dilluns, 12 de desembre de 2011

Una exposició a Estraburg revisa l'interès d'artistes i científics per l'esoterisme l'ocultisme i la bruixeria

Fades, dimonis, vampirs, esperits, possessions i comunicació amb els morts han estat una inesgotable font d'inspiració per als artistes. Una insòlita exposició temàtica a Estrasburg convida a una relectura de gairebé dos segles de creació artística europea a través del prisma de l'irracional, el sobrenatural i l'inexplicable. “L'Europa dels esperits o la fascinació de l'ocult, 1750-1950” explora l'empremta deixada per l'espiritisme, l'esoterisme, l'ocultisme, la màgia negra, la bruixeria i la endevinació en creadors, pensadors, escriptors i savis al llarg d'èpoques decisives en la història de la modernitat.
L'ambiciós projecte revisita de manera inèdita la història de l'art i de les idees per mostrar com la invocació de les forces fosques ha estat una constant en moviments artístics i literaris com el romanticisme, el simbolisme, les abstraccions, el surrealisme o els començaments del modernisme . De forma en aparença paradoxal, les reaccions espiritualistes apareixen amb els primers romàntics en el Segle de les Llums, quan la ciència pretén il·luminar el món de forma racional.
Des del Faust de Goethe a L'art màgic d'André Breton, es repassa l'interès per les formes sobrenaturals, la comunicació amb el més enllà, els astres, la bruixeria, el tarot i la nigromància que associa a figures com Victor Hugo, William Blake, Piet Mondrian, André Masson. Sense oblidar a Francisco de Goya, per a qui “El somni de la raó produeix monstres” com pregona des del títol d'un dels seus Capritxos (1797-1799). L'exposició acull una vintena d'estampes d'aquesta sèrie que entronca amb la tradició negra de la pintura espanyola, perpetuada pel llenç La Conjuració' de bruixes que segresten i devoren a nens.
“La fascinació pel misteri i la foscor, pel món de les bruixes, dels fantasmes i dels esperits malèfics, dels íncubs i altres éssers demoníacs inspirar una certa part de la literatura espanyola del període barroc», escriu Antonio Bonet Correa . «L'època d'Els Capritxos, sèrie de gravats plens d'al·lucinacions, encanteris, monstres, exhortacions, bocs i bruixes, gegants i joves criatures de moralitat equívoca, marca el començament d'una exploració de la faceta fosca i subterrània, lasciva i perversa dels éssers humans”, afegeix el director de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando (Madrid) en el catàleg de la mostra.
Els surrealistes, amb Breton, Masson i Max Ernst al capdavant, van trobar en la mediumnitat una de les vies per escapar a tot control exercit per la raó i aflorar el funcionament real del pensament. En la via de l'automatisme els va guiar la personalitat desdoblada de mèdiums com Augustin Lesage i Fleury-Joseph Crépin.
Lesage (1876-1954) era miner i el 1911 va sentir en el fons d'una galeria una veu que li va revelar el seu destí de pintor. En sortir a la superfície va realitzar sorprenents dibuixos automàtics. Aviat es va fer tan cèlebre que va esdevenir el pintor oficial del espiritisme. Pretenia ser la reencarnació d'un artista dels temps faraònics i es va consagrar a transmetre amb la seva pintura els secrets d'Egipte, civilització mare d'Occident.
Crépin (1875-1948) treballava de lampista i a ell la seva veu particular li va demanar el 1939 que realitzés 300 pintures per aturar la Segona Guerra Mundial, que les va acabar el maig de 1945, a més de 50 Quadres Meravellosos per tal de pacificar el món. La mort li va impedir concloure aquesta segona sèrie d'unes obres que van entusiasmar Breton, doncs l'ajudaven a viure.


Una força invisible

«Dé véchi ké ti éfi mervé éni». Que en marcià vol dir: "no veus més que coses superbes aquí". És el títol d'un comentari de la mèdium i pintora suïssa Elise Müller (1861-1929) a un dibuix realitzat en estat de hemisonambulisme. Una força invisible dirigia el seu llapis per reproduir personatges, flors i paisatges de Mart, les arquitectures recorden les pagodes xineses.
Théodore Flournoy, metge, filòsof i professor de Psicologia a Ginebra, va relatar en un llibre les sessions espiritistes amb la somnàmbula helvètica, presentada sota el pseudònim d'Hélène Smith. La dona havia viscut diverses reencarnacions en tres cicles. En l'hindú, va ser la filla d'un xeic àrab del segle XIV abans de convertir-se en l'esposa d'un príncep indi i parlar el sànscrit. En el cicle real es va reencarnar en Maria Antonieta.
El tercer cicle va començar al novembre de 1894 quan va explicar un primer viatge a Mart. Però fins a l'agost de 1897 no va començar a expressar-se i parlar en marcià. Després de la publicació el 1900 del llibre, Elise Müller va abandonar els cercles espiritistes, va entrar en una fase mística i es va refugiar en la pintura. De 1905-1915 va realitzar un cicle religiós els temes li eren dictats per veus del cel.
El seu treball va cridar l'atenció de Breton, que va reproduir obres i escrits marcians a “El missatge automàtic”, publicat per la revista Minotaure el 1933. La seva personalitat i la seva obra van fer d'aquesta “la clarivident delirant de nom meravellós”, com la va anomenar el psicoanalista Jacques Lacan en un seminari de 1967.
La cèlebre mèdium italiana Eusapia Palladino concentrar durant una bona temporada l'atenció de la comunitat científica europea. L'astrònom Camille Flammarion va albergar el 1898 vuit experiències a la seva casa de París per estudiar nombrosos fenòmens físics: levitació, desplaçament d'objectes, resplendors, cops, impressions d'empremtes manuals ... Els fenòmens eren sotmesos a un arsenal d'instruments de mesures (balança, dinamòmetre, brúixola, termòmetre, electròmetre ...) a més d'aparells fotogràfics.
Les imatges mostren Paladino, asseguda en un extrem de la taula, amb els peus i mans posats a sobre dels dels dos controladors col·locats a cada costat. Encara que es van detectar alguns casos de frau, els supervisors van admirar sovint l'engany per pensar que podia ser imputat a l'inconscient.
Pierre Curie, assidu a les sessions en 1905 i 1906 de la mèdium, va negar que fossin superxeries les taules aixecades amb les quatre potes en l'aire, els acostaments d'objectes allunyats, les aparicions lluminoses, les mans que pessiguen o acaricien. “Aquests fenòmens existeixen realment i no m'és possible dubtar-ho. És inversemblant però és així i és impossible negar-ho “, va escriure el descobridor de la radioactivitat cinc dies abans de la seva mort en un accident esdevingut el 19 d'abril de 1906.
El neuropsiquiatre i hipnòleg alemany Albert von Schrenck-Notzing va il·lustrar amb fotografies de la mèdium Marthe Béraud, àlies Eva C., el seu tractat sobre la materialització publicat el 1914. Va arribar a plasmar en imatges les “ideoplàsties”, com les anomenava. Eren concrecions visibles de formes antropomorfes, d'animals i objectes materials provocades per la ment en un estat pròxim al trànsit artístic. Compartia la convicció que aquestes aparicions tenien la força d'obres d'art amb el seu amic, el pintor simbolista suís Albert von Keller. Les experiències van inspirar obres de Paul Klee, molt atret per les pràctiques i creences esotèriques.

dimarts, 6 de desembre de 2011

Absolt un home que encaixava amb la descripció que una vident va donar en presència de la Guàrdia Civil

Ets el sospitós d’assassinar la teva esposa. Aquesta és l’etiqueta que ha portat durant onze anys en Joan Milán. Més d’una dècada, fins que ara una jutgessa de Manresa ha dictaminat que no hi ha proves, ni mòbil ni res en què recolzar aquesta tesi, i l’ha exonerat de tots els càrrecs.
Les recerques han estat singulars des de l’inici. El 27 de març del 2000, Josefina Serrán va aparèixer degollada al seu domicili de Castellbell i el Vilar. A l’habitació del pis superior descansava la seva filla, que tenia 18 mesos d’edat. Fins que va arribar la comissió judicial per aixecar el cadàver, més de deu persones van contaminar l’escena del crim. Ni tan sols es va poder dictaminar del cert el moment de la defunció.
Dos mesos després de l’assassinat, el 27 de maig del 2000, una vident va donar la versió dels fets en una sessió a la qual van assistir la família de la difunta i dos agents de la Guàrdia Civil que participaven en les investigacions. La mèdium va declarar al jutjat que la descripció de l’assassí que va veure era la següent: un home entre 30 i 35 anys, amb cabells curts, del poble però que treballava en una altra població. Molts van interpretar que aquesta imatge encaixava amb l’espòs, i així es donava el tret de sortida als recels
Dos anys després, la Guàrdia Civil va detenir el vidu, suposat culpable. Va ser pel maig del 2002. Va estar en presó provisional fins que a l’estiu l’audiència de Barcelona en va decretar la llibertat sota fiança. Fa uns dies, la jutgessa de Manresa, onze anys després del crim i al cap de nou d’haver estat arrestat, va convocar la vista que preveu la llei del Jurat, per concloure la investigació i decidir si l’assumpte anava o no a judici. Després de sentir l'advocat defensor d'en Milán i el fiscal va decidir arxivar la causa i exonerar l’acusat, perquè no hi havia cap mòbil per al crim, ni proves objectives per incriminar el vidu.
En la interlocutòria s’indica que no hi ha arma. Tampoc no es va determinar l’hora de la mort de na Josefina Serrán. Va passar el 27 de març del 2000, però hi ha una dada que ha resultat essencial. A un quart i cinc de deu del matí, na Josefina va trucar a la seva empresa perquè tenia un atac de ronyó. La telefonista, que la coneixia bé, va posar l’altaveu i va parlar amb ella, juntament amb una altra treballadora que era al costat. Totes dues han declarat tres vegades al jutjat instructor que a l’altre costat del telèfon hi havia na Josefina. I està demostrat que a un quart i cinc de deu del matí del 27 de març del 2000 en Joan Milán era a la seva feina. Podia ser a dos llocs alhora?.
Durant onze anys, en Joan Milán ha estat acusat injustament de matar la seva esposa. Durant el procés va passar de perjudicat a sospitós, va ingressar a la presó, la seva casa va patir pintades intimidatòries, va rebre amenaces, es van repartir pasquins en contra seu i va haver d’anar-se’n a viure a un altre lloc, junt amb la seva filla, que llavors tenia 18 mesos. Onze anys que són un mirall trencat per a en Milán i la seva filla, i que ara hauran de reparar.
La Justícia i la gent fa fàstic.

Basat en l'article de Santiago Tarín 'Onze anys sota sospita' de La Vanguardia

diumenge, 20 de novembre de 2011

Va ser la maledicció de Tutankamon un ritu satànic d'Aleister Crowley?

Darrere de les misterioses morts lligades a l'obertura de la tomba de Tutankamon ocorregudes en la dècada de 1920 a Londres, podria trobar-se la venjança intel•lectual de "la Gran Bèstia".
Una de les fites arqueològics més fascinants del segle XX va ser l'obertura de la tomba de Tutankamon el 1922 per part d'un grup d'egiptòlegs anglesos comandats per Howard Carter. I més enllà de l'atractiu simbolisme per la fastuositat funerària que envoltava el jove faraó, el fet va quedar imprès en la imaginària col•lectiva per les misterioses morts sobrevingudes pocs després del descobriment en tots els involucrats. Es va parlar llavors de l'anomenada "maledicció de Tutankamon", segons la qual tots els que hagin violat el repòs últim del faraó moririen d'una mort terrible.
I encara que per explicar aquests decessos es van invocar fongs, mosquits i altres causes més o menys racionals i científiques, ara un investigador anglès proposa que les morts de Carter, Lord Carnarvon i altres, podrien considerar més aviat assassinats, l'autor seria ni més ni menys que "la Gran Bèstia ", Aleister Crowley.
D'acord amb Mark Beynon, almenys sis d'aquestes morts associades a la maledicció dels faraons -les ocorregudes a Londres- haurien format part d'un ritual satànic presidit per Crowley, a qui Beynon assenyala -després d'indagar en els seus diaris, els llibres i els informes d'investigació de les morts- com l'autor intel•lectual d'aquestes: Crowley un imitador obsessionat amb la figura i la tasca de Jack l'Esbudellador.
Beyne assegura que els motius d'aquest, que per a alguns va ser l'últim gran mag occidental, estarien relacionats amb la mitologia personal i la filosofia que Crowley va elaborar prenent diversos elements de l'antiga religió egípcia. Atès que es creia a si mateix el profeta d'una nova era de llibertat personal -dominada per Horus, el déu-falcó del panteó egipci-, Crowley probablement va considerar el projecte arqueològic de Carter com un sacrilegi i va buscar venjança, afirma Beyne.
El llibre on exposa això es titula London 's Curse: Murder, Black Magic and Tutankhamun in the 1920s West End, ha estat recentment publicat per The History Press.

dimarts, 8 de novembre de 2011

La Casa Blanca nega tenir constància oficial de vida extraterrestre

La Casa Blanca ha assegurat que no compta amb evidències d'existència de vida extraterrestre.
Així ha respòs el govern de Barack Obama a les milers de preguntes en aquest sentit arribades al lloc d’internet de la Presidència.
Almenys 5.000 persones van signar una petició perquè el govern faci públic les proves de les quals disposa de l'existència de vida extraterrestre. D’altres 12.000 es van sumar a la petició que s'expressés el coneixement de la presència formal d'extraterrestres entre els humans.
El responsable de Política científica i tecnològica de la Casa Blanca, Phil Larson, ha respòs per escrit que no hi ha evidències de vida fora de la Terra ni que hi hagi contactat amb cap ésser humà.
"A més, no hi ha informació creïble que suggereixi l'existència d'éssers ocults a l'ull públic".

dijous, 3 de novembre de 2011

150 anys parlant amb els esperits

Considerat en el seu moment com una resposta racional a l'existència de Déu, l'espiritisme compleix 150 anys a Catalunya.

Actualment, la festa de Tots Sants està sent substituïda pel Halloween anglosaxó. Fa un segle i mig, una altra innovació dels Estats Units va aterrar a casa nostra per aquestes mateixes dates. L'any 1848, a l'Estat de Nova York les famoses germanes Fox havien dit que es podien comunicar amb les ànimes dels morts; la nova ideologia era batejada amb el nom de Modern Spiritualism o Espiritisme. Al cap de pocs anys, les autoritats eclesiàstiques de Barcelona van cremar en una foguera pública més de 300 llibres d'aquesta matèria. Paradoxalment, aquell incendi va provocar que molts barcelonins sentissin a parlar per primera vegada de l'espiritisme. I fins a la fi de la Guerra Civil, la ciutat es convertiria en una de les seves capitals.

Vius i desencarnats
Segons les estadístiques, a Catalunya més d'un 10% de la població creu en la possibilitat de comunicar-se amb les ànimes dels difunts; una creença que puja fins gairebé la meitat si preguntem per la creença en una vida després de la mort. A aquesta esperança pòstuma alguns l'anomenen espiritisme, mentre afirmen que en morir tots ens transformem en esperits desencarnats. Malgrat la força d'aquesta idea, els espiritistes representen una minoria inapreciable en la nostra societat.
Segons David Santamaría, president del Centre Barcelonès de Cultura Espirita, l'agrupació disposa d'un petit soterrani en una travessia del carrer de Cartagena; amb prou feines, dues sales, una taula, unes quantes cadires i unes lleixes amb llibres. No obren cada dia; no són prou per a tanta activitat, tothom treballa. Quan es reuneixen és per debatre sobre un tema o comentar una lectura; i de tant en tant organitzen actes públics per fer-se conèixer. Segons Santamaría: "Només les sessions de mèdium són treballs privats, que es fan en família o en grups d'amics; la resta és públic. L'eix és la figura del mèdium, malgrat que hi ha comunitats que li donen més importància que altres. Tenim mala reputació per culpa dels vidents de pagament, per a qui això és una simple font d'ingressos. Però nosaltres no parlem amb els morts sinó amb els esperits. Nosaltres creiem que tothom és un mèdium. I ni tan sols això és la part fonamental de les nostres idees, sinó el creixement moral i filosòfic. No tenim dogmes de fe; si la ciència ens demostra que estem equivocats, ho acceptarem".
En termes molt similars, Ana Vázquez, membre del Centre Espiritista Amalia Domingo Soler —situat en un petit local que els cedeixen uns dies a la setmana al carrer Pavia de Barcelona—, defensa que l'espiritisme és l'estudi de l'ordre natural, basat en tres grans aspectes: l'apartat filosòfic, el moral i la fenomenologia mediúmnica. "El que fa l'espiritisme és ensenyar a controlar aquest fenomen i fer que ens serveix-hi per créixer com a persones, i per ajudar els esperits desencarnats que senten dolor per deixar la matèria". Vázquez aclareix: "En les nostres reunions ens dediquem a aprofundir en la doctrina, mitjançant la lectura i el comentari dels anomenats Cinc Llibres de la Codificació, escrits pel mestre Allan Kardec".


Una foguera a la Ciutadella
 Allan Kardec era el pseudònim del pedagog francès Hippolyte Léon Denizard Rivail, que, durant la primera meitat del segle XIX, va recopilar i codificar les comunicacions de diversos mèdiums de l'època. Gràcies als seus llibres van aparèixer els pioners de l'espiritisme a Barcelona; gràcies a Kardec i a un grup heterogeni format per un llibreter, un notari, un capità de la marina i un arquebisbe amb males puces.
Tot comença l'any 1861. En aquell moment, Maurice Lachâtre és propietari d'una llibreria al número 1 de la plaça Reial. Viu exiliat a Barcelona per haver publicat Les mystères du Peuple, d'Eugène Sue, i acaba d'encarregar una sèrie de llibres de Kardec —llavors a França un autèntic best-seller—, pel seu negoci barceloní. Els volums arriben sense novetat a la duana, però l'arquebisbe Antoni Palau i Termes els confisca i decideix obrir un procés inquisitorial amb ells, a l'esplanada de la Ciutadella. El 9 d'octubre d'aquell any, tres nois treuen 300 llibres d'unes caixes. I enmig dels crits i les protestes dels espectadors, els llencen a la foguera. A part dels llibres de Kardec, cremen una sonata dictada per l'esperit de Mozart, o l'Histoire de Jeanne d'Arc, dictada per ella mateixa des del més enllà.
L'acte resulta fundacional, ja que molta gent que no havia sentit mai a parlar de l'espiritisme s'acosta a la pira i en guarda devotament les cendres. Una part d'aquestes restes seran enviades a Allan Kardec a París, on seran destruïdes pels nazis el 1940. Entre els indignats per aquell foc hi havia el notari José María Fernández Colavida i el capità Ramón Lagier. Colavida serà el primer traductor de Kardec, el fundador de La revista espiritista i el marit d'Ana Campos, una de les primeres mèdiums catalanes. Lagier duria des de Marsella —a bord del seu vaixell—, tots els llibres i publicacions que necessitessin a partir de llavors els espiritistes catalans.

L'altra exposició del 88
L'impacte de l'espiritisme és immediat; durant la segona meitat del segle XIX les iniciatives es multipliquen. El vescomte Antoni Torres Solanot funda el Centro Barcelonés de Estudios Psicológicos, que amb la Federació Espiritista del Vallès formaran la Federació Espiritista de Catalunya. Lliurepensadors, mestres i metges són els principals focus de captació de la nova doctrina. Els espiritistes aviat es posicionen a favor de la Primera República, que portarà al Parlament un projecte de llei per incloure l'espiritisme en els programes d'estudi de les escoles. Aquest brogir d'activitat esclata en l'organització del Primer Congrés Espiritista Internacional, coincidint amb la famosa Exposició Universal de 1888. Entre el 8 i el 13 de setembre, al Salón Eslava —a la ronda de Sant Pere, número 8—, se celebren les sessions d'un congrés que planteja la futura creació de la Federació Internacional Espiritista. Hi assisteixen representants de tot Europa i Amèrica, que fixen les bases de la nova doctrina, definida com "una ciència positiva i experimental". Moltes de les intervencions ja parlen del frau dels mèdiums de pagament, que cobren per parlar amb els morts. Enfront d'això, els espiritistes fan una defensa de la lògica i de la raó. Poc després —l'any 1890—, 7.000 espiritistes es manifestaven a la Ciutadella, en el mateix lloc on havia cremat la foguera de 1861.
Josep Brunet i Serra és el gerent del patronat de la Biblioteca Arús, centre del passeig de Sant Joan que està especialitzat en el moviment obrer, l'esperantisme i la maçoneria; i és on es guarda una part prou important de la memòria espiritista: "L'espiritisme va tenir molt d'èxit a casa nostra, però la Guerra Civil en va esborrar tot rastre. Aquí guardem prop de 200 volums, agrupats en un apartat propi al primer pis. Fa uns cinc anys vam rebre el fons Pigrau de llibres espiritistes; i l'estiu passat la col.lecció Proubasta, integrada per llibres i objectes relacionats amb Sherlock Holmes, el personatge literari d'Arthur Conan Doyle que va ser espiritista i va escriure sobre el tema. Tanmateix, l'interès actual per aquest tema és molt petit; hi ha pocs estudiosos que vinguin a consultar aquests llibres".

