dilluns, 29 de desembre de 2014

Localitzades pintures a l'església de Sant Pere de Ripoll amb un conjunt de dracs

Durant la rehabilitació de l'església de Sant Pere de Ripoll s'han localitzat 40 figures de dracs de més d'un metre de llargada, en el que constitueix el conjunt més gran d'aquests éssers del segle XVI trobat a Catalunya. Els dracs es presenten amb tocs amenaçadors i agressius: dents afilades, ulls sortints, expulsió de flames per la boca.
L'església de Sant Pere, al costat del famós monestir, està dessacralitzada des de finals de la Guerra Civil, i s'ha utilitzat com a magatzem per a tota mena de coses. Gràcies a un acord entre l'Ajuntament de Ripoll i el bisbat de Vic, en cedir l'ús del temple durant 30 anys per a activitats culturals.
De cara a la restauració es van fer diverses proves, ja que es sabia que conservaven policromia sota les capes de pintures modernes. Però el que ningú esperava era trobar elements amb una càrrega simbòlica tant intensa.
Els dracs es troben a cadascun dels costats dels quatre nervis de cada volta, de manera que n'hi ha vuit per volta. Tots són, diferents, no segueixen un patró únic. De les vuit voltes en què s'ha actuat fins ara, han aparegut figures en cinc, així que s'han localitzat un total de 40 dracs, però en queden tres més sobre les quals encara no s'ha actuat, de manera que hi podria haver més dracs.
La data de les pintures és una de les coses que ha sorprès els especialistes: 1561, segons es llegeix en una de les claus. El drac es representava normalment dins del bestiari romànic i després s'arrossegà en el temps amb tot un seguit de transformacions, però és estrany que es facin pintures amb aquesta càrrega decorativa als nervis dels arcs en dates tan tardanes. Segons Reinald González, de Veclus-Heritage és clar l'ús de la representació dels dracs per expulsar la maldat, ja que els van representar protegint símbols de la localitat, com ara el gall, o del cristianisme, com les claus de Sant Pere o un calvari. Però a més l'excés d'aquestes figures també li dóna gran singularitat.

dimecres, 24 de desembre de 2014

Reapareixen els quaderns d’exorcismes de Verdaguer, ara comentats per Enric Casasses



Un dels quaderns de Verdaguer

"No et descuides de dir-me sempre Atràs; o tu em diràs atràs satanàs o jo et diré atràs Verdaguer”, l’avisa el dimoni a través d’una de les posseïdes, el 29 d’abril de 1891. Però mossèn Cinto ja havia tingut un avís molt més seriós dos mesos abans: el 16 de febrer, essent a Caldetes, l’escriptor veu un got de llet (no queda clar si de vaca o de cabra) i es cargolarà de dolor: “Se’m posà com metzines”, escriurà. Els dimonis li fan saber, en una altra sessió d’exorcisme, que havien estat ells els qui li havien ensofrat la beguda. 
Com el gran poeta de L’Atlàntida (1877) i de Canigó (1886), figura popularíssima de la Renaixença i capellà d’una de les millors cases de Barcelona, la del marquès de Comillas, havia arribat a tenir-se-les d’aquesta manera amb El Gran Rustidor?
Verdaguer entra el 1874 com a capellà de la Compañía Transatlántica del marquès de Comillas, que poc després, pel novembre de 1876, el convertirà en el seu capellà domèstic al fastuós Palau Moja, al carrer Portaferrisa, per fer missa diària per resar per l’ànima del fill mort. Verdaguer, a Barcelona, hi tenia, però, dues cases: “Ma celda del Palau de Comillas”, segons escriu, i un pis al número 14 del carrer de la Canuda, al costat del convent i l’església de Santa Teresa on fa de confessor. Quatre anys després, és el cobejat almoiner de la família: de dos a tres cops al mes, rep diners del marquès Antoni López, que ell distribueix entre els pobres, que l’encerclen i persegueixen. O sigui, coneix la vida dels luxosos palaus i el cel dels més rics, però també les cabanes i l’infern dels desgraciats i marginats de sempre (esguerrats, orfes, vidus...), als quals ara s’afegeixen els nous rebutjats per la industrialització salvatge. El paisatge humà de Barcelona l’inquieta.
Només va faltar un viatge a Palestina i Egipte (1886) per trasbalsar-lo interiorment del tot. Tan sols quatre anys després, quan Verdaguer ja en té 45, tot s’embolica encara més: coneix Joaquim Pinyol, capellà tortosí d’uns 60 anys i mirada d’al•lucinat, de l’ala dura integrista i parent del pare Claret, confessor d’Isabel II i un dels referents religiosos de Verdaguer, amb Jaume Balmes i Francesc Palau. Un retrat d’aquest darrer —capellà de l’exèrcit carlí, fundador de les Carmelites Descalces i iniciador dels exorcismes a Barcelona— penjava a la Casa d’Oració, tal com anomenaven el pis on Verdaguer i Pinyol feien els seus exorcismes, al 4t 2a del número 7 del carrer de Mirallers, després d’haver deixat un piset de Sants.
“Més que exorcismes, semblen sessions mediúmiques; els possessos són fonts de revelacions sobrenaturals”, apunta el poeta i estudiós verdaguerià Enric Casasses, autor de la sucosa edició de Dimonis. Apunts de Jacint Verdaguer a la Casa d’Oració (Verdaguer Edicions). Perquè Verdaguer apunta poca cosa durant les sessions, però quan a la tarda torna cap a la seva “celda” del Palau de Comillas, es dedicarà a posar l’experiència en paper. El resultat seran quatre quaderns, en format de dietari: de maig de 1890 a novembre de 1892.
"Extranyat de l’espectable. / —Que és estrany. / —Que és estrany! I els capitosses dormen”. Són les primeres ratlles del quadern inicial (el primer “estrany” seria seu; el de després, del dimoni, creu Casasses). Sí, el que Verdaguer veu a la Casa d’Oració li provoca dubtes, però l’enganxa. El caldo de cultiu de l’entorn també hi ajuda. Verdaguer s’agafa a l’experiència mística del mateix Papa: pocs dies després de la primera manifestació a Roma el 1890 d’un Primer de Maig, Lleó XIII diu que ha vist dimonis rondant el Vaticà i compon una oració a l’arcàngel Miquel seguida d’un exorcisme, tal com recorda l’estudiosa verdagueriana Lluïsa Plans, curadora d’En defensa pròpia, de Jacint Verdaguer (Eumo).
Viatjat per mig Europa i per Rússia, Verdaguer, emboirat ja per un estrany procés de purificació interior, creu en l’almoina com a solució catòlica als desajustos que provoca la societat industrial. La caritat com a camí de la redistribució de la riquesa, i que, a banda de facilitar un lloc en el cel a qui la practicava, servia també per lluitar contra el demoníac assentament del socialisme i l’anarquisme en la societat catalana. Verdaguer entén la beneficència, però també els exorcismes, com un servei, una manera d’arribar a la restauració de la societat cristiana, tot integrant els treballadors i desfavorits, “Fent-los bons i fer-los be”, com resumí Balmes.
