dissabte, 23 d’octubre de 2010

Tocats del bolet

Catalunya és una societat micòfila, amb 2,5 milions de boletaires una afició amb un origen que embriaga.

Uns 350.000 catalans surten als boscs a la caça dels bolets almenys dues vegades al mes
Catalunya és una societat micòfila. La passió pels bolets té xifres. S’estima que quasi dos milions i mig de catalans han anat a buscar bolets alguna vegada en la seva vida. Un autèntic exèrcit de boletaires que queda reduït a 350.000 quan es compta a aquells que surten almenys dues vegades al mes al bosc. Aqueixes xifres, extretes d’una consulta feta per l’empresa d’investigació sociològica i de mercats Ceres, indueixen a una conclusió: Catalunya està tocada del bolet.
Aquesta expressió popular té història. I tota gira al voltant de la vistosa Amanita muscària, el bolet de cap roig, tacat amb puntets blancs, present en els contes que protagonitzen follets i gnoms. Les seves propietats embriagadors i al•lucinògenes, exalçades i documentades ja en textos sagrats, segons sembla tenen molt a veure en l’origen de l’afició boletaire. Així ho afirma, almenys, en alguns dels seus articles, Josep Maria Fericgla, antropòleg i autor del llibre El bolet i la gènesi de les cultures.
Aquest professor sosté que hi ha "una relació directa entre les societats micòfiles i els territoris on creix l’Amanita muscària ,abundant en els Pirineus o els Alps. Al contrari, "en les zones europees on no creix aquest fong enteogen, excepte algunes excepcions, l’actitud tradicional dels seus habitants és micòfoba i de menyspreu i ignorància cap als bolets".
L’expressió tocat del bolet té un significat simpàtic, de complicitat i usat principalment per a l’enamorat que fa petites bogeries. El seu origen cal buscar-lo, sosté aquest antropòleg, en l’experiència viscuda pels avantpassats que ingerien Amanita muscaria. Els bolets proporcionaven felicitat i aquesta percepció ha sobreviscut al pas del temps en els territoris on es venera tot allò que s’ha relacionat amb la micologia. Encara avui, escriu Fericgla, hi ha persones en els Pirineus que "s’entreguen alguna vegada a l’any als efectes embriagadors d’aqueix fong". Cal pressuposar, segons aquesta teoria, que el plaer amagat en la pell i carn d’aquesta espècie, considerada verinosa però, al mateix temps, usada com a icona en els contes del menuts, té una relació directa, per tradició i cultura micològica, amb la febre característica dels territoris que estimen els bolets.
Conèixer les espècies i haver tastat les seves propietats propicia, per tant, el respecte i simpatia cap aquestes. Alguns experts situen a Catalunya, després de Rússia, com un dels països més micòfils d’Europa. Una passió que no sempre s’entén des dels territoris amb fòbia als bolets. Allí on no agraden els bolets costa entendre la passió que senten aquells buscadors capaços de recórrer centenars de quilòmetres i robar hores al son per a escapar-se al bosc. "Els bolets se les mengen els catalans i les cabres", diuen els llauradors castellans. La cultura dels bolets - "a Catalunya hi ha quasi 1.500 espècies, però només es consumeix un centenar" -es transmet oralment, de generació en generació. Però ara és un món reduït als àmbits gastronòmics i comercials, quan temps arrere - al marge de la història de l’Amanita- els bolets eren usats com a medicines, insecticides o calmants per a atordir abelles. 

Havier Rocou, La Vanguardia, 23 d'octubre de 2010

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada