dimecres, 17 d’agost de 2011

L'enigmàtic castell de Quermançó

Fotografia de George F.

El Castell de Quermançó és un exemple del que van ser els castells catalans medievals de defensa. Es troba a menys de 2 quilòemtres al nord de Vilajuïga, a la comarca de l'Alt Empordà. Dalt d'un puig encinglerat, inaccessible pels costats de ponent i migdia, i amb accentuades pendents a les altres vessants. És una roca sola, ben destacada del sòl, d'alçada uns 30 metres, tallada verticalment d'una part sobre un barranc inaccessible a tota escomesa; i per l'altra, defensada per dues torres albarranes, deslligades del conjunt, sense comunicació aparent però segura per sota terra com tindria en aquell temps. És doncs, una defensa natural admirable capaç de resistir l'envestida de qualsevol multitud molt superior als pocs que cabrien dintre el seu petit perímetre.
El castell fou possessió dels Comtes d'Empúries i apareix per primer cop documentat l'any 1078 com a castellum Chermanço en el testament de Ponç I, el qual deixà en herència aquest castell i altres fortificacions als seus fills Hug i Berenguer.
Tot i això, en les excavacions arqueològiques realitzades l'estiu del 2003 es va poder confirmar que el castell data ja del segle X. Així mateix, la troballa de diverses peces de ceràmica demostra l'existència d'un poblat indígena, que posteriorment fou romanitzat. També s'han trobat restes iberes i romanes al seu voltant.
L'aspecte de ruïna actual es deu a les tropes napoleòniques, que primer van augmentar-ne les defenses i, quan es van retirar, el van destruir. Durant la Guerra Civil del 1936 va ser un punt de resistència,

Llegendes

L'aparença rellevant del castell en ruïnes, la seva singularitat en el paisatge i la densitat de la seva història- han originat un extens i misteriós llegendari de caràcter popular. Llegint totes aquestes llegendes i rondalles populars que tenen el Castell de Quermançó per teló de fons, hom pot apreciar com moltes d'aquestes tenen punts de semblança i es relacionen entre elles. Això s'explica per les nombroses versions que originen les narracions de contes. A més a més, segur que molts de vosaltres descobrireu llegendes similars a d'altres castells i indrets de la geografia catalana.

La Comtessa de Molins

Teresa de Molins i Bach, natural de St. Pere Pescador, va abandonar la vida noble per unir-se com a capitana d'una colla de bandolers. Va ser reclusa un temps al convent de Garriguella, però va tornar amb els bandolers que s'amagaven entre les restes del Castell de Quermançó. Aviat sorgiren enfrontaments i gelosies i la comtessa decidí posar fi la situació una nit d'estiu de 1826. Baixà al soterrani amb una torxa i encengué la pólvora restant dels francesos fent volar el castell, quedant ella i els bandolers sepultats sota les runes del castell.

Conta una altra llegenda que la comtessa féu coneixença del Gegant de Ventalló. Aquest era un home exageradament alt i fornit, i molt fidel, fugitiu de la llei per haver matat involuntàriament un veí de Sant Pere Pescador, i que es va refugiar al poble de Ventalló on treballava com a mosso d'uns pagesos adinerats. Una nit, durant les festes de Sant Sebastià de Ventalló, els nois solters buscaven joves per obrir el ball a la Plaça Major. De sobte va aparèixer la Comtessa de Molins amb la seva colla de bandolers per cobrar-se el botí de la festa; però la comtessa es va fixar amb l'home alt i fornit que no tenia parella i li va demanar que ballés amb ella una corranda reial. Des d'aquell moment la parella va galopar pels camins de l'Empordà fins que la comtessa morí en l'explosió al Castell de Quermançó. Es diu que al cap d'un temps el gegant va anar a rescatar el cadàver de la Comtessa de Molins de sota les runes del castell (altres històries diuen que fou el germà de la comtessa), i que el dugué a St. Pere Pescador d'on ella era oriünda. Al poble li feren uns grans funerals, tot i que no es permeté que fos enterrada a la tomba dels seus pares a l'església, degut a la mort que va tenir. Sembla ser que, en traslladar-se el que quedava del cementiri antic al nou, les restes de la comtessa foren guardades en una urna de plata i enterrades a la tomba familiar de l'altar de St. Andreu.


"Les monges plora que plora,
la Comtessa té que marxà,
a Déu prega l'Abadessa.
La Verge no la deixarà!
Torna a la trista vida
A robar per masos i camins,
El teu destí és ser lladre,
Oh Comtessa de Molins!"

"Les campanes ja no ploren,
canten ara una cançó,
il·luminen les fogueres
dintre els murs de Carmansó
i la nit tota estrellada
té perfum de mar i pins,
mentre plora arrepentida
la Comtessa de Molins!"

"Toqueu, toqueu, campanes,
el vostre plany de tristor,
n'és morta sota les runes,
la comtessa de Carmançò;
qui no plora aquesta Dama
té sentiments molt roïns,
donç ha mort plena de glòria
la comtessa de Molins".

Joan del Muga


***

Existeix una peça dramàtica que va ser escenificada per l'Elenc Santperenc el 1995, anomenada La Comtessa de Molins.


La Dama de Quermançó

Conten que a la Comtessa de Molins, que habitava el Castell de Quermançó, només li agradava el moll de l'ós i que cap altre menjar no tastava, una obsessió que la portà a la ruïna. Pobra i morta de gana un dia acceptà un pa amb nous d'uns compassius pagesos, i ho va trobar tant deliciós que des del fons de l'ànima exclamà: - Si hagués sabut que el pa amb nous era tant bo, encara ara seria mestressa del castell de Quermançó -.

Una altra versió diu que aquesta dama venia del Rosselló (Conflent) i que arribà al castell fugint del seu pare que la volia casar contra la seva voluntat. La dama es dedicà al bandidatge al front d'una temible banda.


"Ai, Dama de Quermançó,
Castell de Vilajuïga,
un cavall i una cançó
que el vent i la terra lliga!

Diu que és filla de l'incest
de Magaulí i la germana,
nit d'escaig de l'any bixest,
bramul de tramuntana.

Només l'han vista algun cop
els trabucaires estrenus;
quan travessa el pla a galop,
els clergues diuen que és Venus.

Del molí de l'arbre sec
als trullols de Peralada
retruny al pas del seu brec
i s'escolta la tonada:

"Per no haver sabut un dia
que el pa amb nous era millor,
vaig perdre la senyoria
del castell de Quermançó".

De Bellcaire a Requesens,
des de Roses a Navata,
els molins li paguen cens,
tots els rius li duen plata.

La tenora arrenqui el plor,
a cada costat un tible.
Quan passa per Quermançó,
el vent es torna irascible.

La comtessa de Molins
les tramuntanes empaita
amb seguici d'assassins.
L'Orlina toca la gaita.

Tremoli el dubte d'un vers,
arpegis, laments i fugues.
Interludi de coll-verds
i adagi de fredelugues.


Posa brida a Belfegor,
calça l'esperó de plata;
la segueixen per amor
set bandits a salt de mata.

La comtessa sap camins,
coneix els guals de la Muga
i cull a Pont de Molins
clavells i matafaluga.

L'amor d'home no li plau,
que l'amor no li plau gaire.
Només fora el comte Arnau
cavaller adust pel seu aire.

"Per no haver sabut un dia
que el pa amb nous era millor,
vaig perdre la senyoria
del castell de Quermançó".

L'esgarrinxa el parallamp
i, els cabells al vent, s'ondula.
Els abellots de l'eixam,
morts, semblen grans de cugula.

I giravolta el motiu
amb l'ala lleu de la frase.
Tot és fum, brasa i caliu:
ja no vol convent ni casa.

De quina color té l'ull?
Per quina amor es trastoca?
Alenada de cerfull,
ull de menta i pit de roca.

I els dies que no fa vent
-que, per atzar, no són gaires-
es remunta al firmament
com un estel de set caires.

Qui sap on va i el qué vol?
Però el seu nom és Teresa.
El vent esquinça el llençol
com una fogaina estesa.


(El cavaller Parsifal
que amb veu de baix diu la coda
passa amb el místic Graal
devers Sant Pere de Roda).

Visita el parent dispers
de Darnius a l'Armentera,
dues cosines a Llers,
l'oncle a Palau-saverdera.

Un bes per una cançó;
té a cada mas un baladre,
i a cada poble un baró,
i a cada castell un lladre.

¿Diu que ha fugit d'un convent?
Els clergues saben que és bruixa;
la revolada del vent
la faldilla li afluixa.

Els lladres de Quermançó
per llur dama fan la capta.
Ella se n'omple el sarró;
no sap ningú on va el dissabte.

Però vénen de Culips,
on Odisseus tingué espluga,
lamentables esgarips
de la nimfa malastruga.

El castell li fou petit,
la plana li fou estreta;
cap anell no duia al dit
perquè hi volia un cometa.

¿Quin pelatge té el cavall
d'elèctrica carnadura?
Amb el pinzell d'un buscall
li retoca la pintura.

Va saltant de bella nit,
de puig en puig, la muntanya,
bo i repassant el circuit
de la barrera d'Espanya.

Amb les ales del mussol
mou els molins de la lluna
rics d'alfàbrega i fajol,
calamarsa que s'engruna.

De Griselda duu cinyell
i la trena de Nausica;
una esquerda de castell
i un amor que no s'explica.

I quan ha fet el seu torn,
centrant la circumferència,
al Far llisca enmig del born;
i seu a la presidència.

La comtessa de Molins
diuen que és una gran dama:
té una espluga de robins
i un cavall -sepulcre i flama.

Sigui folla, o si no ho és,
ningú no en sap l'oradura.
Un reialme per un bes,
amb el llavi a la ventura.

Un llindar que perd l'encaix
d'una torre, i per l'esquerda,
la cua del llangardaix
mou una maragda verda.

I la gent esfereïda,
escolta al vent la cançó
de la cabra sebollida
que bela enterrada en vida
al Castell de Quermançó.


***

Carles Fages de Climent
-Les bruixes de Llers-


El tresor de Quermançó: La Cabra d'Or

Narra que una reina encantada, o la Dama Blanca, custodia una cabra d'or enterrada en un lloc imprecís dels fonaments del castell de Quermançó. Segons el mite indoeuropeu i arrià, la cabra d'or simbolitza el sol vital, pur i radiant, en la seva lluita contra les tenebres.

Hi ha versions que expliquen que en el moment de l'expulsió de terres catalanes la hi van enterrar els jueus de Villa Iudaica, que la veneraven.

La més coneguda potser, conta que hi visqué fa molt de temps un famós rei moro que tenia un gran tresor aconseguit amb les batalles guanyades a d'altres senyors; d'aquest tresor se'n féu construir una cabra tota d'or. Però un bon dia va haver de fugir del Castell perquè el va vèncer un rei cristià; amb l'ajuda dels criats va endur-se-la a peu a través d'uns passadissos secrets que comunicaven el castell amb el mar a Port de la Selva. Diu la llegenda que el rei i la cabra d'or mai arribaren a mar, i que quedaren atrapats en aquells passadissos.

Una altra llegenda diu que aquest castell estava habitat per una reina encantada que guardava una cabra d'or, enterrada en els fonaments de l'obra i en un lloc que no es precisa. Segons Jesús Ávila es tractaria d'una reina mora, que en la foscor de les llòbregues masmorres del castell, guarda un vellocí d'or.

Segons es precisa a Mites de Catalunya, molt a prop de Quermançó, una serp encantada custodia una cabra d'or. Aquesta serp es pot desencantar llançant-li una moneda a la gola; d'aquesta manera la serp fuig I es pot entrar al castell per uns túnels subterranis molt profunds que van a parar al lloc on hi ha amagada la cabra d'or.



El mite de l'Aurora

És l'anomenat mite solar dels pobles indoeuropeus, molt present en rondalles d'alguns pobles d'Europa i que també es conserva en contes i supersticions de les comarques del nord-est de Catalunya. En les de l'Empordà, els tresors ocults de Carmany, Quermançó i Montsoriu revelen que a les 12 de la nit de Sant Joan, s'obren les portes dels tresors que oculten aquests llocs.

A Quermançó aquest tresor pren la forma d'una cabra d'or amagada en les profunditats dels fonaments d'aquest antic castell dels comtes d'Empúries, els quals molts babaus van remoure (i no fa pas tants anys) creient que trobarien el tresor.

Al castell de Quermançó hi vivia reclosa l'Aurora, una misteriosa i bella dama que filava durant tota la nit una túnica pel seu home. L'ajudaven algunes vegades la lluna plena i en d'altres un grup de gojes que filaven un interminable fil que estenien d'un vèrtex de la muntanya a l'altra. Quan l'Aurora deixava de filar i sortia del seu amagatall l'encanteri desapareixia i arribava el dia amb el seu sol ixent.



L'argolla de Quermançó

Al castell de Quermançó (Vilajuïga) i de Carmany (Palafrugell), i en altres turons de l'Empordà, diuen que les estepes, els esbarzers i els pins silvestres amaguen una misteriosa argolla de ferro. Diuen també que una vegada un encuriosit buscador la va trobar i va estirar d'ella amb força i que llavors es va obrir un passadís subterrani que conduïa a unes estranyes estança. Seguidament diuen que va llençar unes monedes i que s'obriren unes portes deixant veure tot d'armes i gent desconeguda, piles de faves i altres rústiques riqueses.



Misteri del Sant Graal

Segons una de les interpretacions, la muntanya de Verdera seria l'escenari dels principals episodis del Misteri del Sant Graal, convertint el Castell de Sant Salvador en el de Monsalvat i el Castell de Quermançó en el del mag Klingsor d'Hongria, que volia formar part com fos de l'Ordre del Sant Calze.

La llegenda del Graal s'inicia quan Sant Pere porta el Calze de l'Últim Sopar a Roma després de l'Assumpció de la Verge. El Papa Sixte II, abans de ser martiritzat per Valerià, l'entregà a Sant Llorenç, el qual l'expedí a Espanya, venerant-se a Osca fins la invasió musulmana. El bisbe Adalbert, al 711, l'amagà al mont Pano, desapareixent el seu rastre fins que al s.XII aparegué a San Juan de la Peña.

Al s.XIV l'adquirí el rei Martí l'Humà per a la seva coronació i el destinà a la seva capella saragossana. Alfons V el donà a la Metropolitana de València. Segons una altra tradició, la sang del redemptor recollida per Josep d'Arimatea dins el calze de l'Últim Sopar, junt amb les relíquies de Sant Pere Apòstol, un gran tros de la Vera Creu i altres Sants Màrtirs, fou entregada pel Papa Bonifaci IV a uns cavallers pel perill d'atac a Roma de l'exèrcit del rei d'Orient Focas.

Mitjançant una lleugera nau, aquests cavallers encarregats de la custòdia de les santes relíquies partiren cap a França, i d'allí cap al nord de Catalunya, ajudats per un vent miraculós (la Tramuntana?). La nau s'aturà en un lloc anomenat Arment -Rodas, on sis d'aquests cavallers desembarcaren les relíquies.

Aquest Arment -Rodas s'ha relacionat amb la muntanya de Verdera. Pujant per la muntanya trobaren la cova de Sant Sergi. Sobre l'altar de la cova del sant dipositaren la sang del Salvador, i els ossos de Sant Pere juntament amb les altres relíquies, edificant-se posteriorment sobre aquesta cova un santuari, i encara més posteriorment el Monestir de Sant Pere de Roda o Rodes. Després, per protegir aquestes precioses relíquies, es construí un castell al cim més alt de la muntanya, batejant-lo amb el nom de Sant Salvador.

En la llegenda del Graal es parla del castell Kundry, habitat per una dama de qui es valgué el mag Klingsor d'Hongria per derrotar el rei Anfortas i robar-li la llança sagrada -temptació contínua dels cavallers del Graal. S'ha identificat aquest castell amb el de Quermançó per la semblança amb la seva llegenda particular.

Dos prestigiosos calzes han estat presentats com els vertaders recipients del Sant Graal. Un es conserva a Viena (Àustria) com a objecte emblemàtic del tresor imperial dels Habsburg. L'altre és venerat a la catedral de València com el "sant calze". Aquesta copa sembla identificar-se amb el llegendari calze del tresor dels Càtars, que hauria estat transportat al sud dels Pirineus després de la caiguda de Montsegur el 1244. En ambdós casos, incerteses sobre l'origen exacte de les relíquies mantenen la controvèrsia amplificant el misteri.

Segons Christopher Jones el castell de Quermançó va tenir un cert protagonisme dins la història de l'heretgia càtara. Olivier de Termes era un càtar penedit que, després de la destrucció de la fortalesa càtara de Montsegur, es va allistar a la setena croada. Com Olivier de Termes, molts càtars s'hi allistaren i també buscaren feina al costat de Jaume I.

També segons C.Jones, l'investigador Otto Rahn visità el castell durant els anys 30 i recopilà moltes llegendes de la regió de Montsegur, molt similars a les llegendes empordaneses al voltant de Quermançó. Es parla d'un llac subterrani de color verd i un laberint de vidre que segons Rahn són la connexió directa amb Esclarmonde de la llegenda de Parzifal de Wolfram von Eschenbach.



Ritual d'iniciació (com a buscador del Sant Graal)

Existeix la tradició que sota la gran roca de Quermançó hi ha una font subterrània d'on actualment surt l'aigua de les termes del poble. Aquí, fins ben entrada l'edat mitjana, s'hi desenvolupava un curiós ritual d'iniciació. D'amagat del clergat local, els "Deudos" o membres de la societat velaven el fingit cadàver (la persona que havia de ser iniciada) durant tot el dia. Al vespre es presentava una safata amb tres plats i una copa, de la qual no podia beure. En un dels plats hi havia peix, a l'altre un tall de pa i al tercer raïm, en el seu defecte un grapat de panses. Tot seguit el cadàver era introduït en unes galeries secretes, a l'interior del llac subterrani, que se suposa que hi ha sota la roca, tot seguit els seus companys procedien a fer el suposat ofegament. A l'alba, era extret de la gruta i li presentaven la copa de la alliberació, després era presentat com a fill del graal. L'iniciat era anomenat "Epopte" era considerat apte per partir en busca de la sagrada copa.



L'Amagatall del dimoni

Segons es diu a Quermançó es trobava un dels amagatalls del dimoni, d'on sortia una cabra d'or que duia un dimoni a coll-i-be per espantar els qui anaven de nit per aquelles contrades.



Bruixes al castell

Segons el Sr. Joan Garriga de Vilajuïga, descobridor del tros de calçada romana que passa pel terme municipal, conta el llegendari popular de la zona que per la revetlla de Sant Joan, les bruixes que habiten normalment el castell, baixen a la ribera que hi passa a prop per rentar la roba, i que si hom s'hi fixa, les pot sentir cantar i riure, i veure el resplendor que produeix el reflex de la lluna a la roba blanca estesa.

Fins i tot alguns recorden com, de petits, havien anat a "caçar monedes d'or", ja que el llegendari popular deia que les bruixes del castell, a les nits de lluna plena, amagaven monedes d'or pels voltants del castell.

Avui en dia, molta gent coneix les ruïnes de Quermançó amb el nom de "El Castell de la Bruixa". L'aigua dels pous ocults sempre s'ha relacionat amb la immortalitat i, per tant, el de Quermançó no podia ser cap excepció.

Bibliografia sobre les llegendes

  • La Comtessa de Quermançó. Text de Josep Pérez, dibuixos de Francina Gili. Brau Edicions, 1999.
  • ÁVILA GRANADOS, J. Enclaves mágicos de España, ed. Planeta.
  • BIBIÀ BALADA, J. Els nostres Càtars - El catarisme a la Corona d'Aragó, pp.140-145, Editorial Dux, Barcelona, 2005
  • CAIXÀS, B. de: "El Sant Graal i el castell de Quermançó". Catalunya Comtal. Quaderns d'investigació Històrica. Barcelona, (Hivern del 1978), pp. 16-19
  • CATALÀ ROCA, P.: Llegendes dels castells catalans, col·lecció Nissaga núm.2, Rafael Dalmau editor, Barcelona, 1983
  • FAGES DE CLIMENT, CARLES: Les Bruixes de Llers, pp. 85-91, Ed. M.Vayreda i J.Maurici, abril 1977
  • HERVÁS, R.: Historia Secreta del Grial, Royland edicions, Barcelona, 1998
  • HERVÁS, R. : Quermançó atalaya del Ampurdán, borrador 2005.
  • MALLOL ORIOL, J. (VALENTÍ): Regió del Cap de Creus (Ermites, Esglésies i Castells), El port de la Selva,
  • MARTÍN ROIG, Gabriel: L'Empordà fantàstic -Llegendes, Farell editors, 2004
  • PELLA I FORGAS, J.: Historia del Ampurdán, "Estudio de la civilización en las comarcas del noreste de Cataluña". Barcelona, Luis Tasso y Serra -impresor, 1883, pp. 106-107
  • SANS, R.: El Ampurdán en el siglo XIX, pp. 26-29 y 232-239, Imprenta Cervantes, 1959
  • XAMPENY, JOSEP Ma: Llegendes de L'Empordà (II), Editora Empordanesa
  • XIRAU, J.: "El Ampurdán a través de los tiempos -Monumentos y leyendas primitivas", Revista Studium, 1919.

Extret de http://www.castelldequermanco.es/ca/index.php

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada