dilluns, 28 de febrer de 2011

Els vampirs de Pradip

Dibuix representatiu del típic dip

Els dips eren uns estranys gossos-vampirs, segons les històries que s'expliquen a l’indret, que van fer alguna cosa més que terroritzar als veïns: els van deixar el seu nom, del que sorgiria el del poble Pratdip, el prat dels dips. Sonia Rubio i Miguel Seguí, col•laboradors informatius de Karma.7 així ens ho relaten en aquest informe.
Els dips eren amos del lloc, ningú gosava passar de nit pel prat dels dips. Petits monstres que terroritzaven tot el contorn. Vagabunds de la nit, ansiosos de víctimes. La sang era la seva millor i més apreciat aliment.
Els dips, uns estranys gossos-vampirs, segons les històries que s'expliquen en el lloc, van fer alguna cosa més que terroritzar als veïns: els van deixar el seu nom, del que sorgiria el del poble: Pratdip, el prat dels dips.

 Pratdip
Escut actual de la població.

Un poble, una història

Prenent la carretera que des de Reus ens condueix a Móra d'Ebre, arribem a Pratdip, un petit poble del Baix Camp. El primer que sorprèn a qui circuli per aquells paratges és l'aire de misteri que sentirà al seu voltant, perquè Pratdip és només un punt [dins de la gran zona màgica de Tivissa]. La densa boira, que de sobte envolta al viatger, els alts cingles que s'alcen amenaçadors, i els camins estrets i tortuosos fan que endinsar-se per aquests llocs sigui com travessar per una porta desconeguda que ens transporta a un altre món en el que el silenci i la soledat es fan palpables.
Però la sorpresa més inesperada que trobarà aquest viatger, serà en el moment que veu el poble als peus d'un mil•lenari castell. Amb els seus carrers costeruts i les seves cases de pedra, el conjunt urbà adquireix matisos que fan pensar que aquest lloc es troba com suspès en el temps, en una època llunyana en la qual històries i tradicions populars es vivien i respiraven conscientment, podria dir amb la confiança d allò que se sap cert.
Fixem-nos en aquests personatges que constitueixen el tema central del nostre article: els dips, uns éssers que potser són impensables per a les nostres ments urbanes. La seva presència no es pot separar de la història del poble. El seu nom i el seu aspecte senyoregen encara avui en dia en el que abans va ser el seu domini.
Expliquen els habitants de Pratdip, que abans abundaven per aquelles terres unes estranyes criatures. La seva forma ens resulta familiar a tots nosaltres: una mena de gossos, però uns gossos amb una característica en extrem sorprenent: el seu hàbit i manera d'alimentar-se ... Era la sang! Igual que els vampirs.

Castell de Pratdip


Estranyes figures al santuari

Deixant el poble enrere i continuant per la carretera, a uns 4 quilòmetres, arribarem a un bell paratge ple de vegetació i fonts d'aigua. Hi trobem un antic santuari dedicat a Santa Marina, santa que és objecte de gran devoció pels veïns de Pratdip.
Doncs bé, en aquest reducte de soledat i assossec, tornem a trobar el record d'aquells animals sanguinaris. A l'antiga capella principal, presidint, s'alçava en temps la imatge de Santa Marina, i sota mateix dels seus peus s'estenia l'altar.
Parem atenció a aquest altar, perquè eren quatre els gossos que el sostenien sobre els seus lloms. Curiós? Més aviat enigmàtic, perquè eren quatre gossos dips, tranquils, assossegats, amb la imatge de la santa dominant-los, com apaivagant qualsevol atac que puguin realitzar.
Per desgràcia, juntament amb la major part del Santuari aquest altar va ser destruït el 1936. Però encara es conserven antigues fotografies que demostren com era i, per descomptat, queden també els testimonis dels veïns que van conèixer en el seu moment aquestes figures de tan enigmàtiques connotacions.
No obstant això, cal preguntar què pot haver darrere de tot això, ja que no sembla gens casual que hagi arrelat la creença en aquestes criatures ... precisament a Pratdip.
Ja es va comentar amb anterioritat que aquest poble es troba en una zona més àmplia, que per les seves característiques es la podria anomenar màgica (i que mereixeria comentaris més extensos i profunds en una altra ocasió). No en va aquest Santuari aquesta dedicat a Santa Marina, santa sota la advocació podem trobar moltes ermites i esglésies en llocs amb una antiga i important tradició màgica.
Casualitat? És possible, però cal tenir en compte que aquesta santa és un símbol: assenyala la zona especial on l'ésser humà pot aconseguir la seva transcendència, on pot adquirir el coneixement absolut.