Revolució i espiritisme
L'espiritisme català va tenir una especificitat pròpia, que fins ara no sembla haver interessat gaire els historiadors. Si inicialment va prevaldre el mateix model que es donava a Espanya —on l'espiritisme era propi d'aristòcrates i burgesos amb idees lliberals—, a Catalunya aquesta idea va tenir molt de ressò entre les classes populars.
Aquí es va difondre principalment als ateneus obrers; la mateixa figura d'Amalia Domingo Soler n'és un bon exemple. Nascuda a Sevilla i d'origen humil, aquesta escriptora i poeta es va traslladar l'any 1876 a Barcelona, cercant remei a una ceguesa progressiva. Afillada per una família treballadora del barri de Gràcia, aquí va desenvolupar el seu talent com a oradora i polemista, i es va fer conèixer amb un recull de poemes escrits en estat de trànsit. Va ser directora de la revista La Luz del Porvenir; i una de les fundadores de la Societat Autònoma de Dones, la primera organització feminista a Catalunya. De sobte, l'espiritisme deixava de ser una creença burgesa, per convertir-se en una força de transformació social que va anar de la mà amb d'altres col.lectius com l'anarquisme, el pacifisme o el naturisme.
Potser un dels pocs professionals que ha escollit aquesta metamorfosi com a objecte d'estudi és l'historiador Gerard Horta, autor dels llibres De la mística a les barricades (Ed. Proa, 2001) i Cos i revolució (Ed. 1984, 2004), on analitza les relacions de l'espiritisme amb el moviment llibertari català. Segons el senyor Horta: "La historiografia marxista no ha entès com una pràctica corporal com la mediumnitat —de caire totalment irracional—, va ser capaç d'articular una teoria emancipadora basada en l'igualitarisme. Aquesta doctrina va associada al creixement industrial i a l'aparició del moviment obrer. Als centres espiritistes s'hi anava per aprendre a llegir i escriure; sense poder llegir no es podia practicar. Els espiritistes van ser clau en molts moviments renovadors, com el cooperativisme o l'escola lliure. Van ser els primers a parlar de l'ensenyament públic, gratuït i mixt. Com els anarquistes, ells també entenien la revolució com una necessitat".
Al barri de Sants, un dels feus de l'anarcosindicalisme, l'aparició de sanadors populars és paral.lela a la difusió de la nova doctrina, com el centre espiritista que va obrir el famós Nicasi Maria Unceti —el curandero de Sants—, al carrer de Miguel Ángel. A l'altra barriada de tradició espiritista —Gràcia—, l'escriptor Joan Perucho recordava en una entrevista les visites que feia una mèdium local a la botiga dels seus pares. A Barcelona no només va existir aquesta relació, sinó que va aparèixer un corrent autòcton, conegut com a espiritisme filosòfic. Editaven la revista La Cabaña i seguien Pedro Vallejo Garnica, més conegut com "El jesuita blanco" o "Pedro continuador de la obra de Jesús". Aquesta segona branca va tenir molt d'èxit just abans de la Guerra Civil, però, com la resta, va patir una repressió ferotge per part del franquisme.

Una llarga foscor
L'any 1929, l'escriptor Joan Sales explicava que diversos membres del Partit Comunista Català feien sessions espiritistes després de les reunions, on s'invocava l'esperit de Francesc Lairet. I Frederica Montseny escrivia que el vincle entre anarquistes i espiritistes ja venia de lluny. Durant la Segona República, l'espiritisme va conèixer una època daurada. Gràcies a això, l'any 1934 se celebrava —novament a Barcelona— el Cinquè Congrés Espiritista Internacional, aquesta vegada al Palau de les Projeccions de Montjuïc. Per fer-se una idea del prestigi que llavors tenia aquest col.lectiu, cal tenir present que l'alcalde Carles Pi i Sunyer va presidir la inauguració, i que el president Lluís Companys hi va enviar una representació oficial de la Generalitat. Però, poc temps després, la Guerra Civil va esclatar.
L'espiritisme va ser una de les ideologies que va perdre la guerra, malgrat que no se'n parli mai. Molts dels seus caps visibles van ser afusellats per les noves autoritats; es va declarar il.legal la Federació Espiritista Espanyola; i el president del congrés de 1934 —Eduardo Anaya—, va acabar tancat a la presó. Amb l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona, s'espolien les seves biblioteques i s'envia tot a l'arxiu de Salamanca. L'espiritisme és catalogat com una idea que atenta contra la fe catòlica, convertida així en una de les obsessions repressores del bisbe Gregorio Modrego.
Malgrat la persecució, el metge Gabriel Cid descrivia en les seves memòries que a molts barris, en els moments més durs de la postguerra, encara hi havia famílies que practicaven l'espiritisme d'amagat. I queden testimonis que a la presó Model va funcionar un grup espiritista, portat per presos anarquistes. El llarg túnel no va acabar fins el 1977, amb la celebració del primer acte públic espiritista a Barcelona des de 1939. El 1981 es legalitzava el primer grup espiritista i, poc després, es refundava la Federació Espiritista Espanyola. De llavors ençà, la poca atenció dels mitjans de comunicació ha fet que l'espiritisme segueix-hi sent un misteri per a l'opinió pública.
Com afirma el sociòleg Jordi Puig Martín, que va elaborar un estudi sobre els centres espiritistes a Catalunya: "Es podria dir que és una creença religiosa o filosòfica, amb un cos doctrinal, organitzada col.lectivament i amb unes pràctiques comunes. A Catalunya hi ha uns vuit grups, un parell dels quals no està federat; i després un reguitzell de petites comunitats de practicants, que fan sessions en família o que es reuneixen ocasionalment en domicilis privats. Grups molt petits, algun dels quals sobreviu gràcies a la immigració, sobretot del Brasil. Allí l'espiritisme és una religió acceptada i majoritària, que disposa de temples, hospitals i escoles pròpies, i on s'estudia en moltes universitats. En el nostre país, aquests grups organitzen cada dos anys un congrés al CCCB —l'últim va ser l'any passat—, on tenen lloc debats i conferències, i on es poden trobar botigues de productes i de llibres". Afegeix Puig: "En contra del que se sol pensar, no hi ha cap secretisme; no tenen res a veure amb les ciències ocultes, que només han servit per desprestigiar-los". Com ja advertia Amalia Domingo: "Els falsos mèdiums són els enemics més terribles que té l'espiritisme, fent que caigui sobre nosaltres el ridícul. I el ridícul és l'arma més poderosa coneguda per destruir tot el que existeix".

Cinc claus per entendre l'espiritisme
L'espiritisme viu envoltat de tòpics i mitges veritats. Per això, cal recordar una sèrie de premisses per acostar-s'hi:

1. L'espiritisme creu en la pervivència i la posterior reencarnació de l'esperit humà després de la mort, idea que s'utilitza per parlar d'un funcionament racional de la vida.
2. La figura clau és el mèdium, interlocutor entre el món dels vius i el dels morts.
3. L'espiritisme no té res a veure amb el moviment de gots, ni amb el joc de la ouija; els seus seguidors consideren aquestes pràctiques una moda perillosa.
4. Aquesta doctrina és definida com un sistema filosòfic i moral, en el qual poden estar tant els creients en Déu com els ateus.
5. Neguen qualsevol vinculació amb les ciències ocultes i la màgia; ans al contrari, els seus centres són oberts a tothom i els seus llibres estan a l'abast de qui els vulgui llegir.

Devocions populars
Si hi ha un lloc idoni per apropar-se a l'espiritisme és un cementiri, i més en aquestes dates. En les necròpolis barcelonines es poden visitar les tombes de molts esperits desencarnats, que, més enllà de la mort, encara segueixen atraient curiosos i creients de tota mena. Potser la concentració més gran es troba en el recinte protestant del cementiri de Montjuïc, on hi ha enterrats molts personatges clau d'aquesta doctrina a Catalunya; com la famosa Amalia Domingo Soler i José María Fernández Colavida. Una mostra de l'èxit d'aquestes creences a Catalunya és que sobreviu la devoció popular cap a personatges com Francesc Canals, el Santet del cementiri de Poblenou (un treballador dels magatzems El Siglo que va morir fa més de 100 anys, i al qual s'atribueixen diversos miracles). O cap a Francesc Pla, un frare mort l'any 1918, que reposa al també cementiri barceloní de Sant Andreu.

Xavier Theros, Quadern, El País.

dimecres, 12 d’octubre de 2011

Quan els escèptics tenen raó: els caçadors de ietis haurien de ser més científics



Imatge capturada per Eric Shipton l'any 1951 mentre escalava l'Everest i atribuïda a la possible petjada d'un ieti.


Una queixa comuna entre els criptozoòlegs és que la ciència convencional no pren seriosament la seva feina i que les etiquetes de forma inadequada com pseudociència. Els tripijocs que estant passant actualment a Rússia són un bon exemple de per què succeeix això. Allà reunits, com els titulars de tot el món han proclamat, hi ha un grup d'entusiastes del monstre, units per investigar un augment en els albiraments a Rússia del ieti, o abominable home de les neus. Alguns dels participants en la recerca inclouen un ex boxejador rus es va convertir en polític, una dona americana que declara que una família bigfoot viu en la seva propietat rural, així com un científic intrèpid o dos. També sembla ser una tendència política fer servir aquest tipus de propaganda per impulsar el turisme a la seva part del món. I aquí radica el problema.
Una de les coses del projecte del monstre a Rússia il·lumina és la diferència entre ciència i pseudociència: entre la ciència veritable i falsa, entre els científics professionals i investigadors aficionats. La ciència investiga a fons durant llargs períodes, amb controls i doble controls per assegurar-se que pot demostrar les seves troballes. Charles Darwin - que era essencialment un aficionat – va esperar dècades abans de publicar el seu treball sobre l’evolució per estar segur que podria donar suport el seu argument. Aquests exemples són legió. La ciència busca l'evidència abans dels titulars (encara que de tant en tant els científics han caigut presa dels primers informes massa entusiastes abans d'haver establert la base del seu treball - recorden la fusió freda?).
Els projectes de caça de monstres no són res de nou a Rússia. Hi ha una robusta història d’anar a la recerca de almas i almasti. Aquests cosins més petits del ieti son coneguts en el folklore rus. Van ser buscats al segle 20 per els estudiosos de Mongòlia Badzar Baradiin i Tsyben Žamcarano, més tard per Yöngsiyebü Rinčen. El 1958 el govern soviètic va organitzar una "comissió de l’home de les neus", que al seu torn va patrocinar una expedició a les muntanyes del Pamir per al seguiment dels albiraments de les criatures a la zona. Més tard, els acadèmics, com l'historiador Boris Porshnev i el metge Koffman Marie-Jeanne es va convertir en el venerats pares de la caça de monstres russos . La seva progènie, Dmitri Bayanov, Bourtsev Igor i altres continuen amb la tradició.
Tot i els pessimistes, el concepte bàsic de la criptozoología no és pseudocientífica. Animals desconeguts són trobats regularment per biòlegs i zoòlegs, i hi ha una llarga història d'erudits compromesos amb el concepte de criatures monstruoses, també. D'Aristòtil a Plini a Linneo, Richard Owen i Darwin, els naturalistes han investigat els monstres i encara ho fan. Darwin pensava que podria ser capaç de fer llum sobre qüestions sobre la generació i la transmutació. A favor dels criptozoòlegs està el fet que les criatures com el ieti o Peu Gran tenen una major plausibilitat teòrica evolutiva que, per exemple, els homes llop o el diable de Jersey.
No hi ha cap problema amb la recerca de monstres, el problema és com fer-ho. Aquest és el tema de la discòrdia a Rússia. Es necessiten proves. Afirmacions, afirmacions i titulars no són suficients. Vagues trossets de pell i estranyes empremtes trobats en una cova com a truc publicitari no constitueixen una prova. Els partidaris de disseny intel·ligent creacionista intenten fer el mateix. Ells es volen saltar tot l'esforç quotidià que es dedica a la ciència i saltar directament al punt en que les seves idees són acceptades.
Hi ha una sèrie de criptozoòlegs que treballen diligentment en ser pròpiament científics. Ells fan la seva feina amb intel·ligència i energia. La seva majoria són aficionats, que encarnen l'essència de l'activitat científica: la recerca del desconegut. Ells, però, solen veure soscavada la seva activitat pels seus germans, menys acadèmics. Aquesta situació indica que més que la ciència dominant són sovint els propis criptozoòlegs els que perjudiquen la disciplina.
Si el Ieti o Peu Gran o qualsevol dels seus parents existeix, algun dia es trobarà, i probablement per un aficionat i no un científic professional. Si aquest dia arriba a tots nosaltres els escèptics haurem de reconsiderar les nostres posicions. Fins llavors, si els criptozoòlegs volen ser considerats seriosament pels científics, necessiten comportar-se més com els científics i menys com pregoners del carnaval. Mantenir el circ al mínim fins que realment es tingui un ieti que mostrar al món, llavors vindrà el respecte.

Brian Regal, The Guardian

dilluns, 10 d’octubre de 2011

Proves de l'existència del Ieti a Sibèria?... o simple publicitat turística

La immensa tundra siberiana té misteris indicibles, des de antigues instal•lacions nuclears secretes a presumptes llocs de caiguda d’OVNIs.
Ara, un equip de científics diuen que estan un "95 %" segurs que l’extensió hivernal de Rússia és la llar del mític ieti, conegut com l'abominable home de les neus.
Més d'una dotzena de científics i entusiastes de ieti van volar en avió des del Canadà, Estònia, Suècia i els EUA per a l'intercanvi de resultats amb els seus homòlegs russos en una conferència d'un dia de durada a la ciutat de Tashtagol, a uns 2.000 quilòmetres a l'est de Moscou, a la regió de Kemerovo. La gent de la zona ha informat d'un augment en els albiraments de la criatura als últims anys.
Una expedició de dos dies a la regió de la cova d’Azassky i del pic Karatag durant el cap de setmana "va reunir proves irrefutables" de l'existència allí del ieti, segons va afirmar en un comunicat el govern de Kemerovo. "En un dels rastres detectats, el científic rus Anatoly Fokin va trobar diversos pèls que podrien pertànyer al ieti", va afegir. Els científics també van trobar empremtes, un llit i diverses d’altres senyals.
"Els participants de la conferència van arribar a la conclusió que els objectes trobats donen un 95% evidencia que habita l’"home de les neu" en el territori de la regió de Kemerovo," va dir el comunicat.
"Sé que hi és - els veig cada dia", va dir una de les participants en la conferència, Robin Lynn, per telèfon des de Kemerovo. Ella va explicar que té una família de 10 éssers com el ieti que viuen a la seva comarca als EUA, a l'estat de Michigan.
S’han trobat presumptament proves de l’existència del ieti a l'Himàlaia i a Amèrica del Nord, on és conegut com Sasquatch o el Bigfoot. John Binderangel, un biòleg canadenc especialitzat en la vida salvatge que ha estat estudiant el ieti des de fa 30 anys, va dir que l'expedició a Sibèria ofereix una prova més de l'existència de la bèstia.
"Ens van ensenyar algunes branques de salze retorçades, uns senyals que són una prova contundent de l’existència d’aquest homínid", va dir. "Hi havia també alguns rastres, però no estem molt segurs de què fer amb ells." Alguns dels participants de la conferència van demanar la posada en marxa d'una campanya per "elaborar una relació més seriosa [cap al ieti] a la societat i els mitjans de comunicació", va declarar el govern de Kemerovo. També van proposar l'obertura d'un centre d'investigació universitari.
El govern de Kemerovo ha organitzat una sèrie de maniobres encaminades a impulsar la reputació de la regió com un centre del ieti.
El mes passat, es va donar la benvinguda a l'excampió mundial de boxa Nikolai Valuev que va participar en la recerca del ieti. La "Bèstia de l'Est" de 7 peus (2,10 cm), segons la informació, no va tenir èxit en la seva cacera.

Miriam Elder , The Guardian

dijous, 6 d’octubre de 2011

Descobrint Fassman



La seua vida va girar entorn del mentalisme i, encara que no va estar exempt de polèmica, van ser més els que van seguir Fassman, l’hipnotitzador de Sort, que els que el van criticar. El pròxim 30 d’abril es compleixen cent anys del seu naixement i la família vol homenatjar-lo per recuperar la seua figura i traient a la llum el seu costat més desconegut. Especialment la seua filla, que acaba de publicar una biografia en què revela la personalitat de Fassman. Una figura plena de voluntat, amb una vida intensa i plena de fama. * El pròxim 30 d’abril es compleixen cent anys del naixement de José Mir Rocafort, el reconegut mentalista i hipnotitzador de Sort que va arribar a congregar multituds als seus espectacles i que va passejar els seus poders per mig món.


Els inicis d’una gran carrera

La primera presa de contacte de Fassman amb el mentalisme va ser als nou anys, quan va descobrir a les golfes de casa uns llibres relacionats amb el tema. No va ser fins als disset quan va pujar a un escenari.
 Uns llibres sobre magnetisme i suggestió li van obrir els ulls. Els va descobrir a les golfes de casa seua, a Sort, quan només tenia nou anys i, sense voler-ho ni saber-ho, van acabar convertint-se en el tresor que va marcar la resta de la seua vida. La vida de José Mir Rocafort, el gran Fassman, el mentalista, hipnotitzador, psicòleg i parapsicòleg nascut al Pallars Sobirà que amb nou anys ja hipnotitzava els veïns de la seua localitat natal. Una gran figura, professional alhora que polèmica i desconeguda, que la seua família i amics, especialment la seua filla Maria, s’han proposat recuperar i desempolsegar amb motiu del primer centenari del seu naixement, que es complirà el pròxim 30 d’abril. L’objectiu, entre altres, de la biografia que ella mateixa ha escrit sobre el seu pare no és sinó deixar al descobert el mite i el personatge, però també la persona.
Una persona que justament cent anys abans d’aquesta data naixia en ple Pirineu lleidatà. I ja va nàixer mentalista i hipnotitzador, diuen, encara que no va ser fins als 17 anys quan va començar a actuar als cafès de Barcelona, on va demostrar els eus dots amb la mnemoctècnia, el càlcul mental ràpid o la hipnosi. No obstant, va ser la casualitat la que el va portar a la fama. «El meu pare treballava en una barberia. Un dia va decidir hipnotitzar-ne els clients i els va fer creure que hi havia un incendi i tots van començar a tirar aigua contra l’aparador fins que els va despertar», recorda la seua filla. Curiosament, entre els clients hi havia un agent teatral, gràcies al qual va aconseguir el seu primer contracte professional en un circ ambulant per tot Catalunya. No obstant, l’ambició del mateix Fassman el va portar més enllà. Primer a Perpinyà i després a París, encara que aviat, concretament el 1927, va tornar a Barcelona, on l’esperaven gires pels cafès que l’havien vist crèixer com a professional. Després, i ja amb un espectacle individual, vindrien el circ Price de Madrid i les gires teatrals per Espanya i Portugal, en què el seu poder de convocatòria no deixava lloc a dubtes. «Expliquen que la cua per veure’l actuar al Coliseum de Barcelona el 1945 donava tota la volta a l’illa de cases», assegura Maria Mir.
I és que, sens dubte, estaven davant d’un geni i un mite, això sí, que nova estar exempt de polèmica. Malgrat els problemes amb l’Esglèsia, que el definien com a satànic, o amb els metges, que l’acusaven d’intrusisme, la seua fama no deixava de créixer. I més des que va incorporar a l’espectacle Deyka, la seua dona. Va ser llavors quan el mentalisme de Fassman va donar la volta al món amb una gira nord-americana que, lluny de durar uns quants mesos previstos, es va allargar durant tres anys, entre el 1948 i el 1951. Cuba, l’Argentina o Veneçuela van ser en aquella època testimonis dels seus poders, especialment aquest últim. «Allà va conèixer el president de la Junta Militar, per al qual havia d’actuar. Però el meu pare va tindre una indisposició i li va enviar un telegrama. L’endemà el van assassinar i sempre es va dir que en aquesta carta el meu pare l’advertia que estava en perill», recorda Maria.
Més de 35 anys sobre els escenaris van ser suficients per a Fassman, que el 1962 es va retirar. És llavors quan es dedica en cos i ànima a la psicologia i obre a Barcelona l’Institut Parapsicològic Fassman, on va impartir classes de dinàmica mental i superació personal basades en tècniques d’autohipnosi. «La seua entrega absoluta a pacients i alumnes el va fer treballar fins a dos mesos abans de la seua mort, el 1991, quan el càncer ja no el deixava ni caminar», explica la seua filla. En el record del Pallars Sobirà queda ara, a més de la seua memòria, la Casa Fassman, que va ser durant molts anys la seua «font d’energia» i on, a partir del pròxim 26 d’abril, descansaran les seues cendres per sempre. «Sentia absoluta passió per Sort i el Pallars», conclou Maria.

ENTREVISTA – Maria Mir, filla de Fassman i autora de Fassman, la biografía. El poder de la voluntad

«El meu pare tenia més coses a dir a la vida»

Què la va moure a escriure una biografia del seu pare?
Fa temps, l’Alcalde de Sort em va dir en un acte públic que si no escrivia un llibre sobre el meu pare, amb el temps Fassman seria només una llegenda local perquè ningú més el recordaria. Vaig pensar que no s’ho mereixia perquè va ser una persona molt important.

Què podem trobar en aquest llibre, a més d’un relat sobre la vida de Fassman?
No és només una biografia per a aficionats al mentalisme o la parapsicologia, perquè el personatge, el meu pare, tenia més coses per explicar a la vida. I això és el que el fa un cas extraordinari per a psicòlegs, psiquiatres o neuròlegs.

A què es refereix?
Que era una persona amb una gran força de voluntat que va trencar amb tots els designis del destí. D’ell la gent ha d’aprendre que és possible superar qualsevol circumstància adversa per aconseguir el que et proposes.

Què opina de la polèmica que va envoltar la figura de Fassman al llarg de tota la seua vida?
La polèmica sempre ha perseguit els mentalistes, i especialment el meu pare. La gent ha de saber que són professionals que entretenen i que tenen una agilitat mental i una capacitat especial per convèncer.


FITXA PERSONAL

Nom: José Mir Rocafort
Naixement: 30 d’abril del 1909 a Sort
Mort: 22 de juny del 1991 a Barcelona
Professió: mentalista, hipnotitzador, psicòleg i parapsicòleg
José Mir Rocafort va nàixer a Sort el 1909. L’endemà de nàixer va ser separat de la seua família i traslladat a un molí de Soriguera, on va viure fins als cinc anys. Amb nou va descobrir uns llibres a les golfes que el van iniciar en el mentalisme. A l’últim curs de batxillerat es va traslladar a Barcelona, on va començar a fer actuacions espontànies que el van portar fins a París. Va tornar a Espanya a finals del 1927 i setze anys després el va contractar el circ Price de Madrid. El 1948 va iniciar la primera gira americana i catorze anys després es va retirar dels escenaris per dedicar-se a la parapsicologia fins tres mesos abans de la seua mort. Va morir a Barcelona el 1991.

Rebeca Río, SEGRE,  19 d’abril del 2009

Una pel·licula documental sobre Fassman


Sebastià D’Arbó ha rodat una pel·lícula sobre famós mentalista Fassman. La pel·licula ha tingut un cost de 100.000 euros i desgraciadament no està rodada en català. El Sr. D’Arbó després s’omplirà la boca de catalanisme, però en realitat és dels que pensa que la pela és la pela.
L’estrena de la pel·lícula es produirà el dia 15 d’octubre en el Festival de Cinema Fantàstic de Sitges, a les 16 hores dins de la secció Brigaddom. Sebastià D’Arbó estarà present i intervindrà en el col·loqui posterior a la projecció
Sinopsi: Recorregut per la vida del professor Fassman i de la seva professió d’hipnotitzador. Va sortir del seu poble de Sort, va començar a treballar en el món del circ, va passar per diversos espectacles teatrals i va intervenir en cinema i televisió. En la seva maduresa va fundar un institut per al desenvolupament de les capacitats mentals de l’ésser humà.

dimecres, 28 de setembre de 2011

Desenterren a Itàlia les restes d'una bruixa de fa 800 anys

Un grup d'arqueòlegs va descobrir a Piombino prop de Lucca, a la cèntrica regió italiana de Toscana, l'esquelet d'una suposada bruixa de 800 anys que havia estat enterrat amb set claus a la seva mandíbula.
Les restes de la dona es trobaven sense sudari, ni urna. Més claus es van trobar al seu voltant, molt probablement perquè van ser incrustats a la seva roba.
Els investigadors assenyalen que la presència de reblons estaria relaciona amb la creença que impedirien que la dona pogués ressuscitar.
Citat pel diari britànic The Daily Mail, l'arqueòleg Alfonso Forgione de la Universitat de L'Aquila, que encapçala l'equip d'investigació, ha assenyalat que "és un descobriment molt inusual i, al mateix temps, fascinant. Mai he vist una cosa igual. Estic convençut pels claus a la mandíbula i al voltant de l'esquelet que la dona era una bruixa ".


Ritual de "exorcisme"

Les restes d'una altra dona van ser trobades a prop del lloc, envoltades de 17 daus. El nombre 17 és de mala sort a Itàlia i a l'Edat Mitjana, se li prohibia a les dones jugar a daus
Els arqueòlegs consideren que els enterraments de les dones podrien haver estat connectats amb algun tipus de ritual d'exorcisme.
No obstant això, atès que el lloc de la troballa és una església abandonada de 800 anys persisteix la interrogant sobre el motiu pel qual les suposades bruixes van ser enterrades allà.
"L'única possible explicació és que potser les dues dones provenien de famílies influents i no pertanyien a la classe camperola i per les seves classes i connexions van ser enterrades en sòl consagrat", va afegir Forgione.
 
BBC World

divendres, 23 de setembre de 2011

Causa de mort: combustió espontània

El cadàver va aparèixer carbonitzat prop d'una estufa, però el foc encès en aquesta no va ser la causa de la mort. La conclusió forense va causar sorpresa: combustió humana espontània.
La víctima del que es considera com el primer cas del seu tipus registrat a Irlanda era un home de 76 anys d'edat anomenat Michael Faherty, qui va morir a casa seva a Clareview Park, Ballybane, Galway, el 22 de desembre de 2010.
La causa de la seva mort va intrigar als especialistes fins que finalment un metge forense, Ciaran McLoughlin, va dictaminar combustió espontània.
McLoughlin va explicar que en 25 anys de pràctica professional mai havia vist un cas similar.
"L'incendi va ser investigat de forma exhaustiva. La meva conclusió és que correspon a la categoria de combustió humana espontània, per la qual no existeix una explicació adequada", va afegir.


Escepticisme

El fenomen és descrit com la incineració de persones vives sense una font externa d'ignició aparent.
I encara que, segons la premsa britànica, s'han documentat uns 200.000 suposats casos a tot el món en els últims 300 anys, la major part d'ells no han estat veritablement investigats. Per tant, persisteix cert grau d'escepticisme.
En els casos moderns en general s’h aparlat de combustió espontània quan els investigadors policials i els bombers han trobat cadàvers cremats, però no mobles o altres objectes propers al cos, com va passar en el cas de Michael Faherty
El cos humà està format sobretot d'aigua, i els seus únics components que es cremen fàcilment són el teixit greixós i el gas metà, de manera que les possibilitats de la combustió espontània semblen remotes.
Però els partidaris de la teoria han ofert explicacions tan variades com l'alcoholisme, la intervenció divina, l'obesitat i l'electricitat estàtica.


Sense causes aparents

En examinar la casa de Faherty, els experts forenses van trobar un foc a l'estufa de la sala d'estar però cap causa que expliqués suïcidi o assassinat.
Es va descartar la presència de substàncies inflamables o que alguna persona hagi entrat en l'habitatge.
Encara que en un inici la policia va segellar la propietat tement que es tractés d'un crim, l'únic que es va trobar va ser el cos carbonitzat, així com el sostre cremat sobre del cadàver i el fragment del sòl on estava estès.
El doctor McLoughlin va dir que havia consultat llibres de text metges i dut a terme altres investigacions en un intent de trobar una explicació al fenomen.
Al final va determinar que el seu veredicte de combustió espontània és el més adequat. La família del mort està d'acord amb la decisió tot i que lamenta l'absència d'explicacions concloents.

BBC World

divendres, 9 de setembre de 2011

Salvat un nadó de ser enterrat viu en un ritual animista al Vietnam

Un nadó de cinc dies va ser salvat per una infermera de ser enterrat viu amb la seva mare morta en el part en un ritual animista d'una minoria ètnica a la regió central del Vietnam, segons han informat avui els mitjans locals. El nadó de 2,5 quilograms de la minoria se dang estava apunt de ser sepultat amb la seva mare al llogaret  de Tre Cang, quan una infermera del lloc, Ho Thi Hieu, va aconseguir convèncer els seus veïns que no executessin l'infant
Van enviar el menor al centre mèdic del districte veí de Nam Tral My, on una altra infermera, Nguyen Thi Thu Ha, es va fer càrrec del menor. Ha explicat a la premsa local que les autoritats intenten eradicar costums semblants, cosa que no resulta fàcil a causa del baix nivell educatiu d'algunes minories ètniques. Tot i ésser soltera i tenir un sou mensual inferior a 48 dòlars, Hieu ha decidit adoptar el nadó en contra de les tradicions del seu grup. Prop de 100.000 se dang, una de les minories més pobres del país, viuen a la regió central, dedicats a l'agricultura de subsistència, practiquen l'animisme i parlen una llengua de la família mon-khmer.

Agència EFE

dimecres, 7 de setembre de 2011

L'enigma dels llacs assassins

 El llac Nyos després d'una erupció límnica

Sota la Superfície mansa d'alguns llacs, un monstre amb ell poder d'exterminar una milionada de persones està a l'aguait. En llurs profunditats, l'aigua amaga un secret sinistre. Ha matat i vet aquí que els abans i ho pot tornar a fer.
Una matinada de fa 25 anys al nord-oest del Camerun, uns pagesos es depertaren i van trobar que molts dels seus familiars i veïns havien mort durant la nit.
"Estava envoltada de gent morta, a dins de la casa, d’altres fora o darrere de les cases ... i dels animals a tot arreu: tota la família. Érem 56 però 53 van morir ". Així va tractar Monica Lom Ngong de descriure a la BBC la tragèdia de la qual va ser testimoni en el seu poble el 1986.
El que ella va veure no va ser l'únic escenari macabre. Aldees senceres van despertar sense vida: cossos d'animals i persones al terra. No hi havia senyals de pànic. La gent s'havia mort mentre dormia o cuinava.
1.800 persones van morir, sense òbvia explicació.
El que pocs sabien era que aquesta no era la primera vegada que alguna cosa així succeïa.


Dos anys abans, en un altre lloc del Camerun ...

En les primeres hores d'un matí de 1984, Ahadji Abdou feia camí cap a la seva granja del Camerun i va veure una cosa que mai oblidarà.
"Vaig pensar que era un accident de trànsit. Vaig baixar de la meva bicicleta i em vaig quedar paralitzat. Hi havia gent morta a tot arreu de la carretera. Una cosa terrible havia succeït".
En qüestió d'hores, es van trobar 37 cossos de persones mortes. Estranyes versions sobre la causa dels seus morts van arribar al llogaret proper.
"Vam sentir que havien estat massacrats. Però dos homes van venir i ens van dir 'no sabem què és, però mata gent". Ens van explicar que eren 12 persones en un camió i que 10 van morir. Que ells anaven muntats al sostre del camió i que la resta estaven sota la coberta. Que el conductor va ser el primer a sortir per veure si alguna cosa li passava al motor, i que es va desplomar. La resta dels homes van decidir sortir del vehicle i van morir ", li va explicar a la BBC Motapon Oumarou.


El pànic es va estendre

"Mai havíem vist una cosa així", va dir a la BBC el primer metge que va arribar al lloc, Pierre Zambou, de l'Hospital Foumbot.
Semblava com si fossin víctimes d'una malaltia altament contagiosa. "No teníem mascaretes ni guants. Els vam ficar en un jeep militar i ens els vam endur".
La mort de tanta gent havia estat tan sobtada que van començar a circular rumors que es tractava d'una arma biològica mortífera.


Armes biològiques

Si algú estava fent proves secretes d'armes biològiques, els Estats Units volia saber-ho, així que uns mesos després va enviar al científic Haraldur Sigurdsson a investigar els estranys esdeveniments ocorreguts en Monoun.
La guerra biològica va ser descartada ràpidament: semblava més aviat que les víctimes havien estat sufocades ... però amb què? Sigurdsson va decidir parlar amb testimonis per reconstruir els fets i va descobrir que hi va haver qui van veure l'assassí.
"Vam veure un núvol, un núvol blanc i espessa a uns pocs metres de nosaltres. Però va desaparèixer en un instant", va recordar Motapon Oumarou.
Aquesta va ser la primera pista, però hi havia una altra: les 37 persones havien mort en una carretera que passava pel Llac Monoun.
Sigurdsson va anar al llac, es va muntar en una barqueta i va prendre mostres d'aigua del lloc més profund.
"L'aigua era plena de gas. Pujaven bombolles enormes. Immediatament em vaig adonar que les aigües profundes estaven saturades de gas".
Era un gas que no es podia veure, que no feia olor ni sabia a res. Un gas que en altes concentracions, sufoca.
"Vaig entendre que el diòxid de carboni -CO2- havia estat l'agent asfixiant".
Però quedaven d’altres incògnites i abans que pogués aclarir, el núvol assassina va tornar a atacar.


Ous podrits a Monoum i Nyos

Les 1.800 persones que van morir mentre dormien al nord-est del Camerun també vivien prop d'un llac, el Nyos.
En aquest cas, la quantitat de fatalitats i l'extensió del dany era tan gran que el fet va sortir a la llum pública i va commocionar el món.
Més científics van arribar a tractar de resoldre el misteri, i van trobar que els supervivents també recordaven un núvol blanc.
No obstant això, hi va haver altres pistes que inicialment van causar confusió.
En els dos llocs, els supervivents parlaven d'una olor a ous podrits i pólvora. I a Nyos, deien haver escoltat una explosió.
Tot apuntava que el culpable no era el CO2 sinó diòxid de sofre-SO2-, i com tant Monoun com Nyos són llacs de cràter, semblava una conclusió lògica.
Es tractava, segons sembla, d'una explosió volcànica ocorreguda sota dels llacs.
Però el que per un moment va semblar tornar-se en una investigació ordinària, els va portar a un descobriment extraordinari sobre com els llacs maten.


Inodor però pudent

A les aigües del Llac Nyos, no es van trobar quantitats suficients de sulfur ni es va registrar l'alça en la temperatura de l'aigua que avalessin la teoria d'una erupció subterrània.
L'altra possible explicació era la que havia trobat Sigurdsson en la seva exploració de la tragèdia anterior al Llac Monoun però com podia ser que l’inodor, incolor CO2 en comptes del pudent sulfur fos el causant de tantes morts?
"Això era una cosa difícil d'entendre, fins que ens topem amb uns escrits sobre un estudi amb pilots de guerra en què s'havien utilitzat altes concentracions de CO2 i resulta que actua com un al•lucinogen sensorial", va explicar a la BBC George Kling, de la Universitat de Michigan, que formava part de l'equip de recerca.
"Una de les al•lucinacions que més van relatar aquests pilots va ser l'olor a ous podrits i pólvora".
Mentrestant Sigurdsson havia analitzat les seves mostres i comprovat que el diòxid de carboni del llac provenia de les profunditats de la Terra.
"El gas arriba al llac però no forma bombolles ja que el pes de l'aigua és tal que el dissol, per això no ho veiem. Però si s'allibera la pressió de sobte, el gas brolla de manera explosiva".
Els científics diuen que el que passa és semblant a quan s'agita una ampolla de xampany i després s'afluixa el suro.
Deus màgiques
Els científics a Nyos van comprovar que la teoria de Sigurdsson -que es coneix com el fenomen del llac explosiu o erupció límnica -era correcta, i es van preguntar com arribava tant de CO2 al llac.
Els locals els havien narrat unes estranyes històries sobre fonts màgics que mataven granotes i aus. Amb prou feines qualsevol animal petit s'acostava, queien morts, com la gent de Nyos.
Quan van anar a veure les misterioses fonts, van trobar que l'aigua era plena de bombolles i que eren de diòxid de carboni en unes quantitats alarmants.
Van concloure llavors que aquestes deus injectaven el gas a l'aigua i que conforme la concentració creixia, el llac es convertia en una enorme bomba química de temps. Només requeria d'un detonador.
Hi ha diverses teories sobre quin va ser el disparador en el cas del Llac Nyos. Una és que la tragèdia va ser desencadenada per un ensorrament a la paret del cràter que alberga al llac.
Nyos continua sent una amenaça potencial per als qui viuen a l'àrea, però ara compta amb un sistema de canonades que ajuda a alleujar la pressió fent que el gas es dispersi.
El desastre de Nyos va fer que s'examinessin tots els llacs profunds d'Àfrica i Indonèsia i es va determinar que tots eren segurs excepte un: el Llac Kivu, a Rwanda.
És un dels més grans i profunds del continent i dos milions de persones viuen a les seves costes.
L'única cosa que podria disparar un alliberament del mortífer gas seria un incident geològic massiu.
El problema és que el Llac Kivu està en una zona de terratrèmols i envoltat de volcans actius, inclòs la Muntanya Nyiragongo.

 Amb un sistema de canonades s'alleugera la pressió del llac Nyos. 


BBC, 4 de setembre de 2011