divendres, 26 d’agost de 2011

Notícia del 2009: Estudi de la relació dels dòlmens i els menhirs de les Gavarres amb els camps magnètics de la Terra

Dos membres de l'Agrupació d'Afeccionats a l'Astronomia de Girona, Rafael Balaguer i Marc Heras, faran un estudi pròximament sobre el centenar llarg de dòlmens i menhirs que hi ha a les Gavarres i l'Ardenya per esbrinar si el seu emplaçament té a veure amb variacions en el camp magnètic de la Terra i si la seva orientació està vinculada a sortides i postes de sol en moments clau del calendari. Aquest estudi d'arqueoastronomia és pioner a Catalunya i requerirà un any de feina.
Rafael Balaguer assenyala que l'estudi tindrà diferents vessants, i que començaran inventariant els monuments megalítics de la zona, més d'un centenar, i «milloraran la cartografia i les indicacions per arribar-hi», ja que, actualment, molts són difícils de trobar. Un cop feta aquesta feina, mesuraran amb un magnemòmetre les possibles variacions en el camp magnètic de la zona on estan situats aquests monuments. Balaguer assenyala que no cal «ser esotèric», i que aquestes alteracions poden estar causades per exemple «per un corrent d'aigua subterrani». Balaguer és conscient de l'estranyesa d'aquest estudi, i afirma que a l'Estat espanyol només hi ha un precedent similar, fet sobre un únic dolmen a Andalusia. Per tant, assegura, es tracta d'un estudi «pioner».
El mètode de treball, segons explica Balaguer, és, a partir de les mesures contínues del valor del camp magnètic que ofereixen els satèl·lits de la NASA en dia, hora i lloc concrets, observar si en el lloc on hi ha els dòlmens i els menhirs s'observen mesures diferents de les que haurien de ser.
Un altre factor que els dos membres de l'agrupació volen estudiar en aquest projecte és el de l'orientació d'aquests monuments megalítics. Balaguer assenyala que ja s'ha comprovat en alguns dòlmens i menhirs que apunten cap a sortides i postes de sol en moments clau del calendari, com ara canvis d'estació. «Això ja s'ha mesurat en alguns, però volem mesurar-ho en altres», afirma. Un altre aspecte de l'emplaçament i orientació que estudiaran Balaguer i Heras és comprovar si l'alineació dels menhirs i els dòlmens, o entre les pedres d'un mateix monument està relacionada amb conjuncions planetàries del passat. Per fer aquesta feina, faran servir un programa informàtic que permet recrear en un moment determinat del passat la col·locació dels planetes.
Balaguer també assenyala que aprofitant aquest treball de camp també faran prospeccions arqueològiques de superfície a la zona per veure si troben eines o ossos. «Farem un treball molt complet, i ens faria gràcia que el Consorci de les Gavarres ens ajudés, ja que així l'estudi podria ser molt més potent», assenyala. Balaguer calcula que fer tota aquesta feina requerirà treballar durant un any.

Jordi Colomer, El Punt, 15 d'agost de 2009

dijous, 25 d’agost de 2011

L'Upir, una revista sobre vampirs en català



Cercle V

A casa nostra existeix una revista dedicada als vampirs, al vampirisme i a aspectes limítrofes editada en català. Es tracta de l'Upir que publica de form electrònica Cercle-V, Societat per a la divulgació del folklore sobre vampirs, que es defineix com una agrupació de persones interessades en el folklore sobrenatural, especialment relacionat amb el tema de la mort i els revinguts i que des de l’any  2004 realitza la seva tasca de divulgació.


En una entrevista a Vilaweb, Josep Fígols, de Cercle V, explicava que l'interès pels vampirs dels membres de l'entitat 've de lluny, però per camins molt diferents: antropologia, cinema, literatura i fins i tot esoterisme'. Resumint, gent amb trajectòries diferents que, gràcies a internet, s'ha pogut posar en contacte. Tot i la diversitat d'interessos, Cercle V 'se centra especialment en els casos de vampirisme del cadàver que torna del fossar per molestar els vius. Que hi hagi ingesta de sang o no és secundari'.
Fígols lamentava que la cultura dels Països Catalans hagués perdut una bona part de la connexió amb el vampirisme: 'El cristianisme va convertir les fantasmes en una cosa etèria, però antigament vampirs i fantasmes eren tot u. Tot amb tot, resten éssers llegendaris com la pesanta, que hi tenen relació.' I de l'auge actual del vampirisme al cinema i a la televisió, els membres de Cercle V n'ensumen el motiu: 'El tema de la immortalitat és molt temptador, especialment en una societat exacerbadament narcisista, cada vegada més individualista i egocèntrica, en què es valora l'hedonisme i la rapidesa. El vampir pren allò que desitja, quan vol i sense que li importi res més'.


L'Upir
L'Upir és una revista electrònica que s'edita trimestralment. Ja s'han publicat 28 números de volum força dispar i en els que es pot trobar des de traduccions al català de famosos textos com "El vampir a Romania" d'Agnes Murgoci, estudis de clàssics com Calmet o de Visum et Repertum, reproduccions d'articles antics de premsa catalana i internacional o fets espuris com el de Highgate o el vampir de Borox. També crida l'atenció el tractament a fons de casos ben actuals com el de Marotinu de Sus (2003) o d'altres de Sèrbia del 2004 i 2009, perquè el fenomen del vampirisme segueix ben viu en aquests indrets.


.

Mor Budd Hopkins, especialista en abduccions

Foto: Intruders Foundation

Budd Hopkins, va néixer el 15 de juny de 1931 a Weeling, West Virginia i va morir el passat 21 d'agost. S’havia graduat en Art i Història de l'Art a l’Oberlin College el 1953, any en què es va traslladar a Nova York. Prestigiós pintor i escultor, va rebre diversos premis nacionals. Les seves obres es van exposar en museus com el Guggenheim o el Museu d'Art Modern de Nova York i en molts altres centres culturals dels Estats Units i Europa.
Posteriorment es va interessar per l'estudi dels ovnis, especialment pel tema de les abduccions. El 1980, any en què publica la seva primera obra, Missing Time (Temps perdut), era un personatge gairebé desconegut entre els aficionats als ovnis. Fins aquest moment l'assumpte dels presumptes segrestats gairebé no s'havia desenvolupat.
Des del adveniment de Hopkins el panorama va començar a canviar: els seus entrevistats deien que els alienígenes que els havien segrestat eren poc o gens comunicatius, freds i indiferents, quan no decididament sinistres. I generalment feien aquestes confessions sota hipnosi.
Hopkins va començar a interessar-se en el tema a partir d'una experiència personal. El 1964, va observar al costat d'uns amics un petit objecte metàl•lic flotant immòbil al cel de Cap Cod. El fet el va portar a reflectir aquesta nova inquietud en algunes de les seves obres plàstiques. Però no va ser fins al juliol de 1975 que va començar a investigar una sèrie de casos ocorreguts a Cod, als quals no els hi va trobar una explicació convencional.
El març de 1976 publicà el seu primer article ufològic a la revista novaiorquesa The Village Voice. Poc després descobreix que la mainadera de la seva petita filla havia vist diversos ovnis sobre una muntanya, que posteriorment s'havia aproximat un estrany cotxe blanc i una doble columna de suposats motociclistes amb llums en els cascos, per a finalment només recordar haver tornat a casa. .
El gener de 1977, intrigat per aquest suposat «temps perdut» que comparava amb el famós cas del matrimoni de Betty i Barney Hill, Hopkins decideix buscar ajuda per experimentar amb hipnosi regressiva. De les seves experiències no sorgeix res interessant fins el 1978, quan coneix al veterà ufòleg Ted Bloecher i a Aphrodite Clamar, una psicòloga que empra en les seves regressions la tècnica de demanar al protagonista que "imagini estar veient una pel•lícula" sobre els fets. En aquesta època Hopkins publica Missing Time que li permetrà entrar en contacte amb nombrosos presumptes abduïts. Hopkins va començar a definir les abduccions com "una epidèmia invisible", però tal com assenyala l'especialista en la història de les absuccions Luis R. González, «ell mateix s'havia convertit en el seu principal agent propagador».
El 1981, amb el suport de la Fund for UFO Research (FUFOR), nou dels seus testimonis van ser estudiats per un psicòleg, que va concloure que es tractava de persones normals, si de cas una mica més intel•ligents que la mitjana, encara que amb dificultats en el seu sentit d'identitat sexual i en les relacions interpersonals.
Paral•lelament Hopkins havia començat a organitzar els seus primers "grups d'autoajuda" per abduïts, una pràctica que s'estendria després per tots els Estats Units, especialment des que es va sumar a la partida un psiquiatre de la Universitat de Harvard, el doctor John E. Mack (mort el 2004). Alhora, el mateix Hopkins començà a hipnotitzar els protagonistes d'aquests casos. El 1986, les presumptes abduccions extraterrestres van aparèixer en diversos programes de televisió més aviat sensacionalistes i el tema va començar a envair les llars.
El 1987 Hopkins va publicar el seu segon llibre Intruders (Intrusos) on va presentar per primera vegada la tesi segons la qual l'objectiu primordial dels extraterrestres és crear un híbrid extraterrestre-humà. La història central d'aquella obra, on s'explica com els alienígenes utilitzarien procediments d'inseminació artificial, prendrien mostres d'òvuls i esperma humans i fins i tot extraurien fetus híbrids de les abduïdes embarassades, va acabar sent una minisèrie amb el mateix títol de la cadena CBS; i, també inspiraria la mitologia de la sèrie X-Files [Els Expedients X, Chris Carter, 1993-2002], Dark Skies (Cel negre, 1996-1997) i Taken (Abduïts, 2002).
Intruders és – junt amb Communion de l'escriptor i abduït Whitley Strieber– una de les obres més influents mai escrites sobre abduccions OVNI.
Amb part dels beneficis dels seus llibres, Hopkins va establir la Fundació Intruders, dedicada al tractament, consell i seguiment dels protagonistes d'aquests casos, una iniciativa que repetirien pel seu compte Mack i, durant certs temps, el propi Strieber.
Al febrer de 1991, Hopkins va rebre una carta d'una novaiorquesa anomenada Linda Cortile, on li parlava d'un estrany succés presumptament ocorregut a prop del pont de Brooklyn. Hopkins es va interessar donada la suposada presència de dos policies de servei. Amb el temps, el cas es va anar complicant: aquests policies no eren tals sinó ... els guardaespatlles del llavors Secretari General de les Nacions Unides Javier Pérez de Cuéllar, havent estat també ells abduïts aquella mateixa nit ... A finals de 1996, Hopkins publicaria la seva versió del cas en el seu tercer llibre, Witness (testimoni). Encara avui no s’ha provat de manera concloent l’existència d’aquets testimonis. 

Bloc del CEI & Factor 302.4

dimarts, 23 d’agost de 2011

El llibre màgic de Nicolau Flamel

Suposat gravat de Nicolau Flamel
Trobant-se a ca seva, un personatge certament enigmàtic i alhora famós, Nicolau Flamel, mentre treballa en el seu escriptori, on ell i els seus ajudants copien i il·luminen manuscrits, rep la visita d'un estranger. L'home, vestit com un que demana almoina i torrat de cara com un moro, proposa a Flamel de comprar-li un llibre que porta a les mans. El preu: dos florins. La cosa no hauria tingut més importància si Flamel no hagués somniat, la nit anterior, que un àngel li entregava aquell manuscrit. Sí. Semblava el mateix llibre vist en somnis, el color de la portada, la lletra de l'escriptura. Quan el misteriós visitant, havent rebut els doblers, abandonà l'indret i Flamel pogué tancar la porta de doble pany, rere d'ell, no sense nervis i una certa dosi de por, començà a fulletjar el volum, que es composava de vint-i-un folis d'estrany pergamí i un text en vells caràcters llatins. La portada, de metall daurat, amb uns jeroglífics gravats, protegia moltes planes bellament il·lustrades. A la primera d'aquestes es podia llegir: «Abraham el Jueu, príncep, sacerdot levita, astròleg i filòsof, a les gents jueves, per l'ira de Déu escampats per les Gàl·lies, he dedicat aquest llibre...».
I sembla que tal dia com avui, en el seu testament, Nicolau Flamel donava compte de tot això: «Encara que jo, escrivà i habitant de París, amb domicili al carrer dels Escribans, prop de la capella de Saint-Jacques de la Boucherie, no hagi après més que un poc de llatí, pels pocs mitjans amb què comptaven els meus pares, estimats, així mateix, com a gents de bé, per la gràcia i favor dels beneïts sants del paradís, principalment del senyor Sant Jaume de Galícia, no he deixat de llegir els llibres dels filòsofs i aprendre d'ells nombrosos secrets de ciència oculta... Després de la mort dels meus pares jo em guanyava la vida amb l'art de l'escriptura, fent inventaris, portant comptes i administrant les despeses de tutors i menors, quan va caure en les meves mans, per la suma de dos florins, un llibre daurat molt vell i molt ample; no era de paper ni de pergamí sinó que estava fet com d'escorces d'arbres molt tendres. La seva coberta era de coure ben polit, tota gravada amb lletres i figures estranyes. Supòs que bé podrien esser caràcter grecs o d'una altra llengua antiga semblant... Contenia tres vegades set quadernets, dels quals el setè estava sense escriptura i en lloc d'això hi apareixia un verdanc pintat i unes serps que s'hi enroscaven. En el segon setè, una serp crucificada. En el darrer setè, unes fruites i més serps, entre d'elles...».
Flamel custodià el llibre sense voler-ne saber els secrets del seu contingut i mai, fins després de la seva mort, ningú no va saber que el tenia. Havia aplicat a tal conducte, com diu Larguier, aquella fórmula del nostre Ramon Llull: «Jo haig de jurar-te per la meva ànima que si tu destapes això, seràs condemnat. Tot el que procedeix de Déu a Déu ha de tornar. Tu conservaràs, doncs, per a ell, un secret que només a Ell pertany. Si dones a conèixer amb paraules lleugeres el que ha exigit tants anys de cura, seràs condemnat en el Judici Final...». Però Flamel fou soterrat en el petit cementiri de l'església de Saint-Jacques-la-Boucherie el 22 de març del 1418 amb fama d'alquimista. Aquell cementeri fou destruït el 1797. Del llibre no se'n va saber res més.

Miquel Ferrà i Martorell, Diari de Balears, 22 de febrer de 2001

dilluns, 22 d’agost de 2011

Fantasmes al Museu Arqueològic de Nàpols

El Ministeri de cultura italià enviarà experts al Museu

Els «caçafantasmes» arribaran al setembre al Museu Arqueològic de Nàpols enviats pel Ministeri de Béns Culturals d'Itàlia per aclarir estranys successos que es succeeixen en aquest centre i que van portar als obrers d'una empresa a abandonar una obra a causa de presències inexplicables.
El diari regional "Il Mattino" ha explicat que la primera alarma va arribar dels obrers: "Aquí passen coses estranyes". El que era una intuïció d'alguns treballadors, després va derivar en inexplicables successos: molts objectes van canviar de lloc i diverses galledes es van omplir misteriosament, informa "Il Mattino".
Arran d'aquests fets, Oreste Alberano, l'arquitecte encarregat de les obres en el museu que diu no creure en fantasmes, es va presentar personalment en el centre a petició d'alguns dels treballadors. Va ser ell qui va protagonitzar el següent episodi de la història, en prendre una fotografia al recinte en què va aparèixer la silueta d'una nena, que no era filla de cap treballador.

 Fotografia divulgada per Il Mattino


La versió oficial
La directora del Museu Arqueològic, Valeria Sampaolo, va dir que "més que fantasmes", el que s'espera en el centre expositiu són "turistes de carn i ossos". Sampaolo rebutja la fantasmagòrica notícia apareguda a "Il Mattino": "És una cosa sense qualsevol fonament, pura fantasia, farem un comunicat oficial de desmentiment, i ens agradaria que es parlés del museu per la seva activitat".
"He d'afegir que aquesta famosa fotografia circula des de fa més d'un any i me l'han ensenyat fa poc: per mi no té cap significat", va dir. I conclou: "D'altra banda, amb les tecnologies avui es pot fer de tot".
L'escepticisme de Sampaolo no ha pogut frenar l'allau que la notícia ha generat. "Periodistes i càmeres de televisió omplen el museu a la recerca d'alguna imatge. Però cap turista ens ha preguntat encara pel fantasma", va assegurar la directora del museu. A partir de setembre, està previst que visitin l'arqueològic de Nàpols alguns experts en caçar fantasmes, entre ells docents universitaris
El Museu Arqueològic de Nàpols acull una important col•lecció d'obres d'art, entre elles el catàleg de la col•lecció Farnese i els tresors de Pompeia i Herculà.

Agència EFE

Jordi Magraner, un gran criptozoòleg català


El 2 d’agost de 2002 moria assassinat al districte de Xitral, al nord del Pakistan el zoòleg Jordi Magraner, als 43 anys d’edat. Magraner es va distingir per passar llargues temporades al Pakistan a la recerca de l’home de les neus. Però a diferència d'altres suposats investigadors, Magraner no era un indocumentat.
Durant 15 anys, el zoòleg, que treballava per al Museu Nacional d'Història Natural de París, va realitzar contínues expedicions a la regió -on acostumava a llogar una casa en un poble de la vall Kailash, a uns 40 quilòmetres de Xitral- a la recerca d’un supervivent dels nostres avantpassats que s’anomena a la zona barmanu (el gran pelut), la forma local de l’home de les neus. El zoòleg havia aprés als anys 80 el dialecte local i les seves investigacions sobre el terreny, qu seguien una rigorosa metodologia científica, semblaven asseverar l'existència d'aquesta criatura.
A Xhitral, Magraner va dirigir campanyes periòdiques destinades a obtenir proves de l'existència del barmanu. Així per exemple, a la campanya de gener a setembre de 1990 va recopilar 27 testimonis recents de trobades amb el pelut, incloent-hi 3 del mateix any. Les desenes de testimonis recollits retraten una estranya criatura de la mida d'una persona, amb cos rabassut i pelut i que camina sempre de forma bípeda. Segons aquests relats, la seva cara, desproveïda de pèl, deixa veure una gran nas xato, front fugisser, ulls grisos i coll gruixut.
Magraner va poder fotografiar les empremtes d’un barmanu adult i escoltar en un parell d'ocasions el seu característic crit ressonant a les valls flanquejades de muntanyes. Al costat d'altres investigadors francesos, Magraner va fundar l' Association Troglodytes (Associació Troglodites), amb la pretensió de trobar algun dia un exemplar viu de l'existència d'aquesta criatura.




Imatges procedents de www.jordimagraner.com

divendres, 19 d’agost de 2011

El santet del Poblenou


Poc se sap en realitat de Francesc Canals Ambròs, conegut popularment com el Santet del Poblenou. La seva làpida al cementiri de l’Est de Barcelona proporciona alguna de les poques dades incontrovertibles de la biografia, a saber, que va morir el 1899 amb 22 anys i uns mesos. Però la visita més elemental a la seva tomba –que està senyalitzada com a atractiu turístic– denota que, més enllà del currículum oficial, hi ha persones que continuen fent parlar fins i tot cent anys després d’estar morts i enterrats.
No hi ha cap tomba al cementiri del Poblenou que reuneixi tantes flors i exvots. Cap ni una. La tomba del Santet s’ha convertit en un lloc de pelegrinatge popular, a la recerca d’algun miracle quotidià, malgrat que no existeix cap beatificació. Una història i un individu massa atractius per passar desapercebuts a la literatura. L’escriptora Care Santos incorpora el Santet a la seva darrera novel•la: Habitacions tancades

L'escriptora Care Santos, davant la venerada tomba del Santet al cementiri de Poblenou. 
Autor: Àlex Garcia

Diuen que els seus noms són Josefina i Ginés sense deixar de netejar davant la tomba del Santet, situada en un passadís de nínxols estret, envoltada de flors, imatges religioses, espelmes enceses, exvots i fins i tot un retrat d’Ecce homo en holograma, que sembla prendre vida, segons des d’on es miri. “Tinc molta devoció pel Santet”, se sincera Josefina, atrafegada, sense deixar d’escombrar. Per què? “Als 14 mesos, la meva filleta es va quedar mig paralitzada i ara té 53 anys, gràcies a Déu i al meu Santet”, respon, i se senya. Al nínxol es pot veure l’única foto que es coneix del Santet, “càndid, pueril, de mirada neta i càndida”, segons la descripció de la novel•la. Avui el retrat és visible, cosa que no sempre és així.
Darrere del vidre que protegeix la làpida, a través d’una ranura superior, els visitants dipositen les seves demandes escrites en paperets i, amb freqüència, n’hi ha tants que vessen i és impossible arribar a veure el marbre. En una nota adhesiva groga es pot llegir: “Perquè m’ajudis amb el sucre i el tiroïdisme”. D’aquest tipus solen ser els desitjos que s’eleven al Santet del Poblenou. “Són miracles proletaris, miracles de les petites coses”, segons la definició de Care Santos. “No hi ha un gran miracle del Santet, o a mi no me’n consta cap. La gent parla de curacions i de molts miracles petits, de miracles a milers, que concedeix absolutament tot el que se li demana”, afegeix.
Malgrat haver investigat el personatge, l’escriptora confessa no haver-ne avançat gaire. “Sí que he descobert que al Santet no el van enterrar on és ara, en una altura preferent, sinó que el nínxol era en un sisè pis de menor categoria. Va ser el 1908 quan el van traslladar al lloc actual i el van exonerar de taxes completament”, revela Care Santos. I per això es dedueixi que el culte al Santet ja era ben viu nou anys després de la seva mort.
Però qui era el Santet? Què va fer en vida? Quins poders tenia? Ginés Rodríguez, regadora en mà davant del nínxol, té una resposta: “Diuen que curava i que si et mirava als ulls podia endevinar el dia en què et moriries”. Això és el que popularment s’explica. “Hi ha coincidència a dir que endevinava el dia de la teva mort mirant-te fixament als ulls”, rebla Care Santos. I aquesta és precisament una de les coses que el Santet fa a la novel•la, en què també treballa com a empleat als grans magatzems El Siglo, que és un altre dels detalls en els quals coincideix la veu popular. “Es diu que treballava a El Siglo, i així ho sembla, però molta gent també dóna per cert que va morir en l’incendi dels grans magatzems el 1932, quan en realitat ja feia 33 anys que havia mort”, reflexiona Santos. La làpida negra del Santet presenta, just en la seva meitat, una esquerda de banda a banda. “Diuen que si la mires fixament, es veu una llum”, revela Ginés. És la llum del més enllà, segons la creença popular.
A la pàgina 143 d'Habitacions tancades, un senyor clama davant la tomba: “No diuen que perquè santifiquin algú ha d’acreditar cinc miracles? Doncs ja fa temps que el xaval compleix els requisits bàsics! Si segur que ja n’ha fet a milers! El que passa és que en aquest país tot funciona igual. Els capellans no volen sants pobres”. La proclama és a la novel•la, però bé podria tractar-se d’una crònica. És el que es cou davant la tomba del Santet.

Oni Orensanz,  Sant Per aclamació popular, La Vanguardia, 27 de juliol de 2011

dimecres, 17 d’agost de 2011

L'enigmàtic castell de Quermançó

Fotografia de George F.

El Castell de Quermançó és un exemple del que van ser els castells catalans medievals de defensa. Es troba a menys de 2 quilòemtres al nord de Vilajuïga, a la comarca de l'Alt Empordà. Dalt d'un puig encinglerat, inaccessible pels costats de ponent i migdia, i amb accentuades pendents a les altres vessants. És una roca sola, ben destacada del sòl, d'alçada uns 30 metres, tallada verticalment d'una part sobre un barranc inaccessible a tota escomesa; i per l'altra, defensada per dues torres albarranes, deslligades del conjunt, sense comunicació aparent però segura per sota terra com tindria en aquell temps. És doncs, una defensa natural admirable capaç de resistir l'envestida de qualsevol multitud molt superior als pocs que cabrien dintre el seu petit perímetre.
El castell fou possessió dels Comtes d'Empúries i apareix per primer cop documentat l'any 1078 com a castellum Chermanço en el testament de Ponç I, el qual deixà en herència aquest castell i altres fortificacions als seus fills Hug i Berenguer.
Tot i això, en les excavacions arqueològiques realitzades l'estiu del 2003 es va poder confirmar que el castell data ja del segle X. Així mateix, la troballa de diverses peces de ceràmica demostra l'existència d'un poblat indígena, que posteriorment fou romanitzat. També s'han trobat restes iberes i romanes al seu voltant.
L'aspecte de ruïna actual es deu a les tropes napoleòniques, que primer van augmentar-ne les defenses i, quan es van retirar, el van destruir. Durant la Guerra Civil del 1936 va ser un punt de resistència,

Llegendes

L'aparença rellevant del castell en ruïnes, la seva singularitat en el paisatge i la densitat de la seva història- han originat un extens i misteriós llegendari de caràcter popular. Llegint totes aquestes llegendes i rondalles populars que tenen el Castell de Quermançó per teló de fons, hom pot apreciar com moltes d'aquestes tenen punts de semblança i es relacionen entre elles. Això s'explica per les nombroses versions que originen les narracions de contes. A més a més, segur que molts de vosaltres descobrireu llegendes similars a d'altres castells i indrets de la geografia catalana.

La Comtessa de Molins

Teresa de Molins i Bach, natural de St. Pere Pescador, va abandonar la vida noble per unir-se com a capitana d'una colla de bandolers. Va ser reclusa un temps al convent de Garriguella, però va tornar amb els bandolers que s'amagaven entre les restes del Castell de Quermançó. Aviat sorgiren enfrontaments i gelosies i la comtessa decidí posar fi la situació una nit d'estiu de 1826. Baixà al soterrani amb una torxa i encengué la pólvora restant dels francesos fent volar el castell, quedant ella i els bandolers sepultats sota les runes del castell.

Conta una altra llegenda que la comtessa féu coneixença del Gegant de Ventalló. Aquest era un home exageradament alt i fornit, i molt fidel, fugitiu de la llei per haver matat involuntàriament un veí de Sant Pere Pescador, i que es va refugiar al poble de Ventalló on treballava com a mosso d'uns pagesos adinerats. Una nit, durant les festes de Sant Sebastià de Ventalló, els nois solters buscaven joves per obrir el ball a la Plaça Major. De sobte va aparèixer la Comtessa de Molins amb la seva colla de bandolers per cobrar-se el botí de la festa; però la comtessa es va fixar amb l'home alt i fornit que no tenia parella i li va demanar que ballés amb ella una corranda reial. Des d'aquell moment la parella va galopar pels camins de l'Empordà fins que la comtessa morí en l'explosió al Castell de Quermançó. Es diu que al cap d'un temps el gegant va anar a rescatar el cadàver de la Comtessa de Molins de sota les runes del castell (altres històries diuen que fou el germà de la comtessa), i que el dugué a St. Pere Pescador d'on ella era oriünda. Al poble li feren uns grans funerals, tot i que no es permeté que fos enterrada a la tomba dels seus pares a l'església, degut a la mort que va tenir. Sembla ser que, en traslladar-se el que quedava del cementiri antic al nou, les restes de la comtessa foren guardades en una urna de plata i enterrades a la tomba familiar de l'altar de St. Andreu.


"Les monges plora que plora,
la Comtessa té que marxà,
a Déu prega l'Abadessa.
La Verge no la deixarà!
Torna a la trista vida
A robar per masos i camins,
El teu destí és ser lladre,
Oh Comtessa de Molins!"

"Les campanes ja no ploren,
canten ara una cançó,
il·luminen les fogueres
dintre els murs de Carmansó
i la nit tota estrellada
té perfum de mar i pins,
mentre plora arrepentida
la Comtessa de Molins!"

"Toqueu, toqueu, campanes,
el vostre plany de tristor,
n'és morta sota les runes,
la comtessa de Carmançò;
qui no plora aquesta Dama
té sentiments molt roïns,
donç ha mort plena de glòria
la comtessa de Molins".

Joan del Muga


***

Existeix una peça dramàtica que va ser escenificada per l'Elenc Santperenc el 1995, anomenada La Comtessa de Molins.


La Dama de Quermançó

Conten que a la Comtessa de Molins, que habitava el Castell de Quermançó, només li agradava el moll de l'ós i que cap altre menjar no tastava, una obsessió que la portà a la ruïna. Pobra i morta de gana un dia acceptà un pa amb nous d'uns compassius pagesos, i ho va trobar tant deliciós que des del fons de l'ànima exclamà: - Si hagués sabut que el pa amb nous era tant bo, encara ara seria mestressa del castell de Quermançó -.

Una altra versió diu que aquesta dama venia del Rosselló (Conflent) i que arribà al castell fugint del seu pare que la volia casar contra la seva voluntat. La dama es dedicà al bandidatge al front d'una temible banda.


"Ai, Dama de Quermançó,
Castell de Vilajuïga,
un cavall i una cançó
que el vent i la terra lliga!

Diu que és filla de l'incest
de Magaulí i la germana,
nit d'escaig de l'any bixest,
bramul de tramuntana.

Només l'han vista algun cop
els trabucaires estrenus;
quan travessa el pla a galop,
els clergues diuen que és Venus.

Del molí de l'arbre sec
als trullols de Peralada
retruny al pas del seu brec
i s'escolta la tonada:

"Per no haver sabut un dia
que el pa amb nous era millor,
vaig perdre la senyoria
del castell de Quermançó".

De Bellcaire a Requesens,
des de Roses a Navata,
els molins li paguen cens,
tots els rius li duen plata.

La tenora arrenqui el plor,
a cada costat un tible.
Quan passa per Quermançó,
el vent es torna irascible.

La comtessa de Molins
les tramuntanes empaita
amb seguici d'assassins.
L'Orlina toca la gaita.

Tremoli el dubte d'un vers,
arpegis, laments i fugues.
Interludi de coll-verds
i adagi de fredelugues.


Posa brida a Belfegor,
calça l'esperó de plata;
la segueixen per amor
set bandits a salt de mata.

La comtessa sap camins,
coneix els guals de la Muga
i cull a Pont de Molins
clavells i matafaluga.

L'amor d'home no li plau,
que l'amor no li plau gaire.
Només fora el comte Arnau
cavaller adust pel seu aire.

"Per no haver sabut un dia
que el pa amb nous era millor,
vaig perdre la senyoria
del castell de Quermançó".

L'esgarrinxa el parallamp
i, els cabells al vent, s'ondula.
Els abellots de l'eixam,
morts, semblen grans de cugula.

I giravolta el motiu
amb l'ala lleu de la frase.
Tot és fum, brasa i caliu:
ja no vol convent ni casa.

De quina color té l'ull?
Per quina amor es trastoca?
Alenada de cerfull,
ull de menta i pit de roca.

I els dies que no fa vent
-que, per atzar, no són gaires-
es remunta al firmament
com un estel de set caires.

Qui sap on va i el qué vol?
Però el seu nom és Teresa.
El vent esquinça el llençol
com una fogaina estesa.


(El cavaller Parsifal
que amb veu de baix diu la coda
passa amb el místic Graal
devers Sant Pere de Roda).

Visita el parent dispers
de Darnius a l'Armentera,
dues cosines a Llers,
l'oncle a Palau-saverdera.

Un bes per una cançó;
té a cada mas un baladre,
i a cada poble un baró,
i a cada castell un lladre.

¿Diu que ha fugit d'un convent?
Els clergues saben que és bruixa;
la revolada del vent
la faldilla li afluixa.

Els lladres de Quermançó
per llur dama fan la capta.
Ella se n'omple el sarró;
no sap ningú on va el dissabte.

Però vénen de Culips,
on Odisseus tingué espluga,
lamentables esgarips
de la nimfa malastruga.

El castell li fou petit,
la plana li fou estreta;
cap anell no duia al dit
perquè hi volia un cometa.

¿Quin pelatge té el cavall
d'elèctrica carnadura?
Amb el pinzell d'un buscall
li retoca la pintura.

Va saltant de bella nit,
de puig en puig, la muntanya,
bo i repassant el circuit
de la barrera d'Espanya.

Amb les ales del mussol
mou els molins de la lluna
rics d'alfàbrega i fajol,
calamarsa que s'engruna.

De Griselda duu cinyell
i la trena de Nausica;
una esquerda de castell
i un amor que no s'explica.

I quan ha fet el seu torn,
centrant la circumferència,
al Far llisca enmig del born;
i seu a la presidència.

La comtessa de Molins
diuen que és una gran dama:
té una espluga de robins
i un cavall -sepulcre i flama.

Sigui folla, o si no ho és,
ningú no en sap l'oradura.
Un reialme per un bes,
amb el llavi a la ventura.

Un llindar que perd l'encaix
d'una torre, i per l'esquerda,
la cua del llangardaix
mou una maragda verda.

I la gent esfereïda,
escolta al vent la cançó
de la cabra sebollida
que bela enterrada en vida
al Castell de Quermançó.


***

Carles Fages de Climent
-Les bruixes de Llers-


El tresor de Quermançó: La Cabra d'Or

Narra que una reina encantada, o la Dama Blanca, custodia una cabra d'or enterrada en un lloc imprecís dels fonaments del castell de Quermançó. Segons el mite indoeuropeu i arrià, la cabra d'or simbolitza el sol vital, pur i radiant, en la seva lluita contra les tenebres.

Hi ha versions que expliquen que en el moment de l'expulsió de terres catalanes la hi van enterrar els jueus de Villa Iudaica, que la veneraven.

La més coneguda potser, conta que hi visqué fa molt de temps un famós rei moro que tenia un gran tresor aconseguit amb les batalles guanyades a d'altres senyors; d'aquest tresor se'n féu construir una cabra tota d'or. Però un bon dia va haver de fugir del Castell perquè el va vèncer un rei cristià; amb l'ajuda dels criats va endur-se-la a peu a través d'uns passadissos secrets que comunicaven el castell amb el mar a Port de la Selva. Diu la llegenda que el rei i la cabra d'or mai arribaren a mar, i que quedaren atrapats en aquells passadissos.

Una altra llegenda diu que aquest castell estava habitat per una reina encantada que guardava una cabra d'or, enterrada en els fonaments de l'obra i en un lloc que no es precisa. Segons Jesús Ávila es tractaria d'una reina mora, que en la foscor de les llòbregues masmorres del castell, guarda un vellocí d'or.

Segons es precisa a Mites de Catalunya, molt a prop de Quermançó, una serp encantada custodia una cabra d'or. Aquesta serp es pot desencantar llançant-li una moneda a la gola; d'aquesta manera la serp fuig I es pot entrar al castell per uns túnels subterranis molt profunds que van a parar al lloc on hi ha amagada la cabra d'or.



El mite de l'Aurora

És l'anomenat mite solar dels pobles indoeuropeus, molt present en rondalles d'alguns pobles d'Europa i que també es conserva en contes i supersticions de les comarques del nord-est de Catalunya. En les de l'Empordà, els tresors ocults de Carmany, Quermançó i Montsoriu revelen que a les 12 de la nit de Sant Joan, s'obren les portes dels tresors que oculten aquests llocs.

A Quermançó aquest tresor pren la forma d'una cabra d'or amagada en les profunditats dels fonaments d'aquest antic castell dels comtes d'Empúries, els quals molts babaus van remoure (i no fa pas tants anys) creient que trobarien el tresor.

Al castell de Quermançó hi vivia reclosa l'Aurora, una misteriosa i bella dama que filava durant tota la nit una túnica pel seu home. L'ajudaven algunes vegades la lluna plena i en d'altres un grup de gojes que filaven un interminable fil que estenien d'un vèrtex de la muntanya a l'altra. Quan l'Aurora deixava de filar i sortia del seu amagatall l'encanteri desapareixia i arribava el dia amb el seu sol ixent.



L'argolla de Quermançó

Al castell de Quermançó (Vilajuïga) i de Carmany (Palafrugell), i en altres turons de l'Empordà, diuen que les estepes, els esbarzers i els pins silvestres amaguen una misteriosa argolla de ferro. Diuen també que una vegada un encuriosit buscador la va trobar i va estirar d'ella amb força i que llavors es va obrir un passadís subterrani que conduïa a unes estranyes estança. Seguidament diuen que va llençar unes monedes i que s'obriren unes portes deixant veure tot d'armes i gent desconeguda, piles de faves i altres rústiques riqueses.



Misteri del Sant Graal

Segons una de les interpretacions, la muntanya de Verdera seria l'escenari dels principals episodis del Misteri del Sant Graal, convertint el Castell de Sant Salvador en el de Monsalvat i el Castell de Quermançó en el del mag Klingsor d'Hongria, que volia formar part com fos de l'Ordre del Sant Calze.

La llegenda del Graal s'inicia quan Sant Pere porta el Calze de l'Últim Sopar a Roma després de l'Assumpció de la Verge. El Papa Sixte II, abans de ser martiritzat per Valerià, l'entregà a Sant Llorenç, el qual l'expedí a Espanya, venerant-se a Osca fins la invasió musulmana. El bisbe Adalbert, al 711, l'amagà al mont Pano, desapareixent el seu rastre fins que al s.XII aparegué a San Juan de la Peña.

Al s.XIV l'adquirí el rei Martí l'Humà per a la seva coronació i el destinà a la seva capella saragossana. Alfons V el donà a la Metropolitana de València. Segons una altra tradició, la sang del redemptor recollida per Josep d'Arimatea dins el calze de l'Últim Sopar, junt amb les relíquies de Sant Pere Apòstol, un gran tros de la Vera Creu i altres Sants Màrtirs, fou entregada pel Papa Bonifaci IV a uns cavallers pel perill d'atac a Roma de l'exèrcit del rei d'Orient Focas.

Mitjançant una lleugera nau, aquests cavallers encarregats de la custòdia de les santes relíquies partiren cap a França, i d'allí cap al nord de Catalunya, ajudats per un vent miraculós (la Tramuntana?). La nau s'aturà en un lloc anomenat Arment -Rodas, on sis d'aquests cavallers desembarcaren les relíquies.

Aquest Arment -Rodas s'ha relacionat amb la muntanya de Verdera. Pujant per la muntanya trobaren la cova de Sant Sergi. Sobre l'altar de la cova del sant dipositaren la sang del Salvador, i els ossos de Sant Pere juntament amb les altres relíquies, edificant-se posteriorment sobre aquesta cova un santuari, i encara més posteriorment el Monestir de Sant Pere de Roda o Rodes. Després, per protegir aquestes precioses relíquies, es construí un castell al cim més alt de la muntanya, batejant-lo amb el nom de Sant Salvador.

En la llegenda del Graal es parla del castell Kundry, habitat per una dama de qui es valgué el mag Klingsor d'Hongria per derrotar el rei Anfortas i robar-li la llança sagrada -temptació contínua dels cavallers del Graal. S'ha identificat aquest castell amb el de Quermançó per la semblança amb la seva llegenda particular.

Dos prestigiosos calzes han estat presentats com els vertaders recipients del Sant Graal. Un es conserva a Viena (Àustria) com a objecte emblemàtic del tresor imperial dels Habsburg. L'altre és venerat a la catedral de València com el "sant calze". Aquesta copa sembla identificar-se amb el llegendari calze del tresor dels Càtars, que hauria estat transportat al sud dels Pirineus després de la caiguda de Montsegur el 1244. En ambdós casos, incerteses sobre l'origen exacte de les relíquies mantenen la controvèrsia amplificant el misteri.

Segons Christopher Jones el castell de Quermançó va tenir un cert protagonisme dins la història de l'heretgia càtara. Olivier de Termes era un càtar penedit que, després de la destrucció de la fortalesa càtara de Montsegur, es va allistar a la setena croada. Com Olivier de Termes, molts càtars s'hi allistaren i també buscaren feina al costat de Jaume I.

També segons C.Jones, l'investigador Otto Rahn visità el castell durant els anys 30 i recopilà moltes llegendes de la regió de Montsegur, molt similars a les llegendes empordaneses al voltant de Quermançó. Es parla d'un llac subterrani de color verd i un laberint de vidre que segons Rahn són la connexió directa amb Esclarmonde de la llegenda de Parzifal de Wolfram von Eschenbach.



