dijous, 25 de novembre de 2010

Exposició ‘Viatge al més enllà' sobre el llibre dels morts al Museu Britànic de Londres


Sota la magnífica cúpula de sir Norman Foster que cobreix l'antiga sala de lectura del Museu Britànic, el visitant, colpit i fins i tot un xic espantat per una llum molt esmorteïda, íntima, experimenta la sensació d'endinsar-se en un món desconegut: en l'inframón. En pujar uns pocs graons, l'espectador es troba de bat a bat en el territori del més enllà de la vida; topa nas amb nas amb la visió que en tenien els egipcis, d'aquest territori, on déus i monstres vivien i caminaven entre els morts.
El British Museu, la prestigiosa institució del barri londinenc de Bloomsbury, presenta des d'aquesta setmana, i fins a primers de març, l'exposició titulada Viatge al més enllà: el llibre dels morts de l'antic Egipte, intent de síntesi d'allò que els egipcis creien i coneixien de la mort, com hi reaccionaven i, un aspecte clau en la seva cultura, com es preparaven per afrontar-la amb garanties d'aconseguir la vida eterna. És clar, sovint la vida eterna era només per a aquells que se la podien permetre i podien sufragar el que implicava el viatge.
Què és el llibre dels morts, però? L'exposició tracta de desfer els possibles equívocs abans que els assistents se submergeixin en l'atmosfera màgica que s'ha creat per presentar els materials. Parla, en el dia de la presentació a la premsa internacional, un dels curadors de la mostra, John Davis: “El llibre dels morts és un terme modern que utilitzem per denominar una sèrie d'encanteris màgics que els egipcis creien que els ajudarien a arribar, sans i estalvis, al més enllà”.
Els encanteris estaven escrits en llargs papirs i l'esperit dels morts per a qui havien estat escrits, i que els havien pagat, hi tenien accés durant el perillós viatge des del moment del decés fins a l'arribada al paradís. La majoria dels papirs que es poden veure a l'exposició contenen no més de vint encanteris o consells. Un dels papirs, però, en té fins a 80. Fa 37 metres. L'exemplar, conegut com a papir de Greenfield, és el més llarg que s'ha trobat. Fins ara no s'havia exhibit mai de manera íntegra. Els llibres dels morts eren molt comuns en el període entre l'any 1.600 abans de Crist i l'any 100 després de Crist.
Les il·lustracions dels papirs són sempre al·legòriques. Bèsties híbrides són les habituals representacions dels monstres i d'allò desconegut que amenaça els viatgers. En els llibres s'escrivien les fórmules màgiques, les paraules que els morts havien de recitar per lliurar-se d'aquests entrebancs a fi que se'ls permetés arribar, no tant al més enllà, sinó al moment clau previ al pas, l'estadi del judici final, moment en què es decidia la sort del traspassat.
L'envejable fons de peces de l'antic Egipte de què disposa el British Museum embolcalla l'exhibició dels fràgils papirs. L'espectador pot veure cofres bellament decorats, màscares, taüts, amulets, tota mena de peces de joieria, mòmies, petites estàtues. Una d'elles, una representació en fusta d'Osiris, de no més de mig metre d'alçada, contenia un llibre dels morts. Va pertànyer a una dona de molt bona posició econòmica, d'una família de sacerdots del Nou Regne d'Egipte, coneguda amb el nom d'Anhai.
El viatge del visitant és una representació del viatge que feia el mort en la recerca de la vida eterna. D'aquesta manera, la secció final de l'exposició, pràcticament un contínuum, és la dedicada al judici, el test final. El que els egipcis anomenaven “la ponderació del cor”, sentència amb què els déus determinaven si es permetria o no l'entrada al més enllà. De nou, parla John Davis. “La ponderació del cor és la manera que els déus tenien de jutjar el comportament dels homes. El cor, per als egipcis, era la ment i contenia el registre de totes les accions dels homes”. Els déus pesaven el cor en una balança i si el resultat no era equilibrat en relació amb la justícia i la veritat exercida pel mort al llarg de la vida, el Devorador, una criatura amb el cap de cocodril, el front de lleó i els darreres d'hipopòtam, es menjava el cor. Era el final del viatge, la negació de la vida eterna.
Egipte és potser, de les civilitzacions antigues, la que més va desenvolupar un culte a la mort. John Davis apunta una explicació: “La mitjana de vida dels antics egipcis era de no més de 35 anys. La seva dèria pel més enllà potser responia a aquesta realitat, al desig, molt humà, de perpetuar una existència que per a ells era molt curta. Demostraven així la seva passió pel món”.

Quim Aranda, Avui

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada