dilluns, 29 de desembre de 2014

Localitzades pintures a l'església de Sant Pere de Ripoll amb un conjunt de dracs

Durant la rehabilitació de l'església de Sant Pere de Ripoll s'han localitzat 40 figures de dracs de més d'un metre de llargada, en el que constitueix el conjunt més gran d'aquests éssers del segle XVI trobat a Catalunya. Els dracs es presenten amb tocs amenaçadors i agressius: dents afilades, ulls sortints, expulsió de flames per la boca.
L'església de Sant Pere, al costat del famós monestir, està dessacralitzada des de finals de la Guerra Civil, i s'ha utilitzat com a magatzem per a tota mena de coses. Gràcies a un acord entre l'Ajuntament de Ripoll i el bisbat de Vic, en cedir l'ús del temple durant 30 anys per a activitats culturals.
De cara a la restauració es van fer diverses proves, ja que es sabia que conservaven policromia sota les capes de pintures modernes. Però el que ningú esperava era trobar elements amb una càrrega simbòlica tant intensa.
Els dracs es troben a cadascun dels costats dels quatre nervis de cada volta, de manera que n'hi ha vuit per volta. Tots són, diferents, no segueixen un patró únic. De les vuit voltes en què s'ha actuat fins ara, han aparegut figures en cinc, així que s'han localitzat un total de 40 dracs, però en queden tres més sobre les quals encara no s'ha actuat, de manera que hi podria haver més dracs.
La data de les pintures és una de les coses que ha sorprès els especialistes: 1561, segons es llegeix en una de les claus. El drac es representava normalment dins del bestiari romànic i després s'arrossegà en el temps amb tot un seguit de transformacions, però és estrany que es facin pintures amb aquesta càrrega decorativa als nervis dels arcs en dates tan tardanes. Segons Reinald González, de Veclus-Heritage és clar l'ús de la representació dels dracs per expulsar la maldat, ja que els van representar protegint símbols de la localitat, com ara el gall, o del cristianisme, com les claus de Sant Pere o un calvari. Però a més l'excés d'aquestes figures també li dóna gran singularitat.

dimecres, 24 de desembre de 2014

Reapareixen els quaderns d’exorcismes de Verdaguer, ara comentats per Enric Casasses



Un dels quaderns de Verdaguer

"No et descuides de dir-me sempre Atràs; o tu em diràs atràs satanàs o jo et diré atràs Verdaguer”, l’avisa el dimoni a través d’una de les posseïdes, el 29 d’abril de 1891. Però mossèn Cinto ja havia tingut un avís molt més seriós dos mesos abans: el 16 de febrer, essent a Caldetes, l’escriptor veu un got de llet (no queda clar si de vaca o de cabra) i es cargolarà de dolor: “Se’m posà com metzines”, escriurà. Els dimonis li fan saber, en una altra sessió d’exorcisme, que havien estat ells els qui li havien ensofrat la beguda. 
Com el gran poeta de L’Atlàntida (1877) i de Canigó (1886), figura popularíssima de la Renaixença i capellà d’una de les millors cases de Barcelona, la del marquès de Comillas, havia arribat a tenir-se-les d’aquesta manera amb El Gran Rustidor?
Verdaguer entra el 1874 com a capellà de la Compañía Transatlántica del marquès de Comillas, que poc després, pel novembre de 1876, el convertirà en el seu capellà domèstic al fastuós Palau Moja, al carrer Portaferrisa, per fer missa diària per resar per l’ànima del fill mort. Verdaguer, a Barcelona, hi tenia, però, dues cases: “Ma celda del Palau de Comillas”, segons escriu, i un pis al número 14 del carrer de la Canuda, al costat del convent i l’església de Santa Teresa on fa de confessor. Quatre anys després, és el cobejat almoiner de la família: de dos a tres cops al mes, rep diners del marquès Antoni López, que ell distribueix entre els pobres, que l’encerclen i persegueixen. O sigui, coneix la vida dels luxosos palaus i el cel dels més rics, però també les cabanes i l’infern dels desgraciats i marginats de sempre (esguerrats, orfes, vidus...), als quals ara s’afegeixen els nous rebutjats per la industrialització salvatge. El paisatge humà de Barcelona l’inquieta.
Només va faltar un viatge a Palestina i Egipte (1886) per trasbalsar-lo interiorment del tot. Tan sols quatre anys després, quan Verdaguer ja en té 45, tot s’embolica encara més: coneix Joaquim Pinyol, capellà tortosí d’uns 60 anys i mirada d’al•lucinat, de l’ala dura integrista i parent del pare Claret, confessor d’Isabel II i un dels referents religiosos de Verdaguer, amb Jaume Balmes i Francesc Palau. Un retrat d’aquest darrer —capellà de l’exèrcit carlí, fundador de les Carmelites Descalces i iniciador dels exorcismes a Barcelona— penjava a la Casa d’Oració, tal com anomenaven el pis on Verdaguer i Pinyol feien els seus exorcismes, al 4t 2a del número 7 del carrer de Mirallers, després d’haver deixat un piset de Sants.
“Més que exorcismes, semblen sessions mediúmiques; els possessos són fonts de revelacions sobrenaturals”, apunta el poeta i estudiós verdaguerià Enric Casasses, autor de la sucosa edició de Dimonis. Apunts de Jacint Verdaguer a la Casa d’Oració (Verdaguer Edicions). Perquè Verdaguer apunta poca cosa durant les sessions, però quan a la tarda torna cap a la seva “celda” del Palau de Comillas, es dedicarà a posar l’experiència en paper. El resultat seran quatre quaderns, en format de dietari: de maig de 1890 a novembre de 1892.
"Extranyat de l’espectable. / —Que és estrany. / —Que és estrany! I els capitosses dormen”. Són les primeres ratlles del quadern inicial (el primer “estrany” seria seu; el de després, del dimoni, creu Casasses). Sí, el que Verdaguer veu a la Casa d’Oració li provoca dubtes, però l’enganxa. El caldo de cultiu de l’entorn també hi ajuda. Verdaguer s’agafa a l’experiència mística del mateix Papa: pocs dies després de la primera manifestació a Roma el 1890 d’un Primer de Maig, Lleó XIII diu que ha vist dimonis rondant el Vaticà i compon una oració a l’arcàngel Miquel seguida d’un exorcisme, tal com recorda l’estudiosa verdagueriana Lluïsa Plans, curadora d’En defensa pròpia, de Jacint Verdaguer (Eumo).
Viatjat per mig Europa i per Rússia, Verdaguer, emboirat ja per un estrany procés de purificació interior, creu en l’almoina com a solució catòlica als desajustos que provoca la societat industrial. La caritat com a camí de la redistribució de la riquesa, i que, a banda de facilitar un lloc en el cel a qui la practicava, servia també per lluitar contra el demoníac assentament del socialisme i l’anarquisme en la societat catalana. Verdaguer entén la beneficència, però també els exorcismes, com un servei, una manera d’arribar a la restauració de la societat cristiana, tot integrant els treballadors i desfavorits, “Fent-los bons i fer-los be”, com resumí Balmes.
També hi havia, per acabar-ho d’adobar, la competència de l’espiritisme: el 1888 Barcelona acollí el seu primer Congrés Internacional d’Espiritistes, que havien deixat un bon reguitzell de seguidors, especialment a Sants i Gràcia. Els dimonis, anota Verdaguer, els diuen “magos”. Els exorcismes, així, serien a la vegada una manera de plantar cara a la moda: demostrar que el cristianisme també por contactar amb el món invisible.
En realitat, Verdaguer, com detecta Casasses, no explica el que passa dins la Casa d’Oració, “només hi ha un 1% d’acció”. Un dels pocs moments és quan es presenta Maria de Sarrià, “minyona de 19 anys, del poble, senzilla i candorosa”, que comença serena però de cop es posa a girar el cap i a blasfemar quan sent el nom de Déu i acaba admetent que porta a dins quatre dimonis dels més grossos: “Satanás, Llucifer, Judes i altre, no vol dir lo nom”. Alguna altra esperitada es posarà a “córrer de genollons” per l’habitació.
Fora d’algun altre episodi, bàsicament el capellà anota el que s’hi diu, amb un català molt viu, llengua parlada que, atent, l’editor elogia com “una joia”, però, això sí, és un català “barceloní, tipus pre-xava”. En el “xurriaqueig” de l’exorcisme (Verdaguer dixit), amb aquest llenguatge farcit de vulgarismes i castellanismes, els dimonis que hi ha dins de “les víctimes” —bàsicament dones grans i jovenetes: “Hi ha més homes possessos que dones però els homes nos serveixen millor per altres estils i ens donen més ganància, per això no hi sortim”— es delaten, diuen consells edificants que van contra ells mateixos: “Jo, diu ell, jo que só l’autor del mal haver de donar la medecina!”, es lamenten.
Els més mal parats, però, són l’Església i els capellans. “Lo sacerdot no creu amb la benedicció (...) Fa les coses de Déu tan de pressa que si les pot fer fassar a mig dir no les diu senceres”. “Lo sacerdot va pel món com un cego cantant amb los ulls clucats”. I li recorden que Jesús “no necessita bisbes ni bisbats ni canonges ni ningú”. En realitat, ells controlen l’Església: “Nosaltres fem creure a tots, als canonges, bisbes, arquebisbes i cardenals”.
A Mirallers, 7 (“Aquesta casa és lo temple més gran d’Europa: és la catedral de Jesucrist”, declaren sorprenentment els diables), Verdaguer sabrà que l’Església, el govern i els rics són els grans seguidors de Satanàs. Polítics (“ja no es poden salvar... per nosaltres treballen”) i metges també reben. La societat està molt malalta: “Tot lo que a nosaltres convé / als homes se’ls posa bé”, resumeix un dimoni en un estil versificador de flaire verdagueriana.
Els quaderns són “un camp de batalla”, diu el curador: buits de tota retòrica, són apunts ràpids escrits a ploma, llapis normal, blau, vermell... Moltes notes estan ratllades amb tinta. Hi ha grups de paraules esborrades, gairebé amb violència. Per Casasses, “hi ha correccions i eliminacions clarament de Verdaguer i d’altres que, també clarament, no son seves”. Qui ho va tocar? Pur misteri, adobat per una de més grossa: dels quatre quaderns, el tercer és a la Biblioteca de Catalunya i la resta, a la del monestir de Ripoll. Bé, el segon no és enlloc: va desaparèixer de Ripoll entre 1960 i 1964. Era, és clar, el més interessant i on parlava de santa Teresa de Jesús. Per la mena de ratllades de quan Verdaguer passava les coses a net, és evident que dels quaderns d’exorcismes en volia fer un llibre, potser iniciat en la llibreta que va fer cremar poc abans de morir...
Un misteri demoníac, doncs, al qual caldria afegir el viacrucis que comportà per al capellà, acusat de fer exorcismes a casa dels marquesos, de recomanar que la marquesa se separés del marit i de patir “anèmia cerebral”. L’amoïnaven també els deutes brutals que adquirí amb el marquès per l’exercici confús de la caritat, que, entre d’altres coses, comportà la compra d’uns terrenys a Vallcarca. Quan serà expulsat del Palau Moja i destinat a Vic, després que el bisbe de Barcelona li prohibís fer més exorcismes, el deute amb el benefactor era de 19.536,43 pessetes. Un bon pessic i, entre una cosa i l’altra (suspensió a divinis per indisciplina inclosa), un escàndol públic que acabà amb els articles d’En defensa pròpia.
Verdaguer se’n sortí més malament que bé, i moriria el 1902, fent de capellà d’enterraments. I això encara, perquè deuria fer cas als dimonis que, per recuperar-se, li recomanaren una dieta: “Pren un rovell d’ou amb sucre candi i arrel de malví bullits, tres dies una vegada cada dia”. Estranys dimonis, els de Verdaguer. 

Carles Geli

Font: http://cat.elpais.com

dimecres, 3 de setembre de 2014

Una monument contemporani de monolits davant d'Es Vedrà

 
Fotografia German G. Lama. El Mundo.

Guy Laliberté, el multimilionari cofundador del Cirque du Soleil, que es va posar en òrbita amb nas de pallasso, no sembla tenir cap interès en posar els peus a terra, tot i que es va baixar de la Soyuz TMA-16 fa ja gairebé cinc anys.
Aquest estiu li ha donat per donar-li un bon ensurt als turistes que van passar prop de la seva mansió a Cala Llentia, a l'illa d'Eivissa, quan es topen enmig del no-res amb un cercle de 13 gegantins monòlits de basalt. El més gran, al centre de l'obra, té 20 metres d'altura i ha rebut en el seu cim un bany d'or de 23 quirats.
A Laliberté se li ha ocorregut muntar aquesta instal·lació pública entre la seva espectacular mansió i l'illot d'Es Vedrà que, com comentava la seva dona, l'exmodel i dissenyadora Claudia Barila, a tots dos els encanta contemplar des de casa perquè té "vibracions magnètiques molt forts" , que els transmeten molta energia.
L'aparició escultural no ha fet més que alimentar les llegendes sobre un illot que ja té un llarg historial relacionat amb els ovnis. El 1979, de fet, el tema va estar al Congrés dels Diputats per culpa del desviament d'un avió a Manises, després albirar el pilot estranyes llums vermelles. A més, els apunts del pare carmelita Francesc Palau, que va decidir fer-se ermità en les grutes d'Es Vedrà, i va deixar escrits sobre la seva relació amb estranys éssers de llum.
Barila ja deia que el seu marit va arribar "una mica canviat" després de la seva experiència com a turista espacial, però no sabem si tant com per contractar a l'artista australià Andrew Rogers, i posar-se a fer aquesta mena de Stonehenge a les seves terres eivissenques.


Representació  dels planetes
"Veig estrelles, veig foscor i buit, però el planeta terra es veu meravellós i també molt fràgil", va dir Laliberté des de l'Estació Espacial Internacional. El canadenc havia utilitzat el seu viatge per promocionar la seva Fundació One Drop, que tracta de combatre la pobresa mundial a través de l'accés a l'aigua potable. Inspirat en el seu programa internacional per a nens del carrer, Cirque du Monde, One Drop fa ús del circ per promoure la consciència pública sobre l'aigua, i finançar projectes que la facin accessible al tercer món. "He decidit utilitzar aquest privilegi per cridar l'atenció sobre el problema de l'aigua. Crec sincerament que a través de l'art i l'emoció podrem enviar un missatge", va explicar des de l'espai.
Encara que sembla un rellotge solar, Rogers diu que l'escultura de Laliberté pretén representar el moviment dels planetes al voltant del sol, alineant el conjunt amb la posta de sol del solstici d'hivern. Encara que no és només això. Cadascuna de les columnes de basalt havia de pesar i estar alineada seguint la successió Fibonacci, en què cada número és la suma dels dos anteriors.
Una seqüència que es repeteix no només en la naturalesa, ja siguin margarides, gira-sols o poblacions de conills, sinó en la pròpia vida d'un multimilionari que un dia va sortir al carrer com músic de carrer, apagafocs i xanca-caminant, per acabar considerat per la revista Time com un dels més influents del món.


Mig centenar de monuments
Potser les matemàtiques també hagin tingut alguna cosa a veure en el seu èxit com a aficionat al pòquer. Dos anys i mig abans de viatjar a l'espai va guanyar 700.000 dòlars en un torneig a Las Vegas, una misèria comparat amb els 24 milions que va haver de pagar per convertir-se en el setè turista espacial de la història.
L'obra de Cala Llentia aparèixer tan de sorpresa en els terrenys de Laliberté que fins a l'Ajuntament de Sant Josep li va obrir un expedient d'infracció urbanística, davant el temor que l'excèntric artista hagués decidit iniciar una obra sense llicència, a més, a escassos metres del mar. Rogers havia llaurat les peces a Cala Llentia i després les va ser ancorant en una mena de testos de basalt amb una grua, fent d'aquesta manera desmuntable i legal, però amb un moviment d'estructures que va posar els pèls de punta als grups ecologistes.
Batejada com 'Time and Space' (Temps i Espai), l'obra s'integra en el projecte 'Rhytms of life' (Ritmes de vida) amb el qual Rogers ha escampat més de mig centenar de monuments per mig món, amb certa tirada a els deserts, com en el Gobi, on va posar a moure pedres a un miler de soldats de l'Exèrcit Popular de la Xina.


Un atractiu turístic
No sabem quin és realment l'objectiu de Laliberté, ni si va rebre algun missatge del més enllà a l'Estació Espacial però, de moment, allò s'està omplint de meditadors i yogistas, mentre l'administració encara no sap com prendre que de sobte i sense gastar ni un duro, l'illa disposi de la que possiblement sigui en aquests moments una de les obres d'art modern a l'aire lliure més espectaculars del món. De fet, alguns operadors turístics inclouen entre les seves recerques els hotels que estiguin a prop d'alguna de les obres de Rogers.
ampoc sabem què opinaran els il·lustres convidats que cada estiu s'allotgen a la mansió Can Soleil, de la qual ja han gaudit VIP com Matthew McConaughey i Bono amb les seves respectives, Camila Alves i Al Hewson.
Laliberté s'ha apuntat ara a l'illa a un nou projecte que pretén unir la cuina dels germans Adrià (els xefs Albert i Ferran), el Casino d'Eivissa, i l'espectacle del Cirque du Soleil. Encara que el projecte de remodelació del Casino de Eivissa ja ha estat presentat davant de la Conselleria insular de Turisme, i els germans Adrià han anunciat l'obertura per a maig de 2015, la veritat és que en aquests moments importants diferències econòmiques entre les parts estan dificultant l'acord.

Ricardo F. Colmenero El Mundo

dissabte, 23 d’agost de 2014

Les enigmàtiques llums verdes del sud-est asiàtic són producte de vaixells pesquers


Fotografia publicada por l'astronauta Reid Wiseman (NASA)

L'enigma de les llums verdes que aquesta setmana es van albirar des de l'Estació Espacial Internacional ha estat resolt. Segons sembla es tracta de vaixells de pescadors pescant que utilitzen enormes arranjaments de brillants de llums LED verds per atraure peixos i plàncton a la superfície, amb l'objectiu d'atrapar calamars. Els calamars segueixen les seves preses cap a la superfície, on són més fàcils d'atrapar. Un científic ha indicat que aquests vaixells poden portar més d'un centenar d'aquests llums i generar fins a 300 quilowatts de llum. 
Una fotografia de la ciutat de Bangkok i part del sud-est asiàtic feta des de l'Estació Espacial Internacional (ISS) ha desconcertat aquesta setmana als astronautes en òrbita. En ella podia veure com unes llums verdes s'estenien pel mar al costat de la capital de Tailàndia. "Bangkok és la ciutat més brillant. Els llums verdes fora de la ciutat? Ni idea ...", va publicar aquest dilluns l'astronauta Reid Wiseman al seu compte de Twitter, després de veure la imatge.
Entre les raons que es van estudiar en un principi hi ha la presència d'algues bioluminescents al golf de Tailàndia, i fins i tot s'ha parlat de laboratoris de proves de rajos gamma secrets o bases extraterrestres sota l'aigua.

dijous, 21 d’agost de 2014

Pemís per a grabar psicofonies en un edifici públic de Girona

 Casa dels Pastors de Girona. Imatge de Google Maps.

Segons explica El Punt Avui,la Societat Fenòmens Paranormals Girona (SFPG) ha demanat els permisos pertinents per  practicar psicofonies a l'interior de la Casa Pastors de Girona, un indret que cataloguen de "punt calent" dins la geografia gironina. Aquest grup ha endegat diverses investigacions a Girona i comarques de les rodalies. Els darrers anys han iniciat estudis al mas Busquets de Sils, epicentre de fenòmens estranys que ha cridat l'atenció de nombrosos parapsicòlegs, com també a l'antic hospital de Sant Feliu de Guíxols i el seu monestir.

dilluns, 18 d’agost de 2014

'Avistament', nova mostra del barceloní Robert Llimós a Eivissa



L'artista Robert Llimós presenta al dijous a l'Ibiza Gran Hotel la seva nova mostra, 'Avistament', que compta amb un conjunt d'escultures i pintures en què l'autor tracta de reflectir els detalls d'una experiència que l'artista diu haver tingut l'any 2009 quan  un matí va veure tant criatures com maquinària alienígena a la brasilera platja de Fortalesa.
A partir d'aquest moment, l'artista va deixar de banda tots els seus projectes i es va submergir en l'elaboració d'un «superb relat escultòric i pictòric que va del vist al inferit ja ho imaginat, i salta amb empenta al desconegut però més plausible », afirma.
Robert Llimós, el pare del qual també va ser pintor, té una extensa obra que es pot emmarcar dins de la tendència neofiguratiu dins d'una línia expressionista. Va estudiar a l'Escola Superior de Belles Arts Sant Jordi de Barcelona. Entre els anys 70 i 80 el pintor va viure diverses temporades a Nova York i Miami, i actualment resideix i treballa a Barcelona, on a més de pintura i escultura també desenvolupa obra gràfica, murals o cartells, entre d'altres formats. Moltes de les seves obres es troben presents en multitud d'unes col·leccions privades i museus. Així mateix, les seves escultures també han arribat a formar part de diversos espais públics.
'Avistament', mostra promoguda pel grup ART RRM, s'inaugurarà dijous a l'Ibiza Gran Hotel, i romandrà oberta fins a mitjans de setembre. A més, l'autor exposarà obres a diferents espais de Marina Eivissa.

Del Diario de Ibiza.

diumenge, 17 d’agost de 2014

L'ajuntament de Torre d'en Barra va contractar un saurí per fer front a "males vibracions"


L'exalcalde de Torre d'en Barra, Daniel Masagué, es veu que va gastar 1.700 euros en contractar els serveis d'un geomàntic per realitzar un estudi dels corrents tel.lúriques d'aigua que passen per sota de la casa consistorial, segons publica La informació. Masagué es troba a la presó des del passat 27 de juny, imputat, juntament amb sis membres de l'equip de govern, per diversos delictes contra l'Administració pública per una llarga llista d'irregularitats a l'Ajuntament, entre elles, concessions d'obres i contractes o pagaments a una consultora externa. Així figura en una de les factures que el regidor imputat amagava al despatx de la Casa Consistorial, segons va explicar a la premsa, Enric Grangel.
Grangel ha confirmat que ell mateix va trobar la factura per casualitat, després de prendre possessió. "Que jo recordi, mentre estava a l'oposició, hi va haver dos més. No sé si serien mags, bruixots o estafadors. Sabíem que havien vingut a l'ajuntament persones un tant estranyes que feien coses molt rares. Sé que hi va haver alguna més, però tinc aquesta factura ", ha explicat l'alcalde.
Grangel també va afirmar que, després de la visita d'aquesta persona, de nom hebreu segons figura en el rebut, es va fer canviar algunes taules del despatx de determinats funcionaris, "es veu que, segons aquest home, estarien afectades per les males vibracions", L'alcalde va explicar també que durant un temps es van donar tres baixes per malaltia, "però d'això a contractar una persona perquè realitzi un estudi d'aigües, hi ha un pas", afirma l'actual alcalde escèptic amb els saurins.
L'oposició va sol · licitar en el seu moment informació per aquest assumpte en un ple municipal, encara que l'alcalde va eludir la resposta. Enric Grangel, que va accedir al càrrec de batlle després del pacte assolit entre els grups per garantir la governabilitat del municipi ha explicat que, si seguís el ritme de despeses anteriors, el consistori acabaria l'any amb un dèficit de 2,5 milions d'euros.

dimecres, 30 de juliol de 2014

La presidenta del Brasil Dilma Rousseff no té por dels fantasmes de palau

Palau de Alvorada. Foto Cayambe (Viquipèdia)

La presidenta del Brasil Dilma Rousseff no creu en fantasmes però els seus familiars sí, segons va explicar en una entrevista concedida aquesta setmana  a quatre periodistes a la seva residència del palau de l’Alvorada, a Brasília.
Durant la conversa va narrar qüestions privades. “No tinc por dels fantasmes, però una parenta meva no surt al passadís perquè es pensa que s’hi trobarà Figueiredo”, va dir la mandatària, segons recull el diari Folha de São Paulo, rotatiu que va organitzar l’entrevista col·lectiva. Rousseff no va indicar el familiar específic que té pànic a veure l’espectre del general João Baptista Figueiredo, que fou l’últim president de la dictadura i que visqué al palau presidencial entre els anys 1979 i el 1985.
El Palau da Alvorada (Palau de l'Aurora) va ser dissenyat igual que tota la capital brasilenya per Óscar Niemeyer i inaugurat l'any 1958. Entre el 2006 i 3l 2008 va patir una importannt restauració.

diumenge, 11 de maig de 2014

Enriqueta Martí: ni vampirs, ni assassinats

Quan es va determinar que els ossos trobats en diversos domicilis successius d'Enriqueta Martí eren d'animals, la premsa, que havia publicat que eren d'humans, va protestar iradament. Fins llavors, i d'ençà de la detenció de la dona i el rescat de la nena que tenia segrestada al seu pis del carrer Ponent, el 27 de febrer, la cobertura mediàtica del succés havia estat marcada pels prejudicis i el sensacionalisme, tan porós sempre als rumors. Cert que el periodista d'El Heraldo de Madrid Adelardo Fernández Arias se'n va desmarcar i fins i tot va buscar a la dona un advocat. Però va ser l'excepció. Entre els èxits dels diaris d'aquells dies, l'entrevista falsa que La Correspondencia de España va publicar el 28 de març obrint portada amb el títol "Hablando con la secuestradora", i en què el redactor revelava en les darreres línies que era una conversa somiada. El 1912, 26 anys abans de La guerra dels mons de Welles, la mare de tots els fakes periodístics. 
Aquestes informacions contaminades d'excessos i mentides van ser la base pel primer llibre sobre el tema, La secuestradora de niños. Una vida de crímenes, que Guillermo Núñez de Prado va publicar el maig del 1912. Aquest i un altre de similar aparegut el mateix any, La secuestradora de niños (un proceso misterioso), de J. Conde de la Rosa, serien les fonts principals de dotzenes de versions posteriors sobre el tema. Això, és clar, seria molt després, perquè un cop la febrada tremendista va baixar, el cas va restar oblidat durant dècades.
L'any 1974, Josep Maria Carandell va dedicar a la segrestadora un capítol de la seva clàssica Guía secreta de Barcelona. Carandell es remet a Núñez de Prado i hi afegeix un esment dels rumors sobre casos de vampirisme que havien proliferat a principis de segle, però encara no titlla Martí de “vampira”. És l'especialista en programes sobre misteris i fenòmens estranys Sebastià d'Arbó qui s'atribueix la paternitat de l'apel·latiu. D'Arbó diu que va començar a investigar el cas als anys seixanta, juntament amb el periodista d'El Caso Enrique Rubio, tot i que llavors no en va publicar res, i que ja en va parlar als vuitanta a TVE en el programa Catalunya misteriosa. D'Arbó va entrevistar la segrestada, ja nonagenària, als noranta a la ràdio –Irene Polo ho havia fet també el 1930 a les pàgines de Gran Proyector– i el 1998 va publicar a la revista Karma 7 el reportatge El caso de Enriqueta Martí. La “vampira” de Barcelona, que cita també el llibre de Núñez de Prado i hi afegeix una suposada “mort misteriosa” a la presó, tot i que la dona va morir de càncer, com es va publicar en l'època. El monstre, en tot cas, va romandre circumscrit a les publicacions i programes de misteris i esoterisme fins que, el 2006, Pedro Costa va publicar un reportatge a El País titulat La vampira del carrer Ponent on deia que la Martí “segrestava, prostituïa i assassinava nens per extraure'ls la sang, els greixos i el moll de l'os i elaborar-ne pocions” i que va ser linxada a la presó. Mesos després, al llibre Mites i gent de Barcelona, Josep Maria Huertas recollia la llegenda basant-se en Sempronio, que n'havia ofert una visió més escèptica en un capítol de Barcelona pel forat del pany (1985) però també, i sobretot, en Costa. I aquell mateix 2006, Antoni Gràcia, Pierrot, assessorat per D'Arbó, treia la novel·la Los diarios de Enriqueta Martí. La vampira de Barcelona, que es remet a la premsa de l'època i a Costa i reprodueix fragments de l'article de Karma 7. El 2007, Fernando Gómez publica una altra novel·la en la mateixa línia: El misterio de la calle Poniente. Però la vampira faria el salt definitiu al públic general de la mà de Marc Pastor, que el 2008 li va dedicar La mala dona, un best-seller traduït a diversos idiomes (ara, a l'anglès) titulat amb un apel·latiu que la Martí sí que va rebre en vida.
El boom literari va fer tornar el tema als mitjans, que han anat repetint la versió llegendària, que és també la que ofereix la Vikipedia. El centenari del cas va servir d'excusa per a noves revisions, sempre reproduint les falsedats. Incloent-hi el musical La Vampira del Raval, de Josep Arias Velasco, un Sweeney Todd nostrat. En les versions que els mitjans han ofert sobre el cas els últims anys, no ha faltat algun reportatge que ha usat com a font aquella entrevista falsa de La Correspondencia. Enriqueta Martí, ni assassina ni vampira, ha estat vampiritzada pel sensacionalisme i la ficció, desfigurada per fabricar un Jack l'Esbudellador local al servei del turisme i la marca Barcelona.
L'excepció a tot això va ser la novel·la El cielo bajo los pies (2009), en què Elsa Plaza oferia una visió més ajustada als fets. Plaza hi insisteix ara amb Desmontando el caso de la Vampira del Raval, primer assaig sobre el tema, a què s'afegirà properament un altre de Jordi Corominas. I la insistència comença a donar fruits: a Barcelona a cau d'orella, monumental actualització d'aquella guia fundacional de Carandell, Xavier Theros incorpora la versió de Plaza i distingeix història i llegenda. D'Arbó protesta per la desmitificació: “Només aquí ens carreguem els nostres personatges.”

Ivan Vila. "Una història de vampirs". El Punt Avui.

dilluns, 31 de març de 2014

Un altre "autèntic" Sant Greal


Els historiadors Margarita Torres i José Miguel Ortega del Río van presentar dimecres passat el llibre Los reyes del Grial (Els reis del Greal), que recull una exhaustiva investigació científica desenvolupada durant tres anys que demostraria segons els autors "sense cap dubte" que el Sant Grial, "la copa que la comunitat cristiana de Jerusalem al segle XI considerava que era el calze de Crist, es troba a la Basílica de Sant Isidor de Lleó".
Així ho ha explicat la coautora de l'obra i historiadora medievalista Margarita Torres que ha detallat que aquesta troballa està confirmat mitjançant el descobriment de dos pergamins originals egipcis datats l'any 1054, que recullen que el calze va ser enviat al rei de Lleó Ferran el Gran, després d'haver estat saquejat de l'Església del Sant Sepulcre de Jerusalem, on havia estat des del segle IV.
Aquests documents provarien "sense cap dubte" que el calze va ser lliurat en senyal d'agraïment després que el monarca lleonès enviés un gran carregament de queviures a Egipte, en un "any de molta fam".
La investigació demostraria, per tant, que el que calze que era considerat el Sant Greal per la comunitat cristiana del segle XI es troba a Lleó. Abans d'aquest moment, fins a l'any 400 després de Crist, es desconeix què va passar amb la copa, ha afegit l'altre autor de l'obra José Miguel Ortega del Río, que ha explicat que "no es té documentació relativa a aquest període", però ha ressaltat la importància d'aquesta troballa perquè "cap dels altres presumptes sants greals tenen una base tan sòlida sobre la qual recolzar-se".
Una altra de les evidències que donen suport a la tesi d'aquests dos historiadors és que, segons recullen els pergamins egipcis, durant el trasllat de la relíquia a Lleó una de les resquills del calze va saltar. I de fet al calze li falta aquest mateixa resquill. Fins ara calze era anomenat com de la Infanta Donya Urraca, filla de Ferran I el Gran, i és ubicat des del segle XI a la basílica de Sant Isidor.


A més , la datació de la copa , que no s'ha pogut realitzar mitjançant la prova del Carboni 14 en no tractar-se de matèria orgànica, sinó que s'ha realitzat mitjançant un complet estudi d'acord a la seva tipologia, ha demostrat que pertany al període comprès entre el segle I abans de Crist i el I després de Crist, el que coincidiria també amb el moment en què es creu que Jesús va utilitzar el Sant Grial.
Es tracta , ha afegit Ortega del Río d'"un enorme puzle al qual ara s'encaixen les peces que estaven disperses", però també ha reconegut que "encara queden moltes preguntes sense resoldre" al voltant d'aquest tema, tot i que ha confiat que després d'aquest primera troballa "surtin a la llum noves investigacions que el completin".

Europa Press, 26 de març de 2014.

diumenge, 16 de març de 2014

Ombra paraormal a l'Ajuntament de Girona?

Alguns treballadors de l'Ajuntament de Girona creuen haver vist "una ombra" en diferents punts de l'edifici del consistori. Aquesta "ombra" no identificada s'hauria detectat a les tardes i vespre i no hauria respost davant dels intents dels testimonis de comunicar-hi. Aquesta manca de resposta els hauria atemorit.
Hi ha empleats que han fet arribar aquest neguit al batlle Carles Puigdemont. Ell mateix ha explicat aquesta història a algunes persones properes batejant aquesta "ombra" amb certa ironia com a "fantasma". 

dimecres, 12 de febrer de 2014

Rutes per la Gràcia oculta

 El carrer Francisco Giner on la policia va documentar un cas de poltergeist l'any 1935.
Foto: Joan Cortadellas (El Periodico).

La fossa comuna amb més de 30 esquelets humans descoberta el 2007 pels operaris que treballaven en les obres de la plaça de Lesseps suscita encara molts dubtes i no poc misteri. «Van ser morts tràgiques , tant si van morir per una de les epidèmies de pesta del segle XVII com si es van produir en alguna matança durant la guerra de successió» , afirma Carme Cristià , membre del Taller d'Història de Gràcia . En aquest punt de la plaça de Lesseps, al final del carrer de Septimània, amb els esquelets a escassos dos metres sota el nivell del sòl, Cristià es reunirà aquest dissabte 15 de febrer (també el 29 de març ) amb els participants en la ruta La Gràcia oculta i misteriosa.
«Aquí s'han produït suposats fenòmens paranormals. Els cossos llançats, barrejats, sense nom , no descansen en pau segons la creença popular », afegeix la guia.

Llegendes i realitat
Per a sorpresa de molts, les gairebé dues hores de passeig a la llum de la lluna donen per a moltes històries. Des del fantasma dels antics banys públics, on va morir una dona estrangulada, al prostíbul d'Enriqueta Martí, coneguda com la Madame Vampira o la Vampira del carrer de Ponent.
Així, la crònica negra, les fantasies dels veïns i les llegendes oblidades surten a la llum en aquest passeig per conèixer l'altra història de Gràcia. «Alguns ens van desaconsellar incloure aquest tipus de recorreguts en el programa d'itineraris causa de la seva aparent falta de rigor. Però , per exemple , en el cas del poltergeist del carrer de Francisco Giner, ocorregut el 1935, és el primer cas documentat de Catalunya perquè hi ha un informe policial», afirma Cristià, que ha comptat amb l'ajuda de «prestigiosos investigadors paranormals, mèdiums i experts en hipnoteràpia» per preparar la ruta.

Explicar vivències
Una de les particularitats d'aquesta truculenta ruta , amb un cost per persona de nou euros, és la interactivitat. «Els grups poden ser de fins a 30 persones, i és habitual que els participants expliquin les seves vivències. Sempre hi ha algú que ha fet una sessió espiritista o ha vist algun fantasma», explica Cristià , oberta a la incorporació de noves històries. «Aquestes aportacions enriqueixen el passeig i poden donar peu a investigar més», afegeix. La Gràcia oculta i misteriosa fuig de l'arquitectura i els monuments i pretén fer alguna cosa diferent , proper i tenebrós al mateix temps. És l'itinerari amb més èxit de tots els organitzats pel Taller d'Història de Gràcia, que va fundar el 1992 un grup d'apassionats de la història local. «Vivim en un món cada vegada més globalitzat. No obstant això , el primer anell , allò que tenim més proper, cada vegada desperta més interès. Volem saber on trepitgem , les històries que hi ha darrere», explica Josep Maria Contel, vicepresident i fundador del Taller d'Història de Gràcia. 

Luis Benavides. "Passeig en Negre". El Periodico. 

dissabte, 1 de febrer de 2014

L'editorial Males Herbes reedita la novel·la "La Barca d'Isis"

La barca d’Isis és un llibre gairebé de culte. Obra de Joan Oller Rabassa (1882-1971), va veure la llum l’any 1933 i des de llavors no s'havia reeditat. 
Es tracta d'una novel·la més aviat psicològica, una mica a l'estil de Vida privada, de J.M. de Sagarra. Això no obstant, la seva peculiaritat temàtica la converteix en una obra única, venerada pels pocs que havien tingut la sort de llegir-la. El que s’hi retrata és un gran interès per l’ocultisme i la filosofia esotèrica molt estesa entre les classes altes barcelonines de principis del segle XX, i sobre la qual s’ha escrit ben poc.

Joan Oller en una imatge apareguda a la revista Tele Estel l'any 1967.
Els protagonistes de La barca d’Isis s’han vist arrossegats a la fatalitat per causes que escapen al seu control, i busquen entendre els motius de la seva desgràcia. La trama es trena al voltant dels deixebles de Dionís Ribera, un home ric que va deixar els negocis per dedicar-se a cultivar les doctrines esotèriques. Dionís aconsella als seus joves amics que no s’aboquin a les respostes fàcils que ofereix la metapsíquica i l’espiritisme. Tanmateix, quan s'està desesperat, és fàcil aferrar-se a qualsevol explicació que sembli plausible, i els personatges del llibre s'endinsaran en una Barcelona poc clara, on les madames de prostíbuls alternen amb mèdiums i hipnotistes, i on es fa molt difícil diferenciar el que és sobrenatural del que és simplement una estafa.


Joan Oller. La barca d´Isis. Barcelona: Males herbes, 2014. Pàgines: 220. ISBN: 9788494188817. 12,95€


dimarts, 28 de gener de 2014

Fenòmens paranormals a Tivissa


El sol surt a Tivissa a la mateixa hora que en d'altres racons de Catalunya i la seva lluminositat no sembla amagar cap misteri. Les persones que es passegen pels carrers del poble no tenen una mirada diferent, pròpia d'algú que ha vist esferes lluminoses, estranyes desaparicions o casos de teletransportació. Com a tot arreu, hi ha nens corrent entretinguts darrera d'una pilota, ocupant el pensament només amb la idea de protegir la pilota de l'equip contrari, i després dels seus somriures no semblen amagar cap por per pensar que la plaça en què juguen, la de l'Església de Sant Jaume, la mateixa des de la qual uns anys enrere algunes persones van entreveure enormes llums que voltejaven a escassos metres dels seus caps. Si forces l'oïda, no escoltes als veïns comentar l'última suposada desaparició, sinó que parlen de repetir el darrer sopar a casa dels cosins, comenten la possibilitat de recollir enguany, a diferència del passat, suficient mel de les bresques per posar-la a la venda. La terrassa del bar Gelateria Yolanda és plena de joves que xerren animadament, prenent una Coca Cola o qualsevol altre refresc que els lliuri de la calor primaveral.

 Església de Sant Jaume

La població de Tivissa es troba ancorada al Priorat tarragoní [1], a escassos divuit quilòmetres del mar, ascendint per la C-44 que, des de l'Hospitalet de l' Infant, travessa Coll de Faxes [2], un perillós tram de carretera d'on s'expliquen històries inquietants referents a un antic llogaret maleïda. Es diu que Tivissa està en ple centre d'una zona tel·lúrica que abastaria des Pratdip fins Mora d'Ebre, passant per la Serra d'Almos. 
Han passat més de vint anys des que els investigadors i curiosos del fenomen ovni deixessin de freqüentar aquests paratges que, en la dècada dels vuitanta, es van convertir en un genuí reclam turístic per als aficionats del misteri que anhelaven la recerca d'un contacte amb suposades entitats d'altres no menys suposades dimensions Es va dissipar llavors la suposada fenomenologia paranormal lligada a Tivissa? Però, malgrat el temps transcorregut, encara es recullen testimonis de insòlites vivències de persones que, sense pretendre-ho, van quedar atrapades per una experiència que els ha marcat per a la resta de les seves vides.
El principal motiu pel qual els veïns del poble no comenten ni tan sols entre ells els increïbles fets que han experimentat és la por a ser titllats de bojos. L'última vegada que alguns es van atrevir a descriure les seves vivències a cares desconegudes, es van veure ridiculitzats en un reportatge emès a Cuatro pel conegut programa "Cuarto Milenio". Els més joves, potser perquè encara no han tingut temps de veure ridiculitzats per algun mitjà o persona, són els únics que s'atreveixen a relatar tant experiències pròpies com alienes: "No puc afirmar que vaig veure un ovni com a tal, ple d'éssers vius verds amb tres ulls al front, però sí que, prop de l'Ermita de Sant Blai, tots nosaltres vam veure, amb els nostres propis ulls, enormes llums que no havien estat mai en aquell lloc, donant voltes sobre nosaltres". Una altra de les joves, narra, baixant la veu, el motiu pel qual el pare d'una amiga seva havia deixat de dir cap paraula durant dos mesos: "Va ser també a l'Ermita de Sant Blai. Vaig veure un objecte volador que a les pel·lícules de terror seria identificat com ovni, i aquest mateix dia es va desprendre a la zona una gran roca que va deixar sepultats a un grup de joves que circulaven en el seu cotxe". 

Ermita de Sant Blai

Una altra jove ens explica que, a la coneguda C-44, va veure sortir del no-res una bola de foc ataronjada, i que aquesta la va seguir a dos metres del seu cotxe durant un bon tram. Després, assegura, la bola va desaparèixer. Els més escèptics afirmen que aquestes lluminàries nocturnes bé podrien ser fruit de l'abundància de materials geològics existents en aquestes zones tel·lúriques que, en carregar-se d'energia solar, presenten la singular capacitat de produir fenòmens lluminosos a l'atmosfera. Una hipòtesi bastant factible si el comportament d'aquestes llums no semblés, de vegades, respondre a un comportament una mica més que casual.
Aparicions d'ovnis o manifestacions de poc habituals d'efectes atmosfèrics ? Carreteres on es produeixen suposats fenòmens de teletransportació o zones on circulen freqüències electromagnètiques capaces d'alterar el sentit de l'orientació dels conductors? En qualsevol cas, Tivissa sembla un paratge on els seus voltants es veuen envoltats d'una energia estranya, la vasta fenomenologia dels quals nodreix des de fa anys els quaderns de la casuística paranormal dels investigadors i aficionats d'aquestes temàtiques.

Elvira Carmona, Maig 2013 (terrorcatalunya.wordpress.com)

[1] Error de l'autora.
[2] De nou l'autora s'equivoca. És Fatxes.

Misteris de Barcelona


Després del gran èxit del llibreFantasmes de Barcelona, Sylvia Lagarda-Mata ens deleix amb les millors històries de Barcelona per no dormir. Assassinats, aparicions misterioses, fantasmes, bombes, misteris encara per resoldre, alguna llegenda urbana... les millors i més macabres històries de la ciutat Comtal explicades per fi al públic juvenil. Una manera de viatjar per la història negra de Barcelona. Amb il·lustracions.
Inclou els rumors dels fantasmes a l'estació de metro de Rocafort.

diumenge, 19 de gener de 2014


La ciutat francesa d'Estrasburg,acull des d'aquest mes de gener un Museu del Vudú, centrat en aquesta religió africana, que segons els seus responsables, és "únic al món ".
El museu es troba en un dipòsit d'aigua del segle XIX totalment rehabilitat i recull unes 220 peces relacionades amb el vudú, de les més de mil que ha reunit Marc Arbogast al llarg de 50 anys de viatges al Golf de Guinea. Apassionat de l'Àfrica occidental, Arbogast (Alsàcia, 1942) va començar als 21 anys a anar anualment a l'Àfrica per caçar lleons.
Allà recollia màscares i fetitxes vudús del terra, després que els africans es desprenguessin d'ells "obligats pels missioners blancs". "En un dels meus viatges vaig patir un dolor horrible en un peu. Un sacerdot vudú em va aplicar unes herbes i va realitzar un ritual. Al cap de pocs dies el dolor va desaparèixer. Jo no crec en aix, però alguna cosa hi ha ..." , recorda Arbogastenginyer, químic i expresident de l'empresa cervesera Fischer.
A part de la peculiaritat de ser un dipòsit d'aigua construït en 1878, durant un dels períodes alemanys d'Estrasburg, l'edifici del museu va ser dissenyat com una torrassa, amb escala de cargol, merlets, vidrieres i finestres, amb espais oberts de 700 metres quadrats.
El director de Programació i Activitats del Museu, l'antropòleg i etnòleg Bernard Muller, descriu les diferents plantes com un espai d'acollida polivalent, descobriment didàctic, amb un aspecte misteriós i d'ombres i, finalment, a l'última planta l'espectacle dels vestits de dansa. 



