffy o el personatge del doctor Van Helsing a Dràcula són només dos dels exemples d’aquests caçadors dels "no morts".
    Ara l’escriptor i investigador de temes ocults, Javier Arries descobreix al primer caça vampirs oficial del que es té documents i assegura que és valencià.
    Es tracta del comte Cabreres, capità de regiment durant la guerra entre austríacs i turcs el 1715. La fama de caçador d’aquests éssers li ve quan Àustria conquista unes regions que van passar a ser administrades per militars. En una vetllada, un militar i un home de camp sopaven quan un desconegut es va asseure a la taula. Quina va ser la sorpresa del pagès en veure que la inesperada visita es tractava de difunt pare, enterrat feia més de 10 anys.
    És llavors quan entra en escena el comte de Cabreres, encarregat d’aclarir els fets. Una vegada comprovada la versió del pagès decideix exhumar les restes del pare, el cadàver de les quals apareix amb suposats símptomes de vampirisme: cos elàstic i amb sang vermella i en circulació. Després de la comprovació, decapiten i tornen a enterrar el cos.
    La popularitat del Comte Cabreres va aconseguir tals cotes que no va ser l’únic cas que li van presentar. Segons sembla, també es va enfrontar a un pare, mort 30 anys abans, que s’havia aparegut a l’hora de l’esmorzar per a xuclar la sang de la seva filla. Un altre cas de vampirisme se li va presentar després de la mort d’una dona, a qui van seguir les del seu fill major i menor. Després de desenterrar el cos de la dona observa les mateixes característiques que en el progenitor del pagès. Decideix trossejar el cadàver, encara que les morts se succeeixen i les restes de la dona romanen incorruptes.
    Cas rere cas, el comte de Cabreres va anar desenterrant vampirs i guanyant-se la fama de caça "no morts". La seva tècnica: trepanar-los les temples, cremar-los o el llavors "tradicional" tall de cap.

     Levante, 18 d'octubre de 2010

    dijous, 14 d’octubre de 2010

    Els nazis a Montserrat

    Jesús era jueu, no ari, no obstant això no ho tenia clar Heinrich Himmler la tarda en què va efectuar una visita rellamp al monestir de Montserrat, el 23 d’octubre de 1940, el mateix dia en què Hitler s’entrevistava a Hendaia amb Franco. El reichsführer de les SS, acompanyat de dues dotzenes d’oficials i del general Karl Wolff, expert en esoterisme i ciències ocultes, buscava en el Sant Grial el talismà que li atorgués poders i fer-li guanyar la guerra a Alemanya. Encara que tot això resulti d’allò més xocant, Himmler creia que la copa que Jesucrist va utilitzar en l’última cena i que ha format part de les llegendes artúriques estava a Montserrat, convençut de que la muntanya catalana era el Montsalvat de "Parsifal", de Wagner. Es va emportar segurament un dels majors desenganys de la seva vida després que els monjos li insistiren en el fet que el seu únic Grial era la Moreneta i el costum, besar-la.
    L’historiador Rüdiger Safranski recorda a Romanticismo com Himmler planificava una imposició de l’ari a gran escala en els territoris orientals conquistats. Per a esclavitzar-los, havia estudiat la mitologia germànica, conscient que a la germanofília romàntica li faltava allò decisiu: biologisme i racisme. Impulsor de l’ Ahnenerbe, el sinistre institut nazi d’investigacions arqueològiques, es va entossudir a trobar proves que confirmessin la suposada superioritat de la raça ària en tot el món i poder justificar d’aquesta manera el genocidi que li va costar la vida a milions de sers humans.
    La visita a Montserrat del cap de les SS, un episodi curiós i simptomàtic de la demència nacionalsocialista, està arreplegada amb detalls en el reportatge "Els vam veure passar", de Juan Sariol i Jaime Arias, publicat en 1948 després de la derrota de Hitler i, també, per Montserrat Ric en la seva novel•la L’abadia profanada. Possiblement res del que va ocórrer s’hauria sabut sense el testimoni del pare Andreu Ripol, el llavors joveníssim monjo que va servir de guia Himmler i va tirar un pitxer d’aigua freda sobre les seves expectatives.
    Ripol, que s’expressava perfectament en alemany, va tenir aquell dia la responsabilitat d’enfrontar-se a l’al•lucinació ària, després que l’abat del monestir, Antoni M. Marcet, es negués a rebre el cap nazi, degut, presumiblement, a la persecució de l’Església catòlica que estava duent a terme el III Reich. El jove monjo va voler ensenyar-los als visitants l’abadia, però Himmler només buscava la constatació de la seva boja idea del Grial i volia explorar quanta documentació hagués a la biblioteca del cenobi.

    Insistia en el fet que Jesucrist era ari
    Quan van passar per davant de la imatge de la verge negra, Ripol va explicar que besar-la era el costum i Himmler va respondre que ja s’encarregaria ell d’acabar amb aquest tipus de supersticions. El nazi, com més tard va explicar el propi monjo, insistia en la seva obsessió que Jesucrist era ari per la via de Jacob, i Ripol amb un somriure beatífic li aclaria que tot es tractava d’un invent seu. Ni l’abadia de Montserrat era depositària de la relíquia de l’última cena, ni de cap document que servís per a provar la filiació de Perceval, l’heroi griàlic. Himmler se’n va anar del monestir, com és de suposar, amb la cua entre les cames.
    La incursió de les SS en la muntanya sagrada de Catalunya va coincidir en la mateixa data en què Hitler havia recorregut el camí més llarg fins a Hendaia per a obtenir de Franco el conegut compromís d’intervenció espanyola en la guerra, quelcom que mai es va produir. De fet, el cap de la "policia negra" havia arribat a Madrid dos dies abans per a preparar l’entrevista a El Pardo. El 23, Himmler va volar a Barcelona. El va rebre a l’aeroport l’alcalde Miguel Mateu i Pla i, igual que havia succeït en la capital d’Espanya, els principals carrers de la ciutat es van omplir de banderes nazis. Va esmorzar al Ritz i va saludar des del balcó de la seva suite a una multitud que l'aplaudia. D’allà va partir a Montserrat i del monestir va tornar a l’hotel , que va abandonar al matí següent, diuen que sense la maleta negra que portava els plans i documents sobre el Grial, que va perdre en el Ritz i el robatori del qual s’ha atribuït als serveis d’espionatge britànics, la resistència francesa i inclús a la mediació de Bernard Hilda, el músic d’origen jueu que no va cansar de combatre els nazis després de veure’s obligat a fugir d’ells.
    El 23 d’octubre no va ser la millor de les dates per al III Reich: alhora que desapareixia el maletí negre de Himmler, el seu cap, el Führer perdia la paciència a Hendaia amb aquell "homenet ingrat i covard", del que més tard va dir que preferiria que li arranquessin mitja dotzena de dents sense anestèsia abans de tornar a entrevistar-se amb ell.
    Sorprenent va resultar saber que el Reichfuhrer alemany havia estat a Espanya. Es deia que el Cap de les SS alemanyes havia visitat Montserrat. No obstant això, avui sabem més: El viatge de Himmler a Espanya va ser un recorregut de motivació exclusivament iniciàtica, màgica i ocultista, i va comprendre unes quantes ciutats espanyoles, entre elles Barcelona. Molta gent ignora que Himmler va estar també a Toledo.
    Els alts comandaments de la SS concedien un anell anomenat "Totenkopfring" a certs membres de la SS que avançaven en els seus coneixements sobre l’ocultisme. Els nazis van practicar rituals pagans, s’interessaven en l’espiritisme, el mesmerisme, el magnetisme, el significat de les runes, l’astrologia, la reencarnació, el catarisme i el neopaganisme. La tradició nazi no va morir amb Hitler, de fet només va ser traslladada a Estats Units i Sud-Amèrica.

    Luis M. Alonso, Levante, 24 de gener de 2010

    Congrés Mundial d'espiritisme a València (II)


    Assistents a la primera jornada del VIè Congrés Mundial Espirita.
    Foto: Marga Ferrer. Diari Levante

    Un so sense identificar en plena matinada, una llum que parpelleja sense haver-la encès, una imatge que apareix breument en un espill oblidat.... moments que es queden en anècdotes per a la majoria dels mortals. No obstant això, per als prop de 1.000 espiritistes que viuen en el País Valencià il•lustren contactes amb ànimes perdudes protagonitzats per "mèdiums d’efecte físic", persones que fan possible la comunicació amb "les persones de l’altre costat". Així ho va explicar ahir Esteban Zaragoza, secretari general de la Federació Espirita Espanyola (FEE), en el marc del VI Congrés Espirita Mundial. "Tots som mèdiums en potència, el que passa és que no ho sabem". Més de 1.500 persones van assistir ahir a la primera jornada d’aquest certamen que compta amb representants de 33 països diferents i se celebra fins a dimarts que ve en el recinte de Fira València.
    La Federació integra en l’actualitat a vuit centres ubicats a Benidorm, Crevillent, Alacant, Oriola, Santa Pola, València, Gandia i Torrevella. No descarten l’existència de grups desconeguts, "el més normal és que perdurin tres o quatre entitats que encara no s’han legalitzat". Existència que confirma Lola Garcia, vicepresidenta de l’Associació Espirita de València (AEV), "la nostra doctrina, com la resta de corrents que apostaven per la llibertat i el lliure albir, va ser molt perseguida durant la dictadura per Franco i l’Església. Va perdurar a la clandestinitat i sortir a la llum després de quaranta anys de silencis no és tan fàcil".
    La portaveu també va mostrar el seu rebuig de tots els tòpics que rodegen el seu univers metafísic, "el vertader espiritista no tira les cartes ni s’anuncia per la tele. El que ha rebut és una gràcia -un do- i es comporta de forma altruista. No busca res a canvi. Acudirà per a ajudar-te si ha de fer-ho, farà el que pugui i després se n’anirà en silenci i de forma discreta. No et donaràs compte que ha estat allà".
    Encara que desaprova molt del que s’ha dit i es dirà, García reconeix que pel•lícules com Ghost i El Sisè Sentit sí s’acosten, en part, a la realitat. De fet, els espiritistes defenen a la reencarnació com un dels seus pilars doctrinals, "hem de pensar que el cos és com un vestit que es marcida amb el temps, la verdadera essència és l’espiritual. La veritat és que en una sola vida no et dóna temps a comprendre tota l’existència. El lògic és creure en la reencarnació com a únic camí".
    Ment oberta
    Qüestionada per l’elecció de València com a seu de la iniciativa, la representant de l’AEV va destacar la importància del caràcter mediterrani, "som gent de ment oberta, que no dubta a l’hora d’apostar pel pensament i la investigació. La veritat és que va haver-hi un mèdium que ho va predir, encara que això és només una anècdota". La jornada d’avui tindrà com a eix central la figura de l’espiritista brasiler Chico Xavier, que va escriure de forma gratuïta més de 400 obres "dictades pels esperits". 

     
     Chico Xavier l'any 1968. Font: Viquipèdia.


    J. L. García Llagües, Levante, 11 d'octubre de 2010

    Congrés Mundial d'espiritisme a València (I)

    Els espiritistes tenen resposta per a les tres preguntes clau que tot ser humà s’ha plantejat alguna vegada en la vida i que constitueixen el gran paradigma de la història de la filosofia: D’on venim? Què som? i A on anem en morir? Ells creuen en la immortalitat de l’esperit i en la reencarnació perquè la vida "és un fluir continu i sense fi". Dos mil persones de cinquanta nacionalitats assisteixen des d’avui i fins al dimarts a València al VIè Congrés Espirita Mundial que se celebra en la Fira de Mostres.
    El president d’aquest moviment a Espanya, Juan Miguel Fernández, parla amb un to de veu calmat i afable: "Espiritisme és una ciència de l’observació que tracta de l’origen i el destí dels esperits i de les seves relacions amb el món físic".
    Aquest moviment filosòfic i ètic religiós que s’assenta sobre el pilar de la fe va arrancar en 1857 a París de la mà d’Allan Kardec, que va escriure un manual revelador per a les persones d’aquest corrent, El llibre dels esperits. La primera cosa que va fer va ser canviar el concepte de Déu: "És la causa primera de totes les coses", afirma el president.
    La resposta a tan transcendent pregunta sobre l’origen de l’home, li surt amb rapidesa i pareix que quasi sense pensar: "Venim del món espiritual; ara estem encarnats aquí, és una situació circumstancial, quan corregim les imperfeccions que tenim, tornarem a la pàtria espiritual per a continuar progressant en el destí del nostre ser", afirma el president Juan Miguel Fernández, que precisa que "és fàcil" reencarnar-se diverses vegades "fins a polir tots els defectes i imperfeccions que acumulem".
    La reencarnació és una de les pedres angulars d’aquest moviment. "Només creient en la reencarnació -expressa- es pot comprendre la relació tan diferent de cada persona amb el món i entendre com marca la llei de la causa-efecte perquè som els arquitectes del nostre destí i del nostre futur. Avui -indica- som el resultat de l’ahir i demà serem el resultat de l’avui".
    Per als espiritistes les enormes calamitats, desgràcies, infortunis i injustícies que es poden patir al llarg d’una existència són les "proves" o "reparacions" per a corregir errors i imperfeccions de vides passades.
    "Sí, a vegades cal passar per experiències negatives perquè són necessàries per al nostre aprenentatge i procés", afegeix.
    Després d’afirmar que som esperits immortals i aclarir una de les incògnites més controvertides de la filosofia, el portaveu del moviment espiritista té resposta per a la tercera qüestió A on anem quan morim?: "A la pàtria de l’esperit, on els esperits hem sigut creats".

    Continuïtat de la vida
    Fernández indica que el que es proposen traslladar a la societat amb aquest congrés mundial és "molta confiança i esperança en el demà, en la vida futura", així com serenitat, pau i calma, "de que aquells que van partir abans que nosaltres es van a trobar amb nosaltres en un futur, perquè la continuïtat de la vida no va només del bressol a la sepultura".
    La llei principal que, segons Fernández, cal complir estrictament en aquesta vida és la de no inferir dany a ningú, "això és el més important, perquè això ens va a marcar el futur". L’espiritista també precisa que "no estem ací per casualitat sinó per causalitat" i que totes les situacions que vivim tanquen un per què. "La sort no existeix, tot té una causa", afirma convençut.
    Els espiritistes diuen disfrutar també d’una qualitat molt especial que és la de comunicar-se amb els esperits que estan en el més enllà, encara que Juan Miguel Fernández alerta sobre els estafadors que s’aprofiten de la necessitat i desesperació de les persones que han perdut a un ser volgut, que no ho admeten i que a tota costa desitgen entrar en contacte amb ell.
    "Els desencarnats es comuniquen amb nosaltres, nosaltres som els telèfons, ells són els que decideixen quan poden comunicar-se amb nosaltres, no estan perquè siguem nosaltres els que els invoquem o els cridem, són ells els que ho decideixen", expressa, alhora que destaca que la necessitat i el desconeixement dóna lloc a enganys i fraus. Però, com ho fan?"Es manifesten quan volen, a través dels somnis, de la sintonia amb persones sensitives que transmeten pensaments i intuïcions, a través d’escriptura automàtica, amb psicofonies... i inclús es deixen veure, hi ha persones que tenen la facultat de veure; en realitat tots som mèdiums però només alguns ho desenvolupen" expressa el president d’aquest moviment que assegura que moltes vegades aquestes comunicacions es realitzen per a ajudar als esperits desatesos o torbats, "perquè hi ha molts que es desencarnen (moren) i que no saben que han mort", agrega.
    Sobre la "ouija", Fernández indica que es tracta d’un mètode que els joves practiquen però que no té res a veure amb el que ells organitzen una vegada per setmana en la seva seu: una trobada formal amb els esperits. Amb dia i hora. 

    Pilar G. del Burgo, Levante, 10 d'octubre de 2010

    dilluns, 11 d’octubre de 2010

    El suïcides de Terrassa

    Era l’enèsima vegada que trucàvem a la porta. Amb un cert desànim, decidim continuar la vigilància des del modest bar de la cantonada. Després de sis cafès, la dona que esperàvem va aparèixer en escena. Petita, canosa i d’expressió trista, encara recordava vivament la mort del seu fill Joan, ocorreguda divuit anys abans. Darrere de la porta, com amagant-se, la senyora Francesca insistia una vegada i una altra: "Al meu fill el van matar..." Aquestes paraules van ser el detonant d’una tan apassionant com a dramàtica investigació que es prolongaria al llarg de set mesos. La porta de la senyora Francesca es va tancar, deixant darrere de si una d’aqueixes històries.
    "Els extraterrestres ens criden...". Així resaven els titulars de la premsa matutina el 20 de juny de 1972, referint-se a la troballa dels cadàvers de José Rodríguez Montero, de 47 anys i Joan Turú Vallès, de 21, ufòlegs establerts a Terrassa, que havien acabat amb les seves vides tirant-se a la via fèrria.

    José Rodríguez (esquerra) i Joan Turú (dreta)

    La notícia va commocionar en la seva època els mitjans ufològic. Investigadors de totes parts es van sentir responsables fins a un cert punt de la sort d’aquests dos personatges. No obstant això, en compte de dur a terme les investigacions de rigor, van especular amb diverses hipòtesis, entre les que destacava la de l’assassinat, potser ocultant una certa bel•ligerància a l’hora d’enfrontar-se a tan incòmode succés. Això és comprensible en un època on coexistien, junt amb la investigació OVNI, altres aspectes més especulatius com ara els Homes de Negre, suposats censors de l’estudi dels OVNIs, avui constituïts en verdaders mites, però llavors creences fortament arrelades en les ments dels investigadors. Quan divuit anys després, i gràcies a la col•laboració d’ufòlegs com Javier Sierra, Enrique de Vicente o Vicente Pérez, hem aconseguit accedir a la correspondència privada d’aquells estudiosos, vam poder enfocar la nostra investigació des d’una dimensió diferent.
    A uns trenta metres del lloc de l’incident, es troba la vetusta casa del senyor José Fernández, exguardaagulles de RENFE. El i la seva esposa ens van donar la primera dada sorprenent: "aquí no va ningú preguntar mai res; ni policies, ni periodistes, ni ningú".
    Ens va desconcertar que el primer testimoni potencial no hagués sigut interrogat mai. Davant de la sorpresa, vam optar per encaminar els nostres passos cap als organismes oficials. Els mitjans de comunicació i els investigadors havien fet infinitat de conjectures sobre la posició dels cossos, tractant així de trobar una explicació relacionada amb algun crim ritual.



    El Comissari Cap de la Policia Nacional, senyor Valdivieso, ens va facilitar un croquis de la posició dels cossos que era radicalment diferent de l’oferida pels diaris de l’època. Necessitàvem amb urgència accedir al sumari de la causa i així tenir la certesa de les dades obtinguts. Vam creure erròniament que els anys transcorreguts facilitarien la nostra incursió en l’aparell burocràtic de la justícia. Van ser necessaris tres intents, l’assessorament jurídic d’amics lletrats i una bona dosi d’insistència per a aconseguir tenir en les nostres mans el sumari 42/72 que conté les diligències del denominat "Caso Tarrasa".



    "A la ciutat de Terrassa, a 20 de Juny de 1972 -llegíem en l’expedient- sent les 6 h i 45 minuts, el senyor Jutge instructor número dos en funcions de guàrdia, amb la meva assistència i la del metge forense, ens hem constituït en el lloc dels fets, via fèrria de la RENFE, proximitats de l’estació de Torrebonica... "
    La nostra vista es passejava veloç, però segura, pel plec de folis mentre una profunda emoció recorria el nostre cos: "He de fer constar -assenyala el sumari- que en possessió de cada un dels cadàvers ha sigut trobada una nota escrita en paper quadriculat i bolígraf que diu: ELS EXTRATERRESTRES ENS CRIDEN".
    El sumari contenia, a més, un dibuix d’un platet volador, la narració d’una experiència en Júpiter, una poesia i altres diligències referents a les declaracions dels pares, així com cartes pòstumes que més endavant revelarem. No obstant això, hi havia quelcom que ens interessava en gran manera: l’informe de l’autòpsia practicada pel forense El senyor Manuel Baselga.
    L’autòpsia revelava la mort per decapitació d’ambdós ufòlegs. Però hi havia dos dades que cridaven poderosament l’atenció: la troballa en la mà dreta de José Rodríguez de cotó net que no va ser analitzat, i el fet de que aquest havia romàs en dejú mentre que el seu company de viatge, Joan Turú, tenia en el seu estómac restes alimentàries. En realitat dubtàvem que el cotó hagués servit per a taponar les orelles, tal com apuntava un diari sensacionalista. Ens inclinàvem a pensar que aquest, impregnat d’alguna substància estupefaent, tingués com a missió suavitzar la "partida cap a Júpiter"... Però no avancem esdeveniments.
    Van ser moltes les pistes que vam seguir sobre el cas, emportant-nos una d’elles a l’afer UMMO. Tal com ens diria el Pare Enrique López Guerrero, conegut investigador sevillà del tema UMMO en els anys 60 i 70, "tot contactat espanyol havia d’estar relacionat amb l’assumpte UMMO", notablement divulgat en aquella època en què encara no existien a Espanya altres grups com a Fraternitat Còsmica o Missió Rama Si a més tenim en compte que existia una total afinitat entre la filosofia de J. Rodríguez i Fernando Sesma, a més de la seva probable amistat personal, no és de sorprendre aqueixa relació. Però, per si Això no fos prou, recentment, i gràcies a l’investigador i advocat José Juan Montejo, vam localitzar un document de l’associació ERIDANI, receptora de la informació d’UMMO, en el que es vincula directament Rodríguez amb els "ummites". Això no ens sorprèn, ja que ell viatjava constantment a causa de la seva professió i estava en contacte amb multitud d’investigadors espanyols. Inclús havia estat relacionat amb altres fenòmens estranys com, per exemple, les aparicions del Palmar de Troya, en les que va arribar a assistir al propi Clemente Domínguez, el "Papa" del Palmar, en algun dels seus trànsits.
    No obstant això, tots aquests fets van ser ignorats per la policia al seu dia. Quan ens entrevistem amb Àngel Hernández, avui Cap de la Policia Municipal de Terrassa, i al seu dia oficial al càrrec de la investigació del cas, ell mateix ens va confessar que la investigació havia sigut relativament concisa. Unes entrevistes a familiars i interrogatoris a alguns veïns i companys de treball van dictaminar la resolució del cas "Al cap i a la fi estava molt clar que eren dos simples sonats pels OVNIs...". Però nosaltres no opinàvem que fossin "simples" i menys tenint en compte que la relació de José Rodríguez i Joan Turú no es remuntava a anys, ni tan sols a mesos, en contra del que tot el món pogués imaginar. Joan va conèixer a aquest a penes unes setmanes abans del suïcidi d’ambdós. A aquest respecte, vam poder consultar a Jordi M., amic íntim de Joan Turu i company en la seva afició ufològica: "Jo vaig conèixer a José Rodríguez perquè Joan me’l va presentar 15 dies abans de morir. L’era la segona vegada que el veia. S’havien conegut poc abans per un anunci en Algo".
    Això va ser confirmat per Emilio Sáchez Montero, cosí de José Rodríguez Montero i qui, de no haver existit Joan Turú, potser hauria sigut el company de "viatge a Júpiter" del seu cosí. Emilio, que era psicòleg, home equilibrat i de formació racional, ens va parlar del seu parent com un home culte i d’un carisma arrasador.
    "El meu cosí tenia una gran personalitat, però a més d’això portava tota la seva vida estudiant, i inclús desenvolupant el que vostès anomenen capacitats parapsicològiques. Va practicar ioga, meditació i, encara que sembli increïble, va arribar a desenvolupar aquestes facultats. Recordo que un dia, poc abans de la seva mort, em va presentar Joan Turú. El em va explicar, visiblement emocionat, que José no podia ser una persona normal. Em va dir que l'havia vist levitar a quatre metres del terra i coses més increïbles. Jo no el vaig veure fer res semblant, però en diverses ocasions el meu cosí em va demostrar que tenia poders de clarividència i altres. Inclús després de la seva mort, vaig viure una sèrie de fenòmens que no puc explicar...".
    Altres persones van tenir oportunitat de viure experiències insòlites amb José Rodríguez, entre ells un conegut polític català, el qual ens va demanar que no féssim públic el seu nom. Per no parlar de les quatre fotografies de suposats OVNIs a Terrassa, que hem trobat vinculades amb el cas.
    Tot això ha fet suposar als "Adoradors dels OVNIs" que potser Rodríguez, conegut en el món ufològic com el "Venusiano" per la seva estranya personalitat, fos en realitat el que deia, i que els seus viatges a Júpiter i els seus quasi mil pàgines de missatges revelats per "ells" resultaren autèntics. No obstant això, pagar un bitllet a Júpiter amb la vida ens pareix massa car per a un jove de 21 anys que estava a punt de començar una nova vida amb la que seria la seva esposa.
    L’entrevista a desenes de veïns, familiars, ufòlegs i autoritats; els viatges a Madrid, Saragossa, Tivissa i Terrassa, així com la consulta d’arxius ufològics i policials, hemeroteques i biblioteques, ens ha servit per a reconstruir la història d’aquest gran "tabú" empestat de la ufologia espanyola, però no per a abastar a comprendre què va poder portar a un home com a J. Rodríguez a triar una mort tan horrible i a induir un jove intel•ligent com J.Turú a acompanyar-lo. Tampoc a comprendre com els fervents "deixebles" de Rodríguez van poder presenciar el suïcidi i col•locar, com ens va fer deduir M. Rodellar (el funcionari de jutjat que va realitzar l’alçament dels cadàvers), el cartell de "els extraterrestres ens criden" en els cossos acabats de decapitar. Potser tot formés part d’un experiment de control mental. Potser foren "silenciats" per una agència d’intel•ligència estrangera, o potser han viatjat a Júpiter del braç d’algun alienígena. Però mentre ningú demostri el contrari, el suïcidi d’ambdós és el resultat d’un deliri místic produït per l’excessiu amor al cosmos i als extraterrestres. I és que, a vegades, la bella llum de les estrelles ens enlluerna tant que ens cega, impedint-nos veure el que tenim al nostre voltant i la realitat que, en definitiva, ens ha tocat viure en el nostre món. Potser abans de buscar "crosses extraterrestres" haguem d’aprendre a caminar per nosaltres mateixos...


