dimecres, 24 d’abril de 2013

Psicofonies a l'antic Hospital de Sant Feliu de Guixols

La Societat Fenòmens Paranormals Girona ha estat enregistrat pssicofonies a l'interior de l'antic hospital de Sant Feliu Guíxols, al Baix Empordà,  i fins i tot han captat imatges d'una monja resant.
Això és el que afirmen en un reportatge de TV Girona. 

Psicofonies a l'antic hospital de Sant Feliu de Guíxols

diumenge, 7 d’abril de 2013

Puigpunyent recorda el dia que va 'aparèixer' la Verge

Es compleixen 25 anys des que la 'germana' Antonia va dir tenir una visió a Son Nét, el que va causar un gran enrenou mediàtic

La 'germana' Antonia li va 'veure' a la Verge a la finca de Son Nét (Puigpunyent, Mallorca) el 1988 i la notícia es va difondre com la pólvora. Portades i pàgines senceres de diaris es van arribar a fer ressò d'aquest fet que va pertorbar la tranquil • la vida del municipi de la Serra de Tramuntana.
Després de 25 anys, complerts a finals del passat mes de març, cap ram jeia sota l'alzina de Son Nét a Puigpunyent. Tot indica que ningú ha tornat a tenir notícies de cap aparició mariana com la que va dir haver presenciat la 'germana' Antònia, una dona gran que no tenia res a veure amb cap ordre religiosa.
"Semblava que havíem tornat a l'Edat Mitjana", recorda l’Eufronio Fernández, propietari de la finca on s'ubica l'emblemàtic arbre. "Van venir moltes persones a peu, en cotxe i en autocars, tantes que la Guàrdia Civil va haver de intercedir ... Tot això sense incloure la reixa que ens van trencar i l'enrenou que vam haver de suportar", comenta el veí.
Tot va succeir fa un quart de segle. Havia corregut la veu que la Verge s’apareixeria el Dijous Sant a Son Nét, i el sarau es va armar. Encara que es va mantenir al marge de la qüestió, el llavors rector del municipi, el pare Antoni Garau, va explicar en el seu moment: "Aquí ha vingut una dona [...] requerida per una persona del poble i li va dir que el Dijous Sant s’apareixeria la Verge a l'alzina de Son Nét ".
Segons explica l’Eufronio, tot va ser idea d'un veí de Puigpunyent (fill de la família d'una coneguda empresa de talls i confeccions de Ciutat), que "va aprofitar l'ocasió per embolicar-la, el que li va suposar embutxacar-se uns quants milions [de pessetes] per tot el xou". Així ho corroboren també diversos veïns del municipi.
Quinze dies abans de la suposada aparició mariana, la 'germana' Antonia va arribar a Puigpunyent. Aquesta granadina, establerta a Barcelona i el rastre actual de la qual es desconeix, tenia llavors 63 anys. Durant dies, va despertar l'interès de residents i forans, creients i ateus, i així fins que el 31 de març de 1988, davant un centenar de persones, la Verge se li va aparèixer.
Ella mateixa va descriure el seu aspecte: "La Verge no porta mantell, porta pèl ros i la ratlla, onejat, molt bonic ... Un nas preciós".
La acompanyaven un centenar d'assistents, que també van tenir l'oportunitat de veure a la Mare del Senyor, perquè després de la seva visió, la 'germana' Antonia va anunciar que la Verge era visible, "però només per a aquells que la volguessin albirar". Encara que tots van mirar cap al lloc assenyalat, ningú es va atrevir a enunciar els resultats.
"Ni jo ni ningú dels meus coneguts vam veure res", explica ara una veïna de Puigpunyent que prefereix mantenir-se en l'anonimat. Per a l’Eufronio, tot va ser una presa de pèl. "Ara bé, sens dubte és un arbre extraordinari. De fet, dos anys abans que passessin aquests fets, van venir uns científics dels Estats Units per mesurar les radiacions de l'arbre i periòdicament el visiten els tècnics de l'Institut Balear de la Natura (Ibanat) , ja que és un arbre protegit ".
Diuen alguns veïns que l'arbre desprèn una aura màgica i per això se senten atrets. De fet, s'explica que hi ha gent que va a descansar i a relaxar-se  sota les seves profundes branques i diu trobar la calma.


Una alzina amb una llarga història

L'alzina és coneguda popularment com l’alzina del Molí Nou, un arbre catalogat i protegit pel Govern, a través de l'Ibanat. Fa més 17 metres d’alçària i aproximadament uns 500 anys. La seva història està molt vinculada amb el municipi. De fet, diu la llegenda que va ser sembrat pels templers i que el Comte Mal era un d'ells. Ho testificava una taula de pedra que contenia gravats que suposadament van fer els mateixos templers. "Se la va portar un veí del poble, el Tomeu el Majoral, abans que el meu pare comprés la finca", comenta l’Eufronio.

Bartomeu Font Sbert, Diario de Mallorca

dimarts, 2 d’abril de 2013

Fantasmes a l'Hospital del Tòrax. Frau o exageració?

Als lectors més cinèfils segur que els sonarà el nom de Can Bogunyà, sobretot als amants del gènere de terror. Aquesta antiga finca i el llac artificial que inclou formen part del Parc Audiovisual de Catalunya, on s'han fet algunes pel·lícules com Los sin nombre (1999) i Frágiles (2005) de Jaume Balagueró. Tot i estar tan sols a quatre quilòmetres de Terrassa, aquests boscos conserven una aura solitària i un aspecte melangiós. Raó més que suficient perquè apareguin en moltes de les produccions cinematogràfiques fetes a casa nostra, com Platillos volantes (2003) d'Óscar Aibar, Los ojos de Júlia (2010) de Guillem Morales, Los últimos días (2011) dels germans Pastor o El cuerpo (2012) d'Oriol Paulo. Últimament s'hi ha rodat part de Mamá (2013) dels germans Muschetti, amb producció de Guillermo del Toro. En aquest cas, el Llac Petit és el paratge habitat per la mare fantasmal que dóna nom al film.
Per si no n'hi hagués prou amb la seva pròpia fama, el Llac Petit és a menys d'un quilòmetre d'un dels enclavaments de Catalunya més visitats i coneguts pels aficionats a les aparicions fantasmals. L'Hospital del Tòrax de Terrassa era un sanatori de malalties respiratòries, que va estar en funcionament entre el 1952 i el 1997, i estava considerat com un dels establiments sanitaris amb una taxa més alta de suïcidis. S'explica que molts pacients, aïllats de la seva família i afectats de tuberculosi o de càncer de pulmó, es treien la vida deixant-se caure dels pisos més alts. Quan el van tancar, els llargs passadissos i les sales abandonades van propiciar la presència de gent que venia a fer psicofonies i sessions d'espiritisme. Alguns blogs i la premsa local van magnificar les peculiaritats d'aquesta antiga clínica, ara reconvertida en platós de cinema i sales de muntatge. 

Xavier Theros. Ara Diari 24-03-2013

La bèstia del llac de Can Bogunyà

Agafa fama i posa't a jeure: hi ha indrets marcats per la seva llegenda negra. Aquest és el cas del famós Llac Petit de Terrassa, un lloc que ha ultrapassat la premsa de successos per esdevenir paisatge per a les pel·lícules de por.
L'antic mas de Can Bogunyà és en una zona de parcs. Per una banda som al Parc Agroforestal de Terrassa, per l'altra al Parc Audiovisual de Catalunya. Aquí hi conviuen pacíficament preservació de la natura i cinematografia. Aquests boscos i els seus caminets són un paratge natural, on la gent del Vallès acudeix a buscar espàrrecs i bolets, a fer esport, rutes en bicicleta o senderisme. Tanmateix, desprès d'anys de presència als diaris la seva fama principal són un grapat d'històries macabres, que totes juntes acaben atorgant-li la seva personalitat.
A Can Bogunyà hi ha un embassament conegut com el Llac Petit, construït a finals del segle XIX per l'amo de la finca. Es desconeix si la seva funció havia de ser abastir d'aigua la propera ciutat de Sabadell o regar els camps de la propietat. Fos quina fos la seva utilitat, el llac artificial va esdevenir escenari de l'esbarjo popular per a aquells que buscaven un lloc on banyar-se, pescar i fruir de l'aire lliure. Però l'èxit popular que va conèixer als anys vint també significà l'inici d'una sèrie de morts misterioses que l'han convertit en un enclavament maleït. La primera víctima es remunta al juliol del 1925, quan va aparèixer ofegat un jove de 27 anys, mort mentre es remullava amb uns amics. Segons va declarar la policia, la causa de l'accident va ser l'estat de brutícia i l'espessor de les algues que havien envaït el pantà, sense descartar un suïcidi. Trenta-dos anys més tard, el setembre del 1957 trobaven un altre cadàver surant, aquesta vegada el d'un home d'uns seixanta anys vestit de pagès, a qui no es va poder identificar.
Entre les dècades del 1960 i 1970, el Llac Petit es va tornar a posar de moda com a destí de berenars i excursions familiars. Molts joves de les poblacions veïnes utilitzaven aquest indret per acampar els caps de setmana. Però ja en aquella època el paisatge va començar a degradar-se i molta gent venia a desfer-se de les seves deixalles. L'abril del 1970 hi van trobar les restes d'un lleó i de dues lleones, a qui un desconegut havia decapitat i abandonat en un abocador de brossa pròxim. Pocs anys més tard, aquestes escombraries van estar a punt d'obturar les rieres que desaiguaven al llac. L'abandonament d'aquest espai va propiciar que fos freqüentat per drogoaddictes i petits delinqüents, que a vegades enfonsaven automòbils i motocicletes robades sota les seves aigües. Va ser en aquell moment quan es va crear la mala fama de Can Bogunyà, com a lloc inhòspit i tèrbol. 


Morts violentes i misteriores

A finals dels anys vuitanta es va produir una nova troballa, aquesta vegada la d'un home mort per un tret que estava estirat al costat d'una escopeta de caça. La justícia ho va considerar com un cas de suïcidi, però l'any 1991 hi apareixia un altre cos, aquesta vegada el d'una noia de 16 anys escanyada en el camí que anava al llac. I el 1992 es localitzaven per casualitat les restes d'un jubilat que havia desaparegut del seu domicili feia tres mesos i del qual ningú va poder explicar què hi feia allà. Només un any després s'hi van trobar les despulles d'Antoni Bruch, un mosso d'esquadra de Sant Cugat del Vallès a qui algú havia robat la pistola reglamentària. Tenia la mandíbula trencada per un fort cop i un tret al cap.
Durant la dècada del 1990, el llac va ser molt freqüentat per la policia local. L'any 1994 van escorcollar aquests corriols buscant el difunt Jaume Martínez, un joier a qui dos desconeguts van matar a trets en un carrer de Terrassa per després fugir amb el cadàver en l'automòbil de la víctima. Encara hi van haver de tornar el setembre del 1999, en aquest cas per buscar les restes mortals d'un nen d'onze anys que hi havia anat d'excursió. Els seus germans van trobar-lo a faltar i van donar avís a les autoritats. Finalment, hores més tard els submarinistes van trobar el cos del menor, enfonsat al fons de l'embassament.
L'última notícia macabra relacionada amb aquest indret es va produir l'abril del 2006, quan un caminant va denunciar que hi havia un cadàver surant al llac. Una vegada el van treure de l'aigua va resultar ser el d'un home jove d'entre 35 i 40 anys, embolicat amb una lona i lligat de mans i peus. El mort presentava signes evidents d'haver estat assassinat i tenia una corda lligada a una pedra. El cos no es va poder identificar i es va afegir a la llarga llista de troballes sinistres que s'han fet en aquest lloc.
De llavors ençà han estat moltes les llegendes que s'han explicat d'aquest embassament. Si deixem de banda la premsa i ens fixem en el seguiment d'aquesta història negra a internet és fàcil adonar-se que la imaginació ha fet la seva feina. Passades tres dècades de visites estranyes -de suïcides a assassins, caçadors de fantasmes o seguidors de filosofies esotèriques-, s'ha convertit en un dels punts de la nostra geografia que concentra un índex més alt de rumors. S'hi situen aparicions tètriques, boires sinistres, canvis sobtats de temperatura o del camp magnètic. Narracions que han anat eixamplant el caràcter misteriós i macabre d'aquesta zona, més enllà dels fets que s'hi han esdevingut. Les llegendes negres ja ho tenen, això, van per lliure. Fins i tot s'explica que sota les aigües hi viu una mena de monstre del llac. Això sí, és un monstre modest i acostumat a viure en apartaments esquifits, com no podia ser d'altra manera al Llac Petit. 

Xavier Theros. Ara Diari 24-03-2013