Ritual d'iniciació (com a buscador del Sant Graal)

Existeix la tradició que sota la gran roca de Quermançó hi ha una font subterrània d'on actualment surt l'aigua de les termes del poble. Aquí, fins ben entrada l'edat mitjana, s'hi desenvolupava un curiós ritual d'iniciació. D'amagat del clergat local, els "Deudos" o membres de la societat velaven el fingit cadàver (la persona que havia de ser iniciada) durant tot el dia. Al vespre es presentava una safata amb tres plats i una copa, de la qual no podia beure. En un dels plats hi havia peix, a l'altre un tall de pa i al tercer raïm, en el seu defecte un grapat de panses. Tot seguit el cadàver era introduït en unes galeries secretes, a l'interior del llac subterrani, que se suposa que hi ha sota la roca, tot seguit els seus companys procedien a fer el suposat ofegament. A l'alba, era extret de la gruta i li presentaven la copa de la alliberació, després era presentat com a fill del graal. L'iniciat era anomenat "Epopte" era considerat apte per partir en busca de la sagrada copa.



L'Amagatall del dimoni

Segons es diu a Quermançó es trobava un dels amagatalls del dimoni, d'on sortia una cabra d'or que duia un dimoni a coll-i-be per espantar els qui anaven de nit per aquelles contrades.



Bruixes al castell

Segons el Sr. Joan Garriga de Vilajuïga, descobridor del tros de calçada romana que passa pel terme municipal, conta el llegendari popular de la zona que per la revetlla de Sant Joan, les bruixes que habiten normalment el castell, baixen a la ribera que hi passa a prop per rentar la roba, i que si hom s'hi fixa, les pot sentir cantar i riure, i veure el resplendor que produeix el reflex de la lluna a la roba blanca estesa.

Fins i tot alguns recorden com, de petits, havien anat a "caçar monedes d'or", ja que el llegendari popular deia que les bruixes del castell, a les nits de lluna plena, amagaven monedes d'or pels voltants del castell.

Avui en dia, molta gent coneix les ruïnes de Quermançó amb el nom de "El Castell de la Bruixa". L'aigua dels pous ocults sempre s'ha relacionat amb la immortalitat i, per tant, el de Quermançó no podia ser cap excepció.

Bibliografia sobre les llegendes

  • La Comtessa de Quermançó. Text de Josep Pérez, dibuixos de Francina Gili. Brau Edicions, 1999.
  • ÁVILA GRANADOS, J. Enclaves mágicos de España, ed. Planeta.
  • BIBIÀ BALADA, J. Els nostres Càtars - El catarisme a la Corona d'Aragó, pp.140-145, Editorial Dux, Barcelona, 2005
  • CAIXÀS, B. de: "El Sant Graal i el castell de Quermançó". Catalunya Comtal. Quaderns d'investigació Històrica. Barcelona, (Hivern del 1978), pp. 16-19
  • CATALÀ ROCA, P.: Llegendes dels castells catalans, col·lecció Nissaga núm.2, Rafael Dalmau editor, Barcelona, 1983
  • FAGES DE CLIMENT, CARLES: Les Bruixes de Llers, pp. 85-91, Ed. M.Vayreda i J.Maurici, abril 1977
  • HERVÁS, R.: Historia Secreta del Grial, Royland edicions, Barcelona, 1998
  • HERVÁS, R. : Quermançó atalaya del Ampurdán, borrador 2005.
  • MALLOL ORIOL, J. (VALENTÍ): Regió del Cap de Creus (Ermites, Esglésies i Castells), El port de la Selva,
  • MARTÍN ROIG, Gabriel: L'Empordà fantàstic -Llegendes, Farell editors, 2004
  • PELLA I FORGAS, J.: Historia del Ampurdán, "Estudio de la civilización en las comarcas del noreste de Cataluña". Barcelona, Luis Tasso y Serra -impresor, 1883, pp. 106-107
  • SANS, R.: El Ampurdán en el siglo XIX, pp. 26-29 y 232-239, Imprenta Cervantes, 1959
  • XAMPENY, JOSEP Ma: Llegendes de L'Empordà (II), Editora Empordanesa
  • XIRAU, J.: "El Ampurdán a través de los tiempos -Monumentos y leyendas primitivas", Revista Studium, 1919.

Extret de http://www.castelldequermanco.es/ca/index.php

Era falsa la famosa fotografia de l'onada belga d'ovnis


El belga que el 1990 va fer una famosa fotografia d'un ovni va confessar el 27 de juliol en el canal RTL-TVI, 21 anys després del fet, que va ser una broma, dient que era en realitat un model de poliestirè que ell havia fet.
La foto, publicada durant una onada d'objectes voladors no identificats que van ser observats entre 1989 i 1990 a Bèlgica, havia atret l'interès de molts especialistes.
Samuel Patrick Ledoux, que tenia llavors 20 anys, va decidir construir amb els seus col•legues un model de forma triangular amb quatre focus, "per diversió", va dir al canal belga.

Samuel Patrick Ledoux, a l'entrevista al canal RTL-TVI

"Per fabricar-lo se’l va pintar pintar, va ser suspès en el buit i es va fer la foto de nit", va confessar l’autor de la regió de Verviers.
La imatge era la més precisa presa durant el temps de les observacions d'ovnis que van tenir milers de testimonis a tot Bèlgica, incloent policies, enginyers o treballadors, el que va desencadenar un frenesí mediàtic sense precedents.
Fins i tot es va organitzar una "cacera d'ovnis", des de l'aeroport de Lieja un parell de dies després de la publicació de la foto suposadament capturada a Petit-Rechain a l'abril. Un avió de la Força Aèria de Bèlgica havia volat sense èxit part del territori.
Alguns han suggerit que el misteriós objecte volador podria haver estat un nou tipus d'avió furtiu provat per l'OTAN, mentre que altres no van descartar la hipòtesi d'un "gran engany".
"La meva sensació és que és fàcil enganyar a moltes persones amb una maqueta", va dir Patrick, explicant que era hora d'acabar amb l'engany. No obstant això, no va especificar per què havia esperat 21 anys per resoldre-ho. 

Bloc del CEI, 14 d'agost de 2011