Ermita de Santa Marina

Retaule barroc del 1602

L’insòlit pot trobar-se en qualsevol lloc 

Llocs com aquests es distribueixen per tota la Península. Pratdip és un d'ells, encara que potser aquí s'acumulin una sèrie de fets que ho facin més reconeixible per a tots nosaltres: uns estranys gossos, uns estranys vampirs.
Però hi ha la possibilitat que prop de nosaltres, de la nostra ciutat o potser del nostre mateix poble, trobem unes petjades marcades pel pas del temps que les converteixin, també, en alguna cosa especials.
Pratdip és només un petit poble de del Baix Camp. Però els dips, uns éssers inquietants, l'han convertit en un dels pocs llocs amb tradicions vampíriques que existeixen al nostre país.
Joan Perucho, famós escriptor i autor de nombroses obres de literatura fantàstica, es va inspirar en aquest poble i en les seves misterioses històries per escriure una de les seves novel•les seves més coneguda Les Històries Naturals en la qual converteix Pratdip en una espècie de Transsilvània i als dips són el cèlebre Dràcula.
Tot viatger que s'apropi a Pratdip, que no vagi confiat. Encara que el que aquí hem exp1icat fa temps que va passar, sempre pot quedar algun dip aguaitant en la foscor.

 Joan Perucho, poc temps abans de la seva mort el 2003.


Sonia Rubió, Miguel Seguí, "Los vampiros de Pratdip", Karma 7 núm. 139, 1984
Imatges: Internet 

dissabte, 26 de febrer de 2011

La bèstia de Vilobí

Hem llegit a criptozoologos.blogspot.com que en un dia com avui, 26 de febrer de 1968, es va produir un curiós encontre a Vilobí d’Onyar, a la comarca de la Selva – i no del Penedès com indica Javier Resines en la seva entrada en el bloc. Hem d’agrair a Jordi Ardanuy la seva amable i ràpida resposta al nostre correu de consulta aclarint-nos aquest detall, entre d’altres.
L'escriptor i periodista nord-americà John A. Keel -famós per les seves investigacions sobre el Mothman- recull el cas en la seva obra Strange Creatures from Time and Space (1970), publicat en espanyol l’any 1981 a Mèxic i el 1987 a Barcelona sota el títol El enigma de las extrañas criaturas.
Keel narra la visió que van tenir uns espantats nens en observar una espècie de ser simiesc de grans dimensions als voltants d'aquesta localitat. El que en principi semblava el producte de la imaginació d'uns nois, a poc a poc va anar prenent aspectes de credibilitat en ser vist també per diversos adults, en una mena de mini-onada "ietis" a la zona.
Segons recollia el diari Arriba en la seva edició del dia següent, 27 de febrer, "l'animal estava bevent en un estany a prop de la casa dels testimonis. Va fugir, deixant en el terra argilós cert nombre de grans empremtes de petjades de quaranta centímetres de llarg i semblants a les d'un plantígrad. Aquestes petjades concorden amb la descripció feta pel motorista Robert Juver que va dir que havia vist uns dies enrere, a prop de Hostalric -un animal amb un gran cos, pelut i amb braços llargs, que creuava la carretera davant d'ell, caminant amb aire cansat".
El diari afegia que els parcs zoològics ni en els circs havien trobat a faltar cap animal i que les recerques van ser infructuoses.

dijous, 24 de febrer de 2011

La muntanya màgica de Montserrat segons alterguia.net

 Monestir de Montserrat

El massís de Montserrat (de 1236 metres de màxima a Sant Jeroni) és un dels llocs de Catalunya on es concentren tot un seguit de particularitats que la fa atractiva per a la gent d'arreu: la seva espectacular morfologia,atapeïda de conglomerats anomenats "pudingues", les més de 100 cavitats, el seu aspecte imponent – fins i tot fantasmal a la nit -, dibuixat pels espessos boscos d'alzines que envolten la muntanya; una muntanya que ha fascinant al llarg de la història a les persones que, per un o altre motiu s'han acostat al país. Monestirs i ermites dispersats aquí i allà, construccions romàniques i estil renaixentista... 

 Verge negra de Montserrat. Antics cultes relacionats amb la fertilitat.

L'atractiu paranormal
Són molts els investigadors que asseguren que en diferents sectors del massís s'entreveu el vol d'ovnis, i fins i tot, aparicions marianes recents. I si ens remetem als testimonis sobre observacions d'ovnis, el 1986, Antoni Ribera els contemplà. El 1987 Manuel Carballal i Javier Sierra també en van veure. I va ser entre els anys de 1987 i 1990 quan prop de 2000 persones es citaven al massís amb el contactat Grifol duts per l'esperança d'observar el vol d'ovnis, aquestes llums que creen misteri.
Luis José Grifol és un contactat que els dies 11 de cada mes es congrega a la roca Foradada, o be a prop de l'ermita de Sant Joan -on, segons Grifol, està el punt més "calent" de tota la muntanya i on es concentren la major quantitat de fets inexplicables- amb l'esperança de veure ovnis. I moltes vegades ha obtingut material gràfic que corrobora els seus contactes, facilitats de vegades per l'ús de música de J. M. Jarré o Vangelis.
Montserrat és una muntanya "on conflueixen elements tan aparentment diferents com la religió, bruixeria, línies de corrents tel·lúriques i el fenomen ovni. Al seu interior es troba la gran cova de Salnitre, on es celebraven intensos aquelarres fins al segle XIX. Les dificultats que oferia el seu accés li atorgaven les qualitats requerides de seguretat i discreció ... " (Enigmas, N º 7 any VII).

 Interior il·luminat de les coves del Salnitre

Fotografies procedents d'Internet.

divendres, 18 de febrer de 2011

Centelles fa honor a la seva fama de bruixeria oferint la seva popular festa i una ruta per descobrir els seus racons esotèrics

Bruixes i bruixots s'apoderaran de nou dels carrers de Centelles en el 14è Cau de Bruixes, que concentra els plats forts aquest cap de setmana. Rituals, tallers, conferències, cercaviles, danses, espectacles, mercat, correfoc, espais màgics... Més d'una trentena d'activitats relacionades amb el món de l'esoterisme i la bruixeria formen aquesta festa, pensada per a totes les edats. I més aquest any, ja que la programació fa una clara aposta pel públic familiar, reforçant els espectacles de carrer, les cercaviles i l'animació. També s'han ampliat els carrers temàtics i la part de les medicines i teràpies alternatives, amb més tallers per a adults i xerrades.
Amb tot, s'espera la presència d'uns 15.000 visitants, atrets per un poble que per uns dies es transforma en un catau de bruixeria i maledicció, on tots els carrers i cases amaguen sorpreses i on tota la ciutadania s'abona a la festa, decorant botigues, portals i finestres. Cal no perdre's el Mercat Màgic, una fira on es pot adquirir tot tipus de productes relacionats amb aquest món, des d'articles naturals i objectes artesans fins a tècniques de salut alternatives, astrologia i amulets.
Per acabar d'arrodonir la diada, es pot descobrir la màgia i els misteris de l'entorn del poble amb la Ruta de les Bruixes, un recorregut creat per l'Ajuntament de Centelles d'una hora i mitja de durada aproximadament (té 5,8 quilòmetres) i de dificultat baixa que transcorre per llocs que han estat centres de trobades esotèriques al llarg del temps.
El parc del Pla del Mestre és el punt d'inici i també d'acabament. Un cop aquí, cal anar a buscar la via principal de la vila, formada pels successius carrers Sant Joan, Socós i Nou. Es passarà per la plaça Major, urbanitzada entre el 1514 i el 1549, on es va edificar la nova casa del baró i les dels seus dos germans, i pel Palau Comtal, on val la pena fer una petita parada per admirar-lo tranquil·lament. L'edifici, construït el 1540 per Guillem Ramon II, és un palau renaixentista-barroc que va ser reedificat al segle XVIII i reformat als segles XIX-XX fins a donar-li la seva fesomia actual.
Quan es reprengui la caminada es passarà per sota el Portal –porta de la muralla del segle XVI–, fins a enfilar cap a la dreta pel passeig de Centelles. Es continuarà cap al carrer Jesús fins a trobar una confluència de carrers presidida per un parterre amb flors. Caldrà prendre el carrer que fa una lleugera pujada pel vessant de l'antic turó de Bellesguard –aquí es troben les forques dels comtes de Centelles–, actualment zona enjardinada. A continuació s'haurà de tombar cap a l'esquerra i creuar la carretera C-1431 en direcció a la casa de colònies de Banyeres, un mas documentat del segle XI, tot i que l'edifici actual és del 1884. Abans d'arribar al càmping, a l'esquerra, es pot veure la casa de Terrades, del 1515, que presenta una torre quadrada d'origen medieval coherent amb la situació del mas al peu del camí ral de Collsuspina al Moianès, on hi va haver un gran nombre de bruixes condemnades el segle XVII. S'haurà de seguir fins trobar un cartell de la via ferrada, on caldrà trencar a l'esquerre i seguir fins a veure, a la dreta, el Cercle de les Bruixes, una rotllada de xiprers esotèricament disposats –el xiprer és l'arbre símbol de la fertilitat de la terra i de la renovació de la vida–. Se segueix pel camí fins a una popular pedra de forma singular i que dóna nom a la Via Ferrada de les Baumes Corcades: la Pedra Corcada o Queixal Corcat. A la bifurcació es pren el camí de l'esquerra, baixant, fins a un revolt pronunciat a l'esquerra. Aquí es continua recte per un caminet que surt del bosc i que travessa un camp, al final del qual es va cap a la dreta en direcció a la casa de pagès del Puig Vell. Caldrà continuar per la pista fins a la bifurcació, on s'haurà de travessar un pontet girant a la dreta fins que, al cap d'uns 200 metres, trobem la font Calenta. Aquesta font uneix dos aspectes de la simbologia esotèrica: l'aigua i la calor que prové de l'interior de la terra. A més, tant aquesta com la propera font sulfurosa de Sauva Negra són dos dels llocs amb més energies tel·lúriques de la rodalia de Centelles.
Després de disfrutar de la font, s'haurà de seguir en direcció a muntanya, passar per davant de la porta de la finca de Vinyoles, deixar una pista a la dreta que porta a la casa del Soler i, en la següent bifurcació, girar a l'esquerra. Finalment, caldrà continuar avall fins a trobar les marques grogues del camí de la Costa i el Cerdà, que cal seguir en direcció a Centelles fins a arribar al punt d'inici de la ruta al Pla del Mestre.

Joana Peña, Sortim, Pàgina 4

dimarts, 15 de febrer de 2011

El pressec "alquímic" de Sant Cugat exposat al MAC

Font: Sebastià d'Arbó
Imatge del préssec cedida per Sebastià D'Arbó al MAC

Aquest mes la peça singular escollida pel Museu d'Arqueologia de Catalunya és un objecte de marbre en forma de préssec de gran qualitat. Aquest "préssec" va ser trobat entre el 1972 i el 1973 en el decurs d’una restauració arquitectònica al Monestir de Sant Cugat del Vallès, duta a terme per l’arquitecte Jordi Ambrós, concretament en una finestra tapiada. Aquestes tasques de rehabilitació es duien a terme sota el finançament de la Comisión General de Patrimonio Artístico, en les que el Museu d’Arqueologia de Barcelona hi duia a terme excavacions arqueològiques. El préssec, doncs, va ser dipositat al MAC per l’arquitecte encarregat de les obres per tal de dur a terme les analítiques corresponents i no pel periodista Sebastià D'Arbó com de vegades s'explica.
La peça no s'adiu amb les col·lecions del MAC, ja que es considera un objecte contemporani, en concret un un petjapapers de datació dubtosa, però que els especialistes del museu situen probablement en el segle XIX.

Imatge cedida pel MAC

Aquesta peça, com diu la pròpia informació del MAC, té una història recent força curiosa per les especulacions obre el seu possible origen alquímic.
L'any 1978, Josep Antoni Lamic del grup de recerques paranormals i criptohistòriques Hipergea va realitzar, amb la col·laboració del centre sanitari Cruz Blanca un seguit d’anàlisis que volien demostrar el tractament alquímic de la peça. Mitjançant investigacions òptiques i microscòpiques, i exàmens radiològics i termogràfics, es determinà, segons el seu parer, que la peça era equivalent a una fruita «natural», que no havia estat realitzada per cap artista. És a dir, quedava demostrada abastament la transmutació alquímica d'una fruita natural.D'això s'han van fer ressò diverses revistes de misteris de l'època com ara Karma. 7. Ara, com a conseqüència de l'impacte mediàtic del programa sobre el préssec a Cuarto Milenio, el Museu d’Arqueologia de Catalunya ha dut a terme noves anàlisis microscòpiques, així com una prova de velocitat de propagació d’ultrasons i una anàlisi d’infraroig d’una micromostra superficial. Aquest estudis han estat realitzats als laboratoris de materials, amb la col·laboració del laboratori de materials de l’EPSEB de la Universitat Politècnica de Catalunya i la Unitat de Cristal·lografia i Mineralogia de la Universitat Autònoma de Barcelona.
El resultats, segons els MAC demostren que el material de la peça és mabre de Carrara, procedent de la regió de la Toscana (Itàlia), tenyit amb pigments de diferents cristalls. A més es pot apreciar clarament l’estratificació de les capes pictòriques sota microscopi estereoscòpic. 
Així mateix, afegeixen, el suport té una densitat homogènia, és a dir, que no conté el pinyol que hauria tingut un préssec autèntic fossilitzat.
També destaquen que la producció d'aquestes peces es remunta als segles XVI i XVII i que existeixen diverses empreses familiars a Itàlia que durant generacions s’han especialitzat en realitzar objectes de marbre de Carrara que imiten amb gran realisme tot tipus de fruites. Són empreses que venen els seus productes arreu del món.


Més informacio:

dimecres, 9 de febrer de 2011

'El Temps' publica un reportaje sobre el fenòmen OVNI

El setmanari valencià d'informació general El Temps ha publicat en el número 1.391 un treball sobre a fenomenologia OVNI.
A través d'Internet es pot llegir un article de Núria Cadenes titulat "que vénen els extraterrestres!".

dilluns, 7 de febrer de 2011

La Casa Lila d'Arenys de Mar

Foto: Alargus

A Arenys de Mar, a la comarca del Maresme, hi ha una casa abandonada a les afores del poble, del qual hom diu que està encantada.
La llegenda narra que hi vivia una família composta d'un matrimoni, dos bessons, una nena petita i un gos. Eren una de les més riques del poble i disposaven d’una preciosa casa amb un gran jardí. Però el senyor, cada dia que passava, tenia pitjor caràcter, convençut de les infidelitats de la dona i la poca estima dels seus fills.
Un bon dia, va tenir una forta discussió amb la seva dona i la va matar amb l’escopeta que guardava sota un prestatge. Immediatament va anar a l’habitació de la seva filla i li disparà un tret al cap. Els bessons es van despertar amb tot l’estrèpit i, en veure la seva mare i germana mortes ,es van quedar esglaiats. Un d'ells es va quedar paralitzat mentre que l'altre, commogut per la ràbia, anà corrents a agredir els seu progenitor. Ara bé, aquest va poder fàcilment amb ell, el va carregar com un sac, va anar a per l’altre i se’ls va endur a la banyera del pis de baix i amb un ganivet els va degollar d'orella a orella. Va agafar al gos que bordava desesperat, el va portar al soterrani i el va estampar contra la paret, tirant-li finalment en una bota de vi a sobre.
Passada la follia, se’n va adonar del que havia fet i, aclaparat per la culpa, va escriure una nota i es suïcidà penjant-se en el vestíbul. A l’escrit deia: "Ho sento Déu meu no era jo, alguna cosa m’avia posseït"
Les recerques mai van poder explicar el motiu dels assassinats i ara es diu que per les nit en senten els lladrucs d'un gos provenint del subterrani de la casa...

 Subterrani. Imatge procedent del web del SEAMP

Aquesta llegenda és molt recent i totalment falsa.  No hi va haver tals morts a la casa.  Tal vegada també algú podria pregumtar-se qui n'hauria explicat els detalls si no va quedar viu ni l'apuntador? No obstant això no ha evitat que s'hagin engrescat a visitar-la molts aficionats al misteris tals com l’Oberon Misteria de Blanes o el SEAMP de Madrid. Alguns diuen que efectivament han obtingut psicofonies de gossos i d’altres sorolls sospitosos. Però el lloc no és gens silenciós. Els cotxes se senten sovint i els gossos de carn i ossos de les cases veïnes udolen de forma generosa... No sembla pas el millor lloc per als experiments de so. 


 Interior. Fotos: Alargus

La casa era una típica construcció d’indians coneguda com La Juliana. A l’interior, la nau principal estava pintada de blau, però amb les primeres llums de l’alba quest blau agafava un to lila molt lluminós que va donar el malnom a la casa i que encara s’aprecia en les fotos.
Actualment es troba totalment abandona i presenta perill per als visitants, molt d’ells joves que hi improvisen festes. El terreny està afectat per la construcció de la carretera que ha d’anar d’Arenys a Sant Celoni. 

En les següents imatges procedents del grup de Facebook "la Casa Lila" es pot veure el goig que feia la casa en al seva millor època.



 Josep Riera i Jean Bouillot que van fer construir la Juliana.

divendres, 4 de febrer de 2011

El fals follet del Pla de l'Estany


Setembre de 1989. Dues parelles d'amics, els matrimonis Añaños i Pujals, fan pícnic i escolten música en un bosc proper a Banyoles. De sobte, com hipnotitzat per la música, apareix un petit ésser d'entre els matolls, una mena de follet de 12 centímetres d'alçada, de grans ulls vermells, suau pell de color groc blavós, braços curts, orelles similars a les dels conills i un voluminós apèndix al front.
El diminut animal es va pujar a l'aparell de ràdio dels campistes i va començar a emetre potents xiscles. Un dels testimonis va escoltar els sons i va poder veure l'estrany nouvingut que el mirava amb ulls penetrants.
Segons els testimonis, la criatura era intel·ligent i dòcil i va resultar relativament fàcil atrapar-lo per mitjà d'una manta, tot i que l’ésser, en veure's sorprès, va intentar fugir veloçment i en ziga-zaga cap a uns matolls propers. Emetia uns sons que els seus capturadors compararen - segons les seves paraules - amb una rialla "similar a la d'un ancià". El van tancar en una gàbia d'ocells durant quatre dies fins que va morir, per la seva negativa a ingerir aliment. Admirem l'oportunitat de dur a una excursió campestre una gàbia per a ocells ...!
Les restes van ser guardades en un pot de cafè en pols –Nescafé, per a més detalls– al qual se li va afegir formol, cosa que va fer que el seu color s'anés transformant en groc verdós amb el pas dels dies.
Poc temps després, els descobridors de tan formidable espècimen el van vendre a Ángel Gordon, un parapsicòleg i expert en vampirs català que -des de llavors - el conserva en el seu domicili. En altre versions l’upiròleg es va fer amb el follet encara viu i tan sols quatre hores després de la seva captura ....
Segons ens explica Josep Guijarro en la seva Guia de la Cataluña mágica (Guia de la Catalunya màgica), l'ésser era de color blavós, amb algunes taques al coll i cara i amb un musell semblant al d'un rosegador. Els seus ulls vermells sobresortien d'una zona fosca que feia recordar a un antifaç i la seva peculiar morfologia semblava indicar que ens trobàvem davant d'un amfibi, per la seva absència gairebé total de pèl i la presència d'unes membranes que unien els seus dits. 




Aquests calerons que mai van malament ...

Guijarro ens descriu què va passar a continuació amb l'ésser del flascó. En el seu llibre, explica com Gordon va encarregar a un fotògraf d Hospitalet que realitzés una sèrie d'instantànies a l'animal. Algunes d'elles van arribar al patòleg nord-americà i expert en mutilacions de bestiar John Altshuler, que va descartar que es tractés d'un fetus animal i al doctor Luis Linares de Mula. Segons aquest metge i biòleg, ens troberiem davant d'un cas d'un ésser deforme, clarament anormal o bé davant d'una espècie primitiva desconeguda que pogués haver arribat amb vida fins als nostres dies. Aquestes declaracions les va fer en el programa de televisió espanyola En los límites de la realidad.
Gordon, amb les fotos sota el braç, va voler vendre l'exclusiva a la revista Karma-7. El seu director llavors, Pedro Palao, les va fer examinar per biòlegs del zoològic de Barcelona que van concloure que es tractava del fetus d'un animal, probablement un vedell de no més de tres mesos de gestació. A més, van afegir que aquest ser mai va poder caminar, ja que les seves extremitats no estaven prou desenvolupades amb aquesta finalitat. És a dir, que la trobada amb el nan ballarí sobre del radiocasset començava a trontollar precisament per la fragilitat de les seves potes ...
Realment, tot el que envolta aquest cas fa pudor a sofre. Així, els testimonis i capaturadors de l'ésser mai van poder ser localitzats i tampoc està identificat amb claredat el lloc on es va produir la trobada. El parapsicòleg català només va assenyalar que es tractava d'un punt situat a sis quilòmetres de Banyoles, a la carretera de Santa Pau, en el terme de Porqueres, un lloc anomenat el Bosc Encantat.
D'altra banda, el propi Gordon va tenir una actitud molt poc científica davant la fantàstica troballa, una cosa inusual en un investigador suposadament seriós. No es va realitzar cap autòpsia a l'animal, ni cap anàlisi de teixits. Tampoc es van donar a conèixer detalls més precisos sobre la seva constitució o morfologia que haguessin pogut ajudar a la catalogació zoològica del follet o, almenys, a dissipar alguns dubtes.
En el seu lloc, el posseïdor d'aquesta suposada meravella es passejava pels estudis de televisió contradient la seva versió dels esdeveniments en més d'una ocasió.


