diumenge, 11 de maig de 2014

Enriqueta Martí: ni vampirs, ni assassinats

Quan es va determinar que els ossos trobats en diversos domicilis successius d'Enriqueta Martí eren d'animals, la premsa, que havia publicat que eren d'humans, va protestar iradament. Fins llavors, i d'ençà de la detenció de la dona i el rescat de la nena que tenia segrestada al seu pis del carrer Ponent, el 27 de febrer, la cobertura mediàtica del succés havia estat marcada pels prejudicis i el sensacionalisme, tan porós sempre als rumors. Cert que el periodista d'El Heraldo de Madrid Adelardo Fernández Arias se'n va desmarcar i fins i tot va buscar a la dona un advocat. Però va ser l'excepció. Entre els èxits dels diaris d'aquells dies, l'entrevista falsa que La Correspondencia de España va publicar el 28 de març obrint portada amb el títol "Hablando con la secuestradora", i en què el redactor revelava en les darreres línies que era una conversa somiada. El 1912, 26 anys abans de La guerra dels mons de Welles, la mare de tots els fakes periodístics. 
Aquestes informacions contaminades d'excessos i mentides van ser la base pel primer llibre sobre el tema, La secuestradora de niños. Una vida de crímenes, que Guillermo Núñez de Prado va publicar el maig del 1912. Aquest i un altre de similar aparegut el mateix any, La secuestradora de niños (un proceso misterioso), de J. Conde de la Rosa, serien les fonts principals de dotzenes de versions posteriors sobre el tema. Això, és clar, seria molt després, perquè un cop la febrada tremendista va baixar, el cas va restar oblidat durant dècades.
L'any 1974, Josep Maria Carandell va dedicar a la segrestadora un capítol de la seva clàssica Guía secreta de Barcelona. Carandell es remet a Núñez de Prado i hi afegeix un esment dels rumors sobre casos de vampirisme que havien proliferat a principis de segle, però encara no titlla Martí de “vampira”. És l'especialista en programes sobre misteris i fenòmens estranys Sebastià d'Arbó qui s'atribueix la paternitat de l'apel·latiu. D'Arbó diu que va començar a investigar el cas als anys seixanta, juntament amb el periodista d'El Caso Enrique Rubio, tot i que llavors no en va publicar res, i que ja en va parlar als vuitanta a TVE en el programa Catalunya misteriosa. D'Arbó va entrevistar la segrestada, ja nonagenària, als noranta a la ràdio –Irene Polo ho havia fet també el 1930 a les pàgines de Gran Proyector– i el 1998 va publicar a la revista Karma 7 el reportatge El caso de Enriqueta Martí. La “vampira” de Barcelona, que cita també el llibre de Núñez de Prado i hi afegeix una suposada “mort misteriosa” a la presó, tot i que la dona va morir de càncer, com es va publicar en l'època. El monstre, en tot cas, va romandre circumscrit a les publicacions i programes de misteris i esoterisme fins que, el 2006, Pedro Costa va publicar un reportatge a El País titulat La vampira del carrer Ponent on deia que la Martí “segrestava, prostituïa i assassinava nens per extraure'ls la sang, els greixos i el moll de l'os i elaborar-ne pocions” i que va ser linxada a la presó. Mesos després, al llibre Mites i gent de Barcelona, Josep Maria Huertas recollia la llegenda basant-se en Sempronio, que n'havia ofert una visió més escèptica en un capítol de Barcelona pel forat del pany (1985) però també, i sobretot, en Costa. I aquell mateix 2006, Antoni Gràcia, Pierrot, assessorat per D'Arbó, treia la novel·la Los diarios de Enriqueta Martí. La vampira de Barcelona, que es remet a la premsa de l'època i a Costa i reprodueix fragments de l'article de Karma 7. El 2007, Fernando Gómez publica una altra novel·la en la mateixa línia: El misterio de la calle Poniente. Però la vampira faria el salt definitiu al públic general de la mà de Marc Pastor, que el 2008 li va dedicar La mala dona, un best-seller traduït a diversos idiomes (ara, a l'anglès) titulat amb un apel·latiu que la Martí sí que va rebre en vida.
El boom literari va fer tornar el tema als mitjans, que han anat repetint la versió llegendària, que és també la que ofereix la Vikipedia. El centenari del cas va servir d'excusa per a noves revisions, sempre reproduint les falsedats. Incloent-hi el musical La Vampira del Raval, de Josep Arias Velasco, un Sweeney Todd nostrat. En les versions que els mitjans han ofert sobre el cas els últims anys, no ha faltat algun reportatge que ha usat com a font aquella entrevista falsa de La Correspondencia. Enriqueta Martí, ni assassina ni vampira, ha estat vampiritzada pel sensacionalisme i la ficció, desfigurada per fabricar un Jack l'Esbudellador local al servei del turisme i la marca Barcelona.
L'excepció a tot això va ser la novel·la El cielo bajo los pies (2009), en què Elsa Plaza oferia una visió més ajustada als fets. Plaza hi insisteix ara amb Desmontando el caso de la Vampira del Raval, primer assaig sobre el tema, a què s'afegirà properament un altre de Jordi Corominas. I la insistència comença a donar fruits: a Barcelona a cau d'orella, monumental actualització d'aquella guia fundacional de Carandell, Xavier Theros incorpora la versió de Plaza i distingeix història i llegenda. D'Arbó protesta per la desmitificació: “Només aquí ens carreguem els nostres personatges.”

Ivan Vila. "Una història de vampirs". El Punt Avui.