També hi havia, per acabar-ho d’adobar, la competència de l’espiritisme: el 1888 Barcelona acollí el seu primer Congrés Internacional d’Espiritistes, que havien deixat un bon reguitzell de seguidors, especialment a Sants i Gràcia. Els dimonis, anota Verdaguer, els diuen “magos”. Els exorcismes, així, serien a la vegada una manera de plantar cara a la moda: demostrar que el cristianisme també por contactar amb el món invisible.
En realitat, Verdaguer, com detecta Casasses, no explica el que passa dins la Casa d’Oració, “només hi ha un 1% d’acció”. Un dels pocs moments és quan es presenta Maria de Sarrià, “minyona de 19 anys, del poble, senzilla i candorosa”, que comença serena però de cop es posa a girar el cap i a blasfemar quan sent el nom de Déu i acaba admetent que porta a dins quatre dimonis dels més grossos: “Satanás, Llucifer, Judes i altre, no vol dir lo nom”. Alguna altra esperitada es posarà a “córrer de genollons” per l’habitació.
Fora d’algun altre episodi, bàsicament el capellà anota el que s’hi diu, amb un català molt viu, llengua parlada que, atent, l’editor elogia com “una joia”, però, això sí, és un català “barceloní, tipus pre-xava”. En el “xurriaqueig” de l’exorcisme (Verdaguer dixit), amb aquest llenguatge farcit de vulgarismes i castellanismes, els dimonis que hi ha dins de “les víctimes” —bàsicament dones grans i jovenetes: “Hi ha més homes possessos que dones però els homes nos serveixen millor per altres estils i ens donen més ganància, per això no hi sortim”— es delaten, diuen consells edificants que van contra ells mateixos: “Jo, diu ell, jo que só l’autor del mal haver de donar la medecina!”, es lamenten.
Els més mal parats, però, són l’Església i els capellans. “Lo sacerdot no creu amb la benedicció (...) Fa les coses de Déu tan de pressa que si les pot fer fassar a mig dir no les diu senceres”. “Lo sacerdot va pel món com un cego cantant amb los ulls clucats”. I li recorden que Jesús “no necessita bisbes ni bisbats ni canonges ni ningú”. En realitat, ells controlen l’Església: “Nosaltres fem creure a tots, als canonges, bisbes, arquebisbes i cardenals”.
A Mirallers, 7 (“Aquesta casa és lo temple més gran d’Europa: és la catedral de Jesucrist”, declaren sorprenentment els diables), Verdaguer sabrà que l’Església, el govern i els rics són els grans seguidors de Satanàs. Polítics (“ja no es poden salvar... per nosaltres treballen”) i metges també reben. La societat està molt malalta: “Tot lo que a nosaltres convé / als homes se’ls posa bé”, resumeix un dimoni en un estil versificador de flaire verdagueriana.
Els quaderns són “un camp de batalla”, diu el curador: buits de tota retòrica, són apunts ràpids escrits a ploma, llapis normal, blau, vermell... Moltes notes estan ratllades amb tinta. Hi ha grups de paraules esborrades, gairebé amb violència. Per Casasses, “hi ha correccions i eliminacions clarament de Verdaguer i d’altres que, també clarament, no son seves”. Qui ho va tocar? Pur misteri, adobat per una de més grossa: dels quatre quaderns, el tercer és a la Biblioteca de Catalunya i la resta, a la del monestir de Ripoll. Bé, el segon no és enlloc: va desaparèixer de Ripoll entre 1960 i 1964. Era, és clar, el més interessant i on parlava de santa Teresa de Jesús. Per la mena de ratllades de quan Verdaguer passava les coses a net, és evident que dels quaderns d’exorcismes en volia fer un llibre, potser iniciat en la llibreta que va fer cremar poc abans de morir...
Un misteri demoníac, doncs, al qual caldria afegir el viacrucis que comportà per al capellà, acusat de fer exorcismes a casa dels marquesos, de recomanar que la marquesa se separés del marit i de patir “anèmia cerebral”. L’amoïnaven també els deutes brutals que adquirí amb el marquès per l’exercici confús de la caritat, que, entre d’altres coses, comportà la compra d’uns terrenys a Vallcarca. Quan serà expulsat del Palau Moja i destinat a Vic, després que el bisbe de Barcelona li prohibís fer més exorcismes, el deute amb el benefactor era de 19.536,43 pessetes. Un bon pessic i, entre una cosa i l’altra (suspensió a divinis per indisciplina inclosa), un escàndol públic que acabà amb els articles d’En defensa pròpia.
Verdaguer se’n sortí més malament que bé, i moriria el 1902, fent de capellà d’enterraments. I això encara, perquè deuria fer cas als dimonis que, per recuperar-se, li recomanaren una dieta: “Pren un rovell d’ou amb sucre candi i arrel de malví bullits, tres dies una vegada cada dia”. Estranys dimonis, els de Verdaguer. 

Carles Geli

Font: http://cat.elpais.com