El primer que troba el visitant són les restes d'un ritual recent de vodú, amb les seves cordes i teles plenes de cera, un got i una ampolla de ginebra. Es tracta de l'únic objecte "activat" per al vudú, recorda, perquè la resta de les figures exposades estan "desactivades", és a dir, van ser sotmeses a un ritual amb herbes per llevar el seu poder.

dissabte, 18 de gener de 2014

Exposen a Mataró l´obra de la mèdium Josefa Tolrà

 Josefa Tolrà i el seu marit a la porta de la seva masia de Cabrils.

Dissabte 21 de desembre s’inaugura a Can Palauet Josefa Tolrà. Dibujo fuerza fluídica” una exposició que mostra l’obra d’aquesta vident de Cabrils que quan tenia 60 anys va començar a pintar i a sorprendre pintors i poetes com Joan Brossa, Modest Cuixart i Antoni Tàpies, entre d’altres. A les sales municipals d’exposicions de Mataró es podran veure peces procedents de la col·lecció familiar i de dos museus internacionals que tenen obra a les seves col·leccions: el MACBA i el Museu Reina Sofía de Madrid.  
54 anys després de la seva mort es presenta l’exposició més complerta que mai s’ha pogut veure dels dibuixos, textos i brodats de Josefa Tolrà (Cabrils, 1880-1959), “la meravellosa dibuixant Pepeta de Cabrils”, com la va anomenar Cirici-Pellicer. Josefa Tolrà dibuixava i escrivia sense pressió estètica ni literària, només com a mediadora entre el món material i l’espiritual, i titulava molts dels dibuixos amb la signatura i l’epígraf “dibujo fuerza fluídica”.
L’exposició és una producció de la Direcció de Cultura i iniciativa d’ACM (Associació per a la Cultura i l’Art Contemporani) a cura de Pilar Bonet, qui juntament amb Sandra Martínez, Dani Montlleó i Eulàlia Salvador han realitzat la recerca, investigació i documentació de l’obra exposada.   
Es mostraran dibuixos, llibretes que escrivia quan estava en trànsit mediúmnic, uns mocadors brodats i una entrevista amb Maria Tolrà, la seva neboda. L’exposició també inclou un vídeo inèdit enregistrat el febrer de 1998 en què Joan Brossa explica com va conèixer la vident i artista.

 Una de les creacions de l'artista que s'exposen. (Foto A. J.)

L’exposició està dividida en 5 apartats: “Narrar el verb” mostra els escrits i les il·lustracions de les llibretes de Tolrà, algunes de les quals han estat escannejades per poder ser consultades; “Obrir els ulls” recopila dibuixos de paisatges, llegendes, històries, mites i diferents personatges; “Teixir els fils” descobreix la faceta manual de la Josefa i s’hi mostren els brodats; “Fer el silenci” mostra els quadres amb escenes bíbliques, figures de Jesús, apòstols i madones i, finalment, l’univers mediúmnic és l’element central de “Tancar els ulls”.
L’exposició s’acompanya de diferents activitats paral·leles. Cal destacar dues visites guiades a l’exposició (8 de gener i 21 de març), així com també la presentació del catàleg el dia 21 de febrer. Aquesta publicació documentarà tot el material exposat, així com també inclourà les reflexions sobre l’artista i la seva obra des de diferents punts de vista d’11 professionals de diversos sectors (des de la psiquiatria, l’antropologia, l’espiritualitat, l’art, la iconografia, la literatura o la crítica).

dimecres, 15 de gener de 2014

El Taller d’Història de Gràcia organitza una ruta sobre alguns dels misteris esotèrics d'aquest barri


Reportatge de BTV

L'itinerari La Gràcia oculta i misteriosa, que organitza el Taller d'Història de Gràcia, fa un recorregut per diferents històries de la Vila sobre espiritistes, aparicions o fenòmens paranormals.
La masia de Can Trilla és la seu de l'orde religiós fundada per la Madre Remedios, una monja nascuda a Vic que es va aparèixer al General Franco. Segons Rubén Padilla, historiador del Taller d'Història de Gràcia "comenten que va fer una mica com de, com t'ho diria jo, com 'de avanzadilla' d'en Franco, perquè li anava comentant els plans militars dels uns i els altres, diuen que gràcies a les aparicions d'aquesta dona, Franco va poder guanyar la guerra, entre altres moltes coses." 



 Amalia Domingo Soler

El moviment espiritista de finals del segle XIX va arrelar amb força a la Vila de Gràcia gràcies a la poetessa Amalia Domingo Soler. Aquesta dona va ser mèdium i defensora dels drets de la dona. "Parlem del moviment espiritista, per exemple, que a Gràcia va ser potentíssim, podríem dir que va ser més potent a Gràcia que enlloc de Barcelona amb l'Amalia Domingo, la gran mèdium. Imagineu-vos, quan aquesta dona va morir, van anar 5.000 graciencs a la seva comitiva fúnebre." diu Rubén Padilla.
El 1935 es documenta un cas de "poltergeist" al número 43 del carrer de Francisco Giner. "No paraven els sorolls, no paraven les llums, bé manifestacions de coses molt estranyes, si era veritat o no queda clar que sí que era cert, perquè la gent ho va denunciar a la policia, altra història és que ho provocava."
La "Vampira de Barcelona", l'Enriqueta Martí, també va deixar empremta a Gràcia amb l'obertura d'un prostíbul infantil al carrer de Minerva. Aquestes són algunes de les històries que s'expliquen a l'itinerari que organitza el Taller d'Història de Gràcia. 

Font: BTV