Apareix el veritable descobridor. I llavors, els altres?
Per si fos poc, l'investigador espanyol Francisco Contreras Gil descobreix, per casualitat, que els dos suposats matrimonis que van trobar l'animal mai van existir. Contreras narra que qui li va donar el fetus a Gordon –doncs d'això es tracta en la seva opinió– va ser Manuel Tello, un veí de Girona, que li va relatar com un amic seu va trobar el cos en qüestió, ja mort, passejant pel camp.
Tello va fer unes fotos, el va ficar en un pot i se'l va endur a casa. Poc després, s'assabenta que Gordon l’interessa l'animal i, suposadament, l'hi ven o cedeix, no està massa clar aquest punt. Setmanes després, el parapsicòleg apareixia davant els mitjans de comunicació amb les fotografies del follet en qüestió, explicant la seva falsejada i rocambolesca història. 


 Ángel Gordon. Imatge d'Internet.

Actualment, Ángel Gordon és President de l'Associació de Parapsicòlegs de Catalunya i president de la Federació Espanyola de Parapsicologia, càrrecs que compatibilitza amb la seva consulta d'hipnosi terapèutica a Barcelona.

dimarts, 1 de febrer de 2011

Parapsicologia a Barcelona els anys 60

A la xarxa si poden trobar moltes coses. Coneixíem de l’existència d'Antonio Marín, nascut el 30 de setembre de 1935 a Sevilla, un pioner de la hipnosi i la parapsicologia al nostre país, segons ens explica a la seva plana web, d’on treiem la informació.
També llegim que des de petit curava imposant les mans i que mostrava capacitats telepàtiques. L’any 1959 va venir a Barcelona i llavors va col·laborar amb el Club santista dels Pares Caputxins de Sarrià que dirigia el pare Rafael, després substituït pel pare Salvador, un prestigiós parapsicòleg, afegeix Marin. També, sota la tutela del Dr. Ferrándiz, pare, es va convertir en el primer especialista en medicina psicosomàtica natural.
El doctor Vicente Lino Ferrándiz era homeòpata, acupuntor i s’interessava profundament pel curanderisme i la hipnosi. Des de la seva posició econòmica còmode va crea un gabinet de recerca que dirigia Marín i on es van fabricar diversos aparells de sanació. Marin era electricista de professió.
Quan el professor Fassman (Josep Mir Rocafort), cèlebre mentalista, va retornar a Catalunya, va acabar allotjant-se a la mateixa escala que el doctor Ferrándiz, a la cantonada de Mallorca amb Passeig de Gràcia. Marin va seguir el llavors nou curs d’hipnosi pràctica que va realitzar a Barcelona Fassman el setembre de 1961. Fassman atorgà a Marin el primer diploma a Catalunya de l’Instituto Panamericano de Hipnología, INC de Mayagüez (Puerto Rico) –una empresa–, en el qual figurava el mentalista com a president i J. M. Avilés Brunet coma a vicepresident.
Als voltants de l’any 1961 va contactar amb S’altesa Reial el príncep Sidi Baltasar de Almuzara Beni-Casi que era, sempre segons Marín, un eminent investigador i paragnosta. A la parella si va unir Luis Mesquita Chivarri, cònsol del Paraguai a Barcelona i, sota el paraigües consular, podien fer i desfer amb facilitat en aquell època amb el dret de reunions restringit. Al grup si van unir després Francisco de Asís Rovati, el doctors Luis Linares de Mula, Surós Forns, Forns Cardús, Alfonso Caycedo, etc. També hi particparen d’altres com l’astròleg Jordi Portabella Gibert, entre d’altres. Però la gran estrella va ser Fassman. Els altres en gran part es limitaren a donar-li una forma acadèmica o científica a la qüestió.
Quan a principis dels 70 el cònsol va retornar al seu país, el grup es va desfer. Fassman va continuar amb els espectacles i a la formació –es va crear l’Institut Fassman–. Quan va morir el seu despatx se’l va quedar Ángel Gordon, fundador posterior de l’Assoaciació de parapsicòlegs de Catalunya. Rovatti es va desdicar a donar cursos d’hipnosi i sofrologia.

 Antonio Marin

El Dr. Ferrándiz

 
Mesquita 


De Almuzara


Linares de Mula (esquerra) i Fassman (dreta)



Rovatti


 Caycedo