    El dia del viatge

    El sol del matí es filtrava per les persianes de l’entresolat on José Rodríguez acabava d’enfundar la seva cansada màquina d’escriure. Concloïa la redacció de diverses cartes que adquirien el caràcter de pòstumes. Com si d’un ritual macabre es tractés, va distribuir els missatges que anunciaven el seu viatge de partida a Júpiter: l’ONU, M. Lleget, els seus amics de Saragossa i els seus propis familiars serien els destinataris de la decisió irrevocable que ambdós havien pres. Després d’enviar les cartes, José va acudir puntualment a la cita dels seus camarades de RASDI & AMIEX. No havia esmorzat, ni tampoc va dinar. Fidel a les seves idees, veia en l’ esmorzar part de la seva preparació espiritual per a la seva anhelada partida. Visiblement inquiet, el jove Joan Turú meditava sobre la seva recent ruptura amb Maria, la que havia de ser la seva esposa de no haver sigut obligat a triar entre l’amor en la Terra o el seu amor "espiritual".
    A primera hora de la tarda, i a l’habitual punt de trobada, carrer Mare de Déu del Mar, 82, el grup consulta, potser per última vegada, als seus "germans del cosmos". El lloc i l’hora de la seva partida cap a Júpiter havien sigut fixats.
    Aproximadament sobre les set, segons la nostra reconstrucció, van agafar el tren en direcció a la veïna localitat de Sabadell, on el veterà ufòleg Marius Lleget oferia una conferència en el local de l’Agrupació Astronòmica de Sabadell.
    El mateix Lleget ens comentava, poc abans de la seva mort, que recordava com Joan Turu, durant el col•loqui, es va dirigir a ell amb una pregunta que potser tractava de reafirmar la seva fatal decisió. Una vegada acabada la xerrada, al voltant de les 11 de la nit, el grup integrat per cinc persones, sempre dirigits per "El Venusiano", va prendre l’últim tren en direcció a Tarrassa per a acudir a la seva cita amb els extraterrestres. El lloc triat va ser el baixador de Torrebonica. Mentre el tren s’allunyava, el petit grup s’encaminava al punt exacte del contacte... junt amb la via.
    Faltaven encara quatre hores per a la seva partida feia Júpiter. Durant aquest temps, i com tantes altres vegades, José Rodríguez s’erigia en protagonista, fent gala dels seus grans coneixements astronòmics i assenyalant en la volta celeste el lloc a què s’encaminaven. De tant en tant, algun tren esgarrava el silenci de la nit rescatant el jove Turú de les seves cavil•lacions metafísiques i tornant per un instant a la crua realitat.
    José Rodríguez es va alçar i va indicar que era el moment. Joan li assegurava que no estava preparat. Fent gala de les seves notables facultats suggestives, José va tractar de convèncer-lo una vegada més. El jove alternava dos estats de consciència: la "il•luminació" i la raó. I com quasi sempre, el cor va vèncer a la lògica. Ambdós, sota l’atenta mirada dels seus silenciosos companys, van recolzar els seus bescolls en el va fregir rail; la seva mirada, perduda entre les estrelles, buscava el seu nou llar.

    - "Joan, dubtes?
    - Si, mestre.
    - Tingues fe en nosaltres. Tanca els teus ulls i respira profundament".

    I José Rodríguez va aplicar hàbilment el cotó impregnat d’èter en el nas i la boca de Turú. Aquest es va adormir obedient. Per fi, el focus del tren viola la nit. Algú diu: "El tren s’acosta".
    Les rodes guanyaven metres a la via. El tronar de la locomotora arriba als seus oïdes. La respiració s’accelera, el cor batega més de pressa, la saliva se seca en la gola. I, per fi, les rodes, fredes guillotines, destrossen els seus caps.
    Silenci. Els seus companys, atònits, dipositen obedientment el missatge sobre els seus cossos mutilats: "ELS EXTRATERRESTRES ENS CRIDEN. WKTS 88".

    Josep Guijarro, Manuel Carballall, manuelcarballal.blogspot.com, data desconeguda

    dissabte, 9 d’octubre de 2010

    Les pors ocultes de Manacor

    Les Pors eren misterioses aparicions de carn i ossos que van atemorir durant més d’un segle a la ciutat.

