diumenge, 20 de novembre de 2011

Va ser la maledicció de Tutankamon un ritu satànic d'Aleister Crowley?

Darrere de les misterioses morts lligades a l'obertura de la tomba de Tutankamon ocorregudes en la dècada de 1920 a Londres, podria trobar-se la venjança intel•lectual de "la Gran Bèstia".
Una de les fites arqueològics més fascinants del segle XX va ser l'obertura de la tomba de Tutankamon el 1922 per part d'un grup d'egiptòlegs anglesos comandats per Howard Carter. I més enllà de l'atractiu simbolisme per la fastuositat funerària que envoltava el jove faraó, el fet va quedar imprès en la imaginària col•lectiva per les misterioses morts sobrevingudes pocs després del descobriment en tots els involucrats. Es va parlar llavors de l'anomenada "maledicció de Tutankamon", segons la qual tots els que hagin violat el repòs últim del faraó moririen d'una mort terrible.
I encara que per explicar aquests decessos es van invocar fongs, mosquits i altres causes més o menys racionals i científiques, ara un investigador anglès proposa que les morts de Carter, Lord Carnarvon i altres, podrien considerar més aviat assassinats, l'autor seria ni més ni menys que "la Gran Bèstia ", Aleister Crowley.
D'acord amb Mark Beynon, almenys sis d'aquestes morts associades a la maledicció dels faraons -les ocorregudes a Londres- haurien format part d'un ritual satànic presidit per Crowley, a qui Beynon assenyala -després d'indagar en els seus diaris, els llibres i els informes d'investigació de les morts- com l'autor intel•lectual d'aquestes: Crowley un imitador obsessionat amb la figura i la tasca de Jack l'Esbudellador.
Beyne assegura que els motius d'aquest, que per a alguns va ser l'últim gran mag occidental, estarien relacionats amb la mitologia personal i la filosofia que Crowley va elaborar prenent diversos elements de l'antiga religió egípcia. Atès que es creia a si mateix el profeta d'una nova era de llibertat personal -dominada per Horus, el déu-falcó del panteó egipci-, Crowley probablement va considerar el projecte arqueològic de Carter com un sacrilegi i va buscar venjança, afirma Beyne.
El llibre on exposa això es titula London 's Curse: Murder, Black Magic and Tutankhamun in the 1920s West End, ha estat recentment publicat per The History Press.

dimarts, 8 de novembre de 2011

La Casa Blanca nega tenir constància oficial de vida extraterrestre

La Casa Blanca ha assegurat que no compta amb evidències d'existència de vida extraterrestre.
Així ha respòs el govern de Barack Obama a les milers de preguntes en aquest sentit arribades al lloc d’internet de la Presidència.
Almenys 5.000 persones van signar una petició perquè el govern faci públic les proves de les quals disposa de l'existència de vida extraterrestre. D’altres 12.000 es van sumar a la petició que s'expressés el coneixement de la presència formal d'extraterrestres entre els humans.
El responsable de Política científica i tecnològica de la Casa Blanca, Phil Larson, ha respòs per escrit que no hi ha evidències de vida fora de la Terra ni que hi hagi contactat amb cap ésser humà.
"A més, no hi ha informació creïble que suggereixi l'existència d'éssers ocults a l'ull públic".

dijous, 3 de novembre de 2011

150 anys parlant amb els esperits

Considerat en el seu moment com una resposta racional a l'existència de Déu, l'espiritisme compleix 150 anys a Catalunya.

Actualment, la festa de Tots Sants està sent substituïda pel Halloween anglosaxó. Fa un segle i mig, una altra innovació dels Estats Units va aterrar a casa nostra per aquestes mateixes dates. L'any 1848, a l'Estat de Nova York les famoses germanes Fox havien dit que es podien comunicar amb les ànimes dels morts; la nova ideologia era batejada amb el nom de Modern Spiritualism o Espiritisme. Al cap de pocs anys, les autoritats eclesiàstiques de Barcelona van cremar en una foguera pública més de 300 llibres d'aquesta matèria. Paradoxalment, aquell incendi va provocar que molts barcelonins sentissin a parlar per primera vegada de l'espiritisme. I fins a la fi de la Guerra Civil, la ciutat es convertiria en una de les seves capitals.

Vius i desencarnats
Segons les estadístiques, a Catalunya més d'un 10% de la població creu en la possibilitat de comunicar-se amb les ànimes dels difunts; una creença que puja fins gairebé la meitat si preguntem per la creença en una vida després de la mort. A aquesta esperança pòstuma alguns l'anomenen espiritisme, mentre afirmen que en morir tots ens transformem en esperits desencarnats. Malgrat la força d'aquesta idea, els espiritistes representen una minoria inapreciable en la nostra societat.
Segons David Santamaría, president del Centre Barcelonès de Cultura Espirita, l'agrupació disposa d'un petit soterrani en una travessia del carrer de Cartagena; amb prou feines, dues sales, una taula, unes quantes cadires i unes lleixes amb llibres. No obren cada dia; no són prou per a tanta activitat, tothom treballa. Quan es reuneixen és per debatre sobre un tema o comentar una lectura; i de tant en tant organitzen actes públics per fer-se conèixer. Segons Santamaría: "Només les sessions de mèdium són treballs privats, que es fan en família o en grups d'amics; la resta és públic. L'eix és la figura del mèdium, malgrat que hi ha comunitats que li donen més importància que altres. Tenim mala reputació per culpa dels vidents de pagament, per a qui això és una simple font d'ingressos. Però nosaltres no parlem amb els morts sinó amb els esperits. Nosaltres creiem que tothom és un mèdium. I ni tan sols això és la part fonamental de les nostres idees, sinó el creixement moral i filosòfic. No tenim dogmes de fe; si la ciència ens demostra que estem equivocats, ho acceptarem".
En termes molt similars, Ana Vázquez, membre del Centre Espiritista Amalia Domingo Soler —situat en un petit local que els cedeixen uns dies a la setmana al carrer Pavia de Barcelona—, defensa que l'espiritisme és l'estudi de l'ordre natural, basat en tres grans aspectes: l'apartat filosòfic, el moral i la fenomenologia mediúmnica. "El que fa l'espiritisme és ensenyar a controlar aquest fenomen i fer que ens serveix-hi per créixer com a persones, i per ajudar els esperits desencarnats que senten dolor per deixar la matèria". Vázquez aclareix: "En les nostres reunions ens dediquem a aprofundir en la doctrina, mitjançant la lectura i el comentari dels anomenats Cinc Llibres de la Codificació, escrits pel mestre Allan Kardec".


Una foguera a la Ciutadella
 Allan Kardec era el pseudònim del pedagog francès Hippolyte Léon Denizard Rivail, que, durant la primera meitat del segle XIX, va recopilar i codificar les comunicacions de diversos mèdiums de l'època. Gràcies als seus llibres van aparèixer els pioners de l'espiritisme a Barcelona; gràcies a Kardec i a un grup heterogeni format per un llibreter, un notari, un capità de la marina i un arquebisbe amb males puces.
Tot comença l'any 1861. En aquell moment, Maurice Lachâtre és propietari d'una llibreria al número 1 de la plaça Reial. Viu exiliat a Barcelona per haver publicat Les mystères du Peuple, d'Eugène Sue, i acaba d'encarregar una sèrie de llibres de Kardec —llavors a França un autèntic best-seller—, pel seu negoci barceloní. Els volums arriben sense novetat a la duana, però l'arquebisbe Antoni Palau i Termes els confisca i decideix obrir un procés inquisitorial amb ells, a l'esplanada de la Ciutadella. El 9 d'octubre d'aquell any, tres nois treuen 300 llibres d'unes caixes. I enmig dels crits i les protestes dels espectadors, els llencen a la foguera. A part dels llibres de Kardec, cremen una sonata dictada per l'esperit de Mozart, o l'Histoire de Jeanne d'Arc, dictada per ella mateixa des del més enllà.
L'acte resulta fundacional, ja que molta gent que no havia sentit mai a parlar de l'espiritisme s'acosta a la pira i en guarda devotament les cendres. Una part d'aquestes restes seran enviades a Allan Kardec a París, on seran destruïdes pels nazis el 1940. Entre els indignats per aquell foc hi havia el notari José María Fernández Colavida i el capità Ramón Lagier. Colavida serà el primer traductor de Kardec, el fundador de La revista espiritista i el marit d'Ana Campos, una de les primeres mèdiums catalanes. Lagier duria des de Marsella —a bord del seu vaixell—, tots els llibres i publicacions que necessitessin a partir de llavors els espiritistes catalans.

L'altra exposició del 88
L'impacte de l'espiritisme és immediat; durant la segona meitat del segle XIX les iniciatives es multipliquen. El vescomte Antoni Torres Solanot funda el Centro Barcelonés de Estudios Psicológicos, que amb la Federació Espiritista del Vallès formaran la Federació Espiritista de Catalunya. Lliurepensadors, mestres i metges són els principals focus de captació de la nova doctrina. Els espiritistes aviat es posicionen a favor de la Primera República, que portarà al Parlament un projecte de llei per incloure l'espiritisme en els programes d'estudi de les escoles. Aquest brogir d'activitat esclata en l'organització del Primer Congrés Espiritista Internacional, coincidint amb la famosa Exposició Universal de 1888. Entre el 8 i el 13 de setembre, al Salón Eslava —a la ronda de Sant Pere, número 8—, se celebren les sessions d'un congrés que planteja la futura creació de la Federació Internacional Espiritista. Hi assisteixen representants de tot Europa i Amèrica, que fixen les bases de la nova doctrina, definida com "una ciència positiva i experimental". Moltes de les intervencions ja parlen del frau dels mèdiums de pagament, que cobren per parlar amb els morts. Enfront d'això, els espiritistes fan una defensa de la lògica i de la raó. Poc després —l'any 1890—, 7.000 espiritistes es manifestaven a la Ciutadella, en el mateix lloc on havia cremat la foguera de 1861.
Josep Brunet i Serra és el gerent del patronat de la Biblioteca Arús, centre del passeig de Sant Joan que està especialitzat en el moviment obrer, l'esperantisme i la maçoneria; i és on es guarda una part prou important de la memòria espiritista: "L'espiritisme va tenir molt d'èxit a casa nostra, però la Guerra Civil en va esborrar tot rastre. Aquí guardem prop de 200 volums, agrupats en un apartat propi al primer pis. Fa uns cinc anys vam rebre el fons Pigrau de llibres espiritistes; i l'estiu passat la col.lecció Proubasta, integrada per llibres i objectes relacionats amb Sherlock Holmes, el personatge literari d'Arthur Conan Doyle que va ser espiritista i va escriure sobre el tema. Tanmateix, l'interès actual per aquest tema és molt petit; hi ha pocs estudiosos que vinguin a consultar aquests llibres".

Revolució i espiritisme
L'espiritisme català va tenir una especificitat pròpia, que fins ara no sembla haver interessat gaire els historiadors. Si inicialment va prevaldre el mateix model que es donava a Espanya —on l'espiritisme era propi d'aristòcrates i burgesos amb idees lliberals—, a Catalunya aquesta idea va tenir molt de ressò entre les classes populars.
Aquí es va difondre principalment als ateneus obrers; la mateixa figura d'Amalia Domingo Soler n'és un bon exemple. Nascuda a Sevilla i d'origen humil, aquesta escriptora i poeta es va traslladar l'any 1876 a Barcelona, cercant remei a una ceguesa progressiva. Afillada per una família treballadora del barri de Gràcia, aquí va desenvolupar el seu talent com a oradora i polemista, i es va fer conèixer amb un recull de poemes escrits en estat de trànsit. Va ser directora de la revista La Luz del Porvenir; i una de les fundadores de la Societat Autònoma de Dones, la primera organització feminista a Catalunya. De sobte, l'espiritisme deixava de ser una creença burgesa, per convertir-se en una força de transformació social que va anar de la mà amb d'altres col.lectius com l'anarquisme, el pacifisme o el naturisme.
Potser un dels pocs professionals que ha escollit aquesta metamorfosi com a objecte d'estudi és l'historiador Gerard Horta, autor dels llibres De la mística a les barricades (Ed. Proa, 2001) i Cos i revolució (Ed. 1984, 2004), on analitza les relacions de l'espiritisme amb el moviment llibertari català. Segons el senyor Horta: "La historiografia marxista no ha entès com una pràctica corporal com la mediumnitat —de caire totalment irracional—, va ser capaç d'articular una teoria emancipadora basada en l'igualitarisme. Aquesta doctrina va associada al creixement industrial i a l'aparició del moviment obrer. Als centres espiritistes s'hi anava per aprendre a llegir i escriure; sense poder llegir no es podia practicar. Els espiritistes van ser clau en molts moviments renovadors, com el cooperativisme o l'escola lliure. Van ser els primers a parlar de l'ensenyament públic, gratuït i mixt. Com els anarquistes, ells també entenien la revolució com una necessitat".
Al barri de Sants, un dels feus de l'anarcosindicalisme, l'aparició de sanadors populars és paral.lela a la difusió de la nova doctrina, com el centre espiritista que va obrir el famós Nicasi Maria Unceti —el curandero de Sants—, al carrer de Miguel Ángel. A l'altra barriada de tradició espiritista —Gràcia—, l'escriptor Joan Perucho recordava en una entrevista les visites que feia una mèdium local a la botiga dels seus pares. A Barcelona no només va existir aquesta relació, sinó que va aparèixer un corrent autòcton, conegut com a espiritisme filosòfic. Editaven la revista La Cabaña i seguien Pedro Vallejo Garnica, més conegut com "El jesuita blanco" o "Pedro continuador de la obra de Jesús". Aquesta segona branca va tenir molt d'èxit just abans de la Guerra Civil, però, com la resta, va patir una repressió ferotge per part del franquisme.

Una llarga foscor
L'any 1929, l'escriptor Joan Sales explicava que diversos membres del Partit Comunista Català feien sessions espiritistes després de les reunions, on s'invocava l'esperit de Francesc Lairet. I Frederica Montseny escrivia que el vincle entre anarquistes i espiritistes ja venia de lluny. Durant la Segona República, l'espiritisme va conèixer una època daurada. Gràcies a això, l'any 1934 se celebrava —novament a Barcelona— el Cinquè Congrés Espiritista Internacional, aquesta vegada al Palau de les Projeccions de Montjuïc. Per fer-se una idea del prestigi que llavors tenia aquest col.lectiu, cal tenir present que l'alcalde Carles Pi i Sunyer va presidir la inauguració, i que el president Lluís Companys hi va enviar una representació oficial de la Generalitat. Però, poc temps després, la Guerra Civil va esclatar.
L'espiritisme va ser una de les ideologies que va perdre la guerra, malgrat que no se'n parli mai. Molts dels seus caps visibles van ser afusellats per les noves autoritats; es va declarar il.legal la Federació Espiritista Espanyola; i el president del congrés de 1934 —Eduardo Anaya—, va acabar tancat a la presó. Amb l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona, s'espolien les seves biblioteques i s'envia tot a l'arxiu de Salamanca. L'espiritisme és catalogat com una idea que atenta contra la fe catòlica, convertida així en una de les obsessions repressores del bisbe Gregorio Modrego.
Malgrat la persecució, el metge Gabriel Cid descrivia en les seves memòries que a molts barris, en els moments més durs de la postguerra, encara hi havia famílies que practicaven l'espiritisme d'amagat. I queden testimonis que a la presó Model va funcionar un grup espiritista, portat per presos anarquistes. El llarg túnel no va acabar fins el 1977, amb la celebració del primer acte públic espiritista a Barcelona des de 1939. El 1981 es legalitzava el primer grup espiritista i, poc després, es refundava la Federació Espiritista Espanyola. De llavors ençà, la poca atenció dels mitjans de comunicació ha fet que l'espiritisme segueix-hi sent un misteri per a l'opinió pública.
Com afirma el sociòleg Jordi Puig Martín, que va elaborar un estudi sobre els centres espiritistes a Catalunya: "Es podria dir que és una creença religiosa o filosòfica, amb un cos doctrinal, organitzada col.lectivament i amb unes pràctiques comunes. A Catalunya hi ha uns vuit grups, un parell dels quals no està federat; i després un reguitzell de petites comunitats de practicants, que fan sessions en família o que es reuneixen ocasionalment en domicilis privats. Grups molt petits, algun dels quals sobreviu gràcies a la immigració, sobretot del Brasil. Allí l'espiritisme és una religió acceptada i majoritària, que disposa de temples, hospitals i escoles pròpies, i on s'estudia en moltes universitats. En el nostre país, aquests grups organitzen cada dos anys un congrés al CCCB —l'últim va ser l'any passat—, on tenen lloc debats i conferències, i on es poden trobar botigues de productes i de llibres". Afegeix Puig: "En contra del que se sol pensar, no hi ha cap secretisme; no tenen res a veure amb les ciències ocultes, que només han servit per desprestigiar-los". Com ja advertia Amalia Domingo: "Els falsos mèdiums són els enemics més terribles que té l'espiritisme, fent que caigui sobre nosaltres el ridícul. I el ridícul és l'arma més poderosa coneguda per destruir tot el que existeix".

Cinc claus per entendre l'espiritisme
L'espiritisme viu envoltat de tòpics i mitges veritats. Per això, cal recordar una sèrie de premisses per acostar-s'hi:

1. L'espiritisme creu en la pervivència i la posterior reencarnació de l'esperit humà després de la mort, idea que s'utilitza per parlar d'un funcionament racional de la vida.
2. La figura clau és el mèdium, interlocutor entre el món dels vius i el dels morts.
3. L'espiritisme no té res a veure amb el moviment de gots, ni amb el joc de la ouija; els seus seguidors consideren aquestes pràctiques una moda perillosa.
4. Aquesta doctrina és definida com un sistema filosòfic i moral, en el qual poden estar tant els creients en Déu com els ateus.
5. Neguen qualsevol vinculació amb les ciències ocultes i la màgia; ans al contrari, els seus centres són oberts a tothom i els seus llibres estan a l'abast de qui els vulgui llegir.

Devocions populars
Si hi ha un lloc idoni per apropar-se a l'espiritisme és un cementiri, i més en aquestes dates. En les necròpolis barcelonines es poden visitar les tombes de molts esperits desencarnats, que, més enllà de la mort, encara segueixen atraient curiosos i creients de tota mena. Potser la concentració més gran es troba en el recinte protestant del cementiri de Montjuïc, on hi ha enterrats molts personatges clau d'aquesta doctrina a Catalunya; com la famosa Amalia Domingo Soler i José María Fernández Colavida. Una mostra de l'èxit d'aquestes creences a Catalunya és que sobreviu la devoció popular cap a personatges com Francesc Canals, el Santet del cementiri de Poblenou (un treballador dels magatzems El Siglo que va morir fa més de 100 anys, i al qual s'atribueixen diversos miracles). O cap a Francesc Pla, un frare mort l'any 1918, que reposa al també cementiri barceloní de Sant Andreu.

Xavier Theros, Quadern, El País.