dimecres, 15 de juny de 2011

El sorolls al fons marí de Balears: comunicació entre balenes?

Entre juliol i octubre de 2002 un so molt particular, com una espècie de cop sec, buit, metàl·lic i repetitiu mantingué en tensió a pescadors, submarinistes i investigadors en les proximitats de la costa Nord de Mallorca. Sons similars s'escolten en el fons del mar en aquesta zona gairebé cada estiu.
Les especulacions han sigut moltes: perforacions petrolíferes, maniobres secretes de submarins, bases d'ovnis sota l'aigua, monstres marins i d'altres teories paranormals.
El 2006 es va publicar una notícia al Diari de Mallorca segons la qual tenien una explicació d'origen natural. Segons les investigacions realitzades al Centre Oceanogràfic de Balears  el rorqual comú (Balaenoptera physalus) – un cetaci de gran grandària que cada any migra a través del mar balear– és el causant del so.
Joan Miquel Batle, tècnic especialista en acústica que treballa al Centre Oceanogràfic de Balears va indicar que els mascles de rorqual comú emeten un so de molt baixa freqüència amb què es comuniquen amb les femelles i que implica una espècie de comportament sexual o tal vegada un avís de localització. Al seu pas per Mallorca, i en determinades circumstàncies de proximitat i estat del mar, el so d'aquestes balenes pot ser perfectament audible sota l'aigua.
Segons va explicar Batle, el “cant” dels rorquals és molt intens; es tracta del so biològic més potent emès per un mamífer en tot el planeta, segons les investigacions de la University Rhode Island de Nova York. A partir de a les mesures realitzades, la intensitat d'aquest soroll oscil·la entre 184 i 186 decibels, que referits a l'aire equivaldrien a 150 decibels. Com a dada comparativa, és suficient recordar que un avió, en enlairar-se, desenvolupa un soroll de 120 decibels.
La Balaenoptera physaluses és força habitual a les Balears entre primavera i estiu, ja que es desplaça des de l'Atlàntic, a través de l'estret de Gibraltar, fins al mar de Ligúria, al golf de Gènova, on es troba una gran reserva internacional de mamífers marins.
Els bussejadors del Centre Oceanogràfic haurien identificat clarament en 2005 el so emès per aquesta espècie de balena en diferents punts propers a Mallorca, des de Dragonera fins a Formentor.

Soroll d’origen desconegut a Woodland (Anglaterra)

El poblet de Woodland, en el comtat britànic de Durham, porta dos mesos preocupat d'un estrany i greu brunzit que, cada nit, envaeix durant hores els carrers d'aquesta localitat agrícola d’unes 30 ànimes. Semblant al soroll del motor d'un cotxe a la llunyania, cada mitjanit i fins a prop de les quatre del matí, l'estrany so omple l'aire i angoixa als veïns, sense que ningú hagi pogut encara esbrinar el seu origen. 


No és la primera vegada que passa una cosa semblant. Sons semblants porten registrant des de fa dècades en nombroses localitats dels Estats Units i el nord d'Europa, encara que també han arribat a Nova Zelanda. Bristol, Auckland, Zuric o a Taos, Nou Mèxic, sens dubte el més famós de tots i que va cridar l'atenció d'una forma especial als mitjans de comunicació dels anys noranta del passat segle.
Després de diversos anys de queixes veïnals, nombrosos investigadors van acudir a aquesta localitat de Nou Mèxic. Ningú, però, va aconseguir esbrinar la procedència de l'estrany i molest so, que segons els veïns s'assembla al que faria un llunyà motor dièsel en marxa.
Woodland és, per ara, l'últim cas en què es detecta el sorprenent fenomen. Patrulles veïnals s'han emprat a fons per buscar l'origen del so, però tots els esforços han acabat en fracàs. Ara, segons explicava el diari Daily Telegraph, el poble ha demanat ajuda a les autoritats. A diferència del que va passar en altres llocs, el brunzit de Woodland és perfectament audible per tots i s'assembla al "batec" del motor d'un cotxe.
De forma constant i insistent, el brunzit comença al voltant de la mitjanit i no para fins passades les quatre del matí. I així cada dia des de fa dos mesos. A la zona no hi ha torres metàl•liques, ni fàbriques, ni velles mines que puguin aclarir la procedència del misteriós so.
Segons relaten els veïns al rotatiu britànic, "en certes zones de la casa es pot escoltar més fort. Ve, definitivament, de fora, està en l'aire, per tot arreu, com un soroll de fons que vibra a través dels murs de la casa ".
Els científics no ha aconseguit encara donar una explicació satisfactòria a aquests sons misteriosos. El 2005, i després d'anys de frustrades investigacions, es va determinar que a Taos s'havia produït una «estranya patologia col•lectiva» que afecta un múscul que endureix el timpà. Gairebé ningú s'ho va creure.
Altres investigacions parteixen de la base que es tracta de sons de tipus geològic, provocats pels moviments tectònics o pels desplaçaments del magma que hi ha sota la fina escorça terrestre. No obstant això, no hi ha encara res concloent al respecte, i la hipòtesi no ha pogut ser provada.
El 1998, però, els geòlegs va demostrar que, encara que no puguem sentir-ho, la Terra emet constantment un lleuger brunzit de baixa freqüència. I és possible que si la freqüència està a prop de llindar d’audició, quan aquest brunzit constant augmenti de vegades la seva intensitat fins fer-se audible per alguns éssers humans, o fins de manera majoritària segons freqüència i intensitat. Durant anys, es va pensar que aquest brunzit estava causat, com s'ha dit, per moviments geològics. O fins i tot per turbulències atmosfèriques.
Però el 2009 es va descobrir que aquest brunzit de fons terrestre es deu a la col•lisió de grans onades oceàniques contra els fons marins. I no a tot arreu, sinó principalment a les costes d'Amèrica del Nord que treuen el cap a l'Oceà Pacífic. L'estudi es va publicar llavors al Geophysical Research Letters.
Ara bé, sembla ser que el brunzit de Woodland, d'igual manera que els de Taos, Bristol o Zuric no poden atribuir-se a aquesta classe de vibracions produïdes per ones oceàniques. I el seu origen segueix sent encara un misteri.

dimarts, 14 de juny de 2011

La mèdium de la reina Juliana torna en cartes

 Greet Hofmans el 1956

En unes golfes a punt de ser desallotjades, han aparegut 42 cartes de Greet Hofmans (1894-1968), la mèdium que va portar la casa reial holandesa a punt de la crisi. (Margareta) Greet Hofmans va ser cridada a palau el 1948 pel príncep Bernat, consort de la reina Juliana. La mèdium tenia fama de curandera i la princesa Marijke –avui Cristina– havia contret una malaltia als ulls. La nena no es va curar i la presència de la mèdium va complicar la relació matrimonial a causa de la seva amistat i la influència sobre la reina Juliana. Greet Hofmans va viure a palau nou anys.
L’interès de la correspondència trobada rau en el fet que el cas Greet Hofmans, com ha estat batejat, atès l’hermetisme informatiu per part oficial i l’autocensura que s’ha aplicat la premsa, s’alimenta de suposicions i viu la seva pròpia vida. La correspondència coneguda fins ara es troba, inaccessible, als arxius de la casa reial.
Aquest episodi ocultava una possible crisi entre el matrimoni de la reina Juliana i el príncep Bernat. La mèdium influïa en la visió pacifista de la reina en temps de la guerra freda mentre que Amèrica demanava al príncep Bernat que hi intervingués perquè Holanda afavorís la política d’armament que defensaven els Estats Units i l’OTAN.
Amèrica va interpretar les 17 conferències internacionals sobre la pau que la reina va pronunciar al palau Het Loo, a Apeldoorn, de tendència comunista influïda per la mèdium. El 1956, la revista alemanya Der Spiegel va publicar un article en el qual comparava la mèdium amb Rasputin. Aquest article va desencadenar en la premsa internacional una reacció semblant que va facilitar al príncep fer fora la mèdium de palau. El príncep Bernat va declarar en una entrevista pòstuma que va proporcionar la informació a Der Spiegel per aconseguir el que va passar a conseqüència.
Després de trobar les cartes, Edwin Tegel es va dirigir al NRC Handelsblad, un diari nacional d’ideologia liberal, i el periodista i historiador Bart Funnekotter va donar la notícia. L’amo de les cartes afirma que Hofmans escriu “com si algú li dictés el que ha d’escriure des del cel”.
Un cop fora de palau, Greet Hofmans va crear el seu centre i va continuar treballant com a il·luminada entre les classes altes holandeses. Per uns era una dona recta i aconsellava una vida sòbria, per altres una xarlatana que vivia a l’empara dels més ben situats. Va morir el 1968 i està enterrada al cementiri Zorgvliet, a Amsterdam, a una tomba tan senzilla com la de Van Gogh a Auvers-sur-Oise, a França.

Carmen Montón, La Vanguardia, 14 de juny de 2011

dimarts, 7 de juny de 2011

Karma-7 en el castell de Monstoriu

Castell de Montsoriu vist des de la Torre de les Bruixes, l'any 2009. Font: Vikipèdia

El castell de Montsoriu es troba situat entre les poblacions d'Arbúcies i Sant Feliu de Buixalleu, a la comarca de La Selva, i s'alça al damunt d'un turó de 650 metres d'altitud, dins del Parc Natural del Montseny.
Avui en dia, gràcies a l'esforç de l'Associació d'Amics del Castell està en avançat procés de restauració i excavació arqueològica.
L'article que recuperem és d'una època de menys esplendor en el castell, però en canvi si podia fer nit amb llibertat i realitzar tot tipus d'experiències.

Fa molt de temps que l'espectre de Na Guilleuma, senyora del castell de Montsoriu, va deixar de terroritzar als habitants de Breda gràcies als conjurs del rector d'aquesta població. Mai més se sentiran els seus cants i els de les dames que l'acompanyaven, ni es veuran surar al vent de mitjanit les robes vaporoses, ja que per obra del bon rector els espectres es van veure obligats a saltar des del cim on s'assenta el castell fins el Montcau i d'allà, en un altre salt, es van perdre al fons del Gorg Negre, al camí de Gualba a Santa Fe del Montseny.
Fins aquí una de les diverses llegendes, nascudes entre les ruïnes de l'imponent castell, relativa a fantasmes i una altra, que passo a relatar, relativa a tresors: en una sala amagada hi ha un immens tresor sota la forma de blat i ordi. Cada any, quan sona la primera campanada de les dotze de la nit de Sant Joan al campanar de l'església de Breda, s'obre una porta que permet l'entrada a la sala dels tresors. El valent que ha esperat l'esdeveniment ha de llavors carregar tots els sacs que pugui portar, amb l'ordi i el blat tenint molta cura de sortir de la habitació abans de l'última campanada. Si no pot fer-ho quedarà encantat dins de la sala sense poder sortir durant tot un any i no podrà desencantar fins que un parent proper s'atreveixi a esperar una altra nit de Sant Joan. Si aquesta parent valent existeix, ha de, per desencantar al desgraciat atrapat pel diable, entrar a la sala del tresor caminant d'esquena i portant una calavera en una mà i un ciri encès cap per avall.
Si tot hagués funcionat correctament i s'hagués sortit abans de l'última campanada, no s’ha de mirar el carregament que es duu fins haver travessat el torrent que hi ha entre el castell i la població, sinó el blat se li convertirà en pedres i l'ordi en sorra. Si el mira després tindrà l'enorme alegria de veure el blat transformat en or i l'ordi en plata. Personalment em van assegurar que els components d'una família que habitaven en una masia anomenada quelcom així com C'al Casica es van enriquir per aquest sistema.
Fins aquí la llegenda, parlem ara del motiu de l'expedició a Montsoriu.
El castell de Montsoriu, municipi d'Arbúcies, es troba situat entre aquesta població i Breda i el seu accés és relativament fàcil gràcies a una carretera particular que porta fins els peus de les ruïnes, precisament al peu d'un petit turó on s'assenta una torre avançada del castell. El turó es diu el «turó de les Bruixes", és a dir, de les Bruixes. Bon començament i bona senyal per a l'amant del misteri.
Crèiem, per així haver-ho sentit, que les condicions de les ruïnes permetien la psicofonia d'una banda, i per altra volíem comprovar la llegenda que en una de les parets del castell havia estat enterrat en vida un monjo (?), l'esperit del qual sortia quan la lluna plena il•luminava el lloc exacta del seu tancament.
De la una a les tres de la matinada vam estar intentant captar algun soroll a les cintes, o millor, ho van estar intentant meus companys d'expedició doncs la meva tasca era simplement de catalitzador o alguna cosa per l'estil, Inútil dir que l'experiment va ser un total fracàs a causa a la inexistència de qualitats idònies i llocs correctes entre les ruïnes.

 Ruines del castell (any 1976). Foto de l'article original de Karma 7
 
Per aquest motiu ens dedicarem a buscar la paret del monjo. Tot castell ja és impressionant de per si i molt més aquest de Montsoriu per la magnitud de la seva fàbrica, i l'aspecte misteriós de les seves ruïnes, però la impressió augmenta si el visitant es passeja entre elles a les tres de la matinada. Se senten passos que no ho són, es veuen ombres que no existeixen ... i tot això presidit per l'enorme fal•lus de la seva torre de l'homenatge que sembla unir cel i terra, com a herència del menhir, de l'obelisc i del campanar. En aquest passeig nocturn la primera sorpresa ens la va oferir precisament la sala de la planta de la torre de l'homenatge. De sobte, mentre les nostres llanternes buscaven en els murs senyals, dibuixos o indicis, va aparèixer al centre d'un focus de llum, un enorme vampir que amb les ales esteses semblava esperar-nos. Naturalment, no era un vampir, sinó una simple taca dóna humitat, que posseïa la seva forma.
A la fi, i mentre parlàvem es va anar perfilant el monjo. No seria una cosa així com el vampir de la torre? Una taca, una roca, un arbre d'estranya manera? Seguint aquesta lògica trobàrem, naturalment, el monjo.
En un extrem del pas de ronda, a l'altre costat de la torre de l'homenatge, hi ha una tronera en el terra per proveir d'aigua i aliments als defensors del castell, que antany va estar protegida per una mena de volta de maó. Traient un peu al buit i il•luminant amb la llanterna les restes d'aquesta coberta, es projecta sobre el mur de davant la clara silueta d'un monjo. Si la llum lunar incideix en l'angle precís, la impressió ha de ser claríssima i xocant. El monjo existeix. El lector pensarà que per desfer misteris i esborrar llegendes no calia anar a Montsoriu, però jo no estic d'acord ja que sempre s'esborra alguna cosa però es descobreixen nous misteris o nous encants.

Croquis del castell mostrant la clara silueta del monjo a la dreta
  
A Montsoriu ja no existeix Na Guilleuma, ja no ballen les bruixes amb els seus fantasmes, el monjo és de pedra i el tresor de blat i ordi fa anys es va acabar i fins i tot el vampir no és més que una taca capritxosa, però ...
Mentre descansàvem en el que va ser l'antic passadís d'entrada del castell a la mansió senyorial pròpiament dita, sota uns preciosos arcs i d'esquena a la porta d'entrada al pati interior del palau, vam tenir diverses vegades la sensaci6n d'una presència, la retratàrem i preguem al lector jutgi per si mateix la sorpresa que vam tenir en revelar la pel•lícula.



F. D'A. Ferrer-Vives, "Karma-7 en el castillo de Montsoliu", Karma 7 núm. 48, 1976

dilluns, 6 de juny de 2011

L’au gegantina de Les Escaldes



L'observació, recollida en diversos llocs d'Internet i en altres fonts sobre temes paranormals, va tenir lloc el 13 d'abril de 2001, entre les 21.30 i les 23.30 hores, a les Escaldes-Engordany (Andorra). Aquest és l’escrit del testimoni:

"Hola em dic Jesús tinc 29 anys i sóc aficionat a l'astronomia. Ahir dia 13 d'abril, vaig observar una llum en forma de bumerang que es passejava per Auriga. Després de perdre-la a l'horitzó va aparèixer minuts més tard a Orió i pujava en espiral apareixent i desapareixent durant almenys cinc minuts, canviava de trajectòria a una velocitat vertiginosa fins que va tornar a desaparèixer.
Vaig esperar una estona i com no la vaig veure més, vaig tornar a casa i vaig explicar el que havia vist a la meva xicota, que burlant-se de mi se’n riure força fins que vaig sortir al balcó de casa i la vaig tornar a veure cridant immediatament a la meva xicota que no s'ho podia creure. Vaig agafar els prismàtics i vam sortir corrent buscant un lloc fosc on tenir lluminositat.
El moment havia arribat, hi era davant meu. Al cel es veia nítidament com movia les extremitats, el meu cap es prepara per veure possiblement un plat volador en forma de bumerang, però quina va ser la meva sorpresa, no m'ho podia creure, era una au gegant que volava agitant les ales que no paraven de expulsar una resplendor de llum amb alguns tons vermellosos, el cos es veia perfectament, com tenia forma d'àliga o espècie similar, no m'ho podia creure, era immensa en relació a la distància que més o menys ens separava, i la meva xicota no parava de cridar mira-ho és aquí.
Després, un grup de nois joves i un veí del barri ens veuen mirar cap al cel i els dic que acabava de veure una au fènix volant i em miren com si estigués boig, però al cap de pocs segons es torna a passejar per davant de nosaltres i es veia clarament que era una au voladora brillant que reflecteix la pròpia llum com si fos un àngel salvador o un esperit reflectint una llum celestial, no ho sabria explicar i encara estic intentant poder acceptar el que vaig veure almenys sé que no estava sol quan el vam veure i que jo personalment sé el que vaig veure, i era una au Fènix.
Llegenda o no, sé que existeixen de veritat i mai podré oblidar una cosa tan meravellósa com el que vam veure, qui ho vulgui creure que ho cregui i qui no és lliure de pensar el que vulgui. Jo ho he explicat el millor que he pogut però si no es veu no es pot creure.
Si algú m'expliqués alguna cosa semblant abans de la meva experiència em trencaria de riure per això respecte qui es rigui de la meva història verídica, però és la veritat de tot. Si algú sabés d'experiències similars a la meva si us plau poseu-vos en contacte amb mi, una salutació."


Fins aquí, el relat dels fets realitzat pel testimoni, Jesús Serrano. El cas va ser investigat a Catalunya des de vessants diferents per el Ramon Navia i el Jordi Ardanuy. Sembla que va ser publicat per primera vegada per per Gustavo Fernández a la seva revista electrònica Al filo de la realidad el setembre de 2002.