     Recreació de la por de Farràritx


    Des de finals del segle XVIII i fins als primers anys de la postguerra del segle XX, cada vegada que el sol s’apagava, la intranquil•litat s’apoderava de Manacor. Les nits de boires, lluna plena i quasi sempre coincidint amb la sortida d’actes religiosos, unes aparicions brocaven els nervis dels transeünts que havien de tornar sols a casa. Fantasmes, bubots o simplement sa por, era el nom amb què popularment els veïns van denominar a aquests estranys personatges, que ocults sota llençols blancs, de sobte i sense intercanviar cap paraula, apareixien després d’un gir de cantó per a esvair-se amb la mateixa pressa i sense rastre.
    La del barri de Fartàritx va ser la primera (segle XVIII) i la més famosa, però ni de bon tros l’única. Durant la passada centúria van proliferar en les zones de sa Torre, es Tren, es Barracar, sa Moladora, es Torrent i s’Antigor, quasi sempre amb un mateix aspecte però amb rerefons i interessos diferents. Unes per falta de seny, altres per moda, per a dur a terme reivindicacions polítiques o per a espiar les dones en les seves sortides després de missa, les pors espantaven a majors i servien de llegenda per a dormir als més menuts.
    Un nou estudi sobre el barri de Fartàritx aporta nova llum a un tema, que per si mateix també pareix sembla en la fina línia de l’imaginari. "Per tradició oral sabem que una nit d’hivern una dona del barri va assegurar haver vist una bubota que l’observava mentre estava en el corral de sa casa. Uns dies més tard una altra veïna la va veure i la va tocar amb una pedra. La notícia es va estendre per tot Manacor i aviat la imaginació popular va fer la resta", expliquen els investigadors Antoni Gomila i Albert Carvajal. Les autoritats locals van publicar un ban per a la seva busca, i fins al rector va prohibir des del púlpit que ningú parlés del tema.
    Dies més tard un grup de joves que tornaven a casa després d’un sermó vespertí la van veure novament al carrer de la Llum, cridant i desapareixent entre la foscor. Sense danys, sense insults. Fartàritx volia conèixer qui s’amagava darrere de la disfressa i quadrilles veïnals van intentar desemmascarar-la. Fins a es va creure que era una ànima en pena d’una dona jueva de la zona, cremada en els temps de la Inquisició. La resposta més convincent en aquest cas és que la por era un cert Pere-Joan, un desequilibrat mental que va aprofitar el canvi de segle per a desencadenar temors religiosos i del més enllà. I ho sabem perquè, curiosament, després de la seva mort la por de Fartàritx es va esfumar amb ell. Des de llavors, a partir de 1820, es va generalitzar a Manacor la figura del zelador de barri.
    La del barri de ´s’Antigor, que tenia per costum espantar a regidors de la Sala junt amb les seves cases, brandant un garrot a les nits de tempesta, no va acabar precisament bé. Famosa també per fer sonar els riells de les cisternes dels patis privats, se li va aparèixer un dia a un llaurador que tornava d’una jornada de treball des de Son Moix. L’home, que tot i no creure en fantasmes, portava una escopeta carregada i amagada en el carro entre alfals. La por se li va aparèixer lentament en girar el carrer dels Àngels, en plena plaça de s’Antigor. Un so sec i una flamarada a la nit van fer que passés també a la llegenda.
    La por del Tren va tenir un matís de reivindicació laboral. Es tractava d’un conductor de diligències que va veure com l’arribada del tren a la ciutat, en 1879, podia arruïnar-li en negoci. Rafel Ferrer Massanet, en el seu llibre Llegendes Manacorines, insisteix: "Darrere d’una por existeix sempre una altra por". Sortia amb les primeres llums de l’alba entre la plaça del Carril i el carrer Assalt, molt a prop de les vies. Al cap d’uns mesos d’incertesa, la Policia va detenir un home sospitós d’haver col•locat una gran pedra (d’uns 40 quilos segons l’informe) damunt de les travesses. Des de llavors, els viatgers van poder agafar el ferrocarril tranquils de no patir més accidents inoportuns.


    També una dona

    Una nit d’agost, uns joves de sa Moladora van acorralar per sorpresa, a una d’aquestes aparicions quan s’estava preparant per a actuar. Un d’ells, advocat de professió, va treure una pistola de la butxaca i va instar a allò desconegut a aixecar-se el llençol blanc. La sorpresa va arribar quan va descobrir el seu rostre, el d’una bella dona, que segons va confessar més tard, intentava espantar a l’actual parella de seu antic promès, en un acte de despit. 

    S. Sanso, Diario de Mallorca, 3 d'